El déu Asclepi ens rep amb els braços oberts

No és habitual que una peça que ja forma part de la col·lecció permanent d’un museu torni al seu origen. Com més anys passen, més difícil és que torni allà on va ser creada. Però hi ha excepcions. Com l’Asclepi d’Empúries. “Aquí el tenim, ben grapat”, em diu Marta Santos, responsable del jaciment d’Empúries. Efectivament, és sobre un pedestal subjectat amb unes grans grapes. Quan va tornar a Empúries, ara fa prop d’una dècada, després d’haver estat gairebé un segle a Barcelona, primer al Museu del Parc de la Ciutadella i després a l’Arqueològic de Montjuïc, el van rebre amb els braços oberts. I l’Asclepi va poder correspondre al gest, ja que durant la restauració se li van col·locar els braços que abans no tenia incorporats. L’Asclepi -tal com es diu en grec el déu de la medicina; en llatí, Esculapi-és el gran protagonista d’una sala amb parets, sostre i terra ben negres, que contrasta amb el marbre de colors clars de què està feta la peça. Em costa d’imaginar, però l’original era pintat, com tantes altres escultures antigues que amb el temps han perdut el color. Fins i tot el Partenó i altres edificis de l’acròpolis d’Atenes estaven pintats. ¿Us imagineu les cariàtides de coloraines?

Malgrat que hagi tornat al seu origen, l’Asclepi es pot continuar veient a Barcelona, i sense haver de pagar entrada. Sí, el podeu veure a la façana d’un edifici del carrer Balmes, el número 209. “L’Asclepi es va trobar la tardor del 1909. La Junta de Museus va encarregar-ne des de molt aviat, l’any 1910, diverses rèpliques, una de les quals va anar al Museo de Reproducciones de Madrid. També se n’han fet altres còpies, com la que es conserva a Empúries i que havia sigut exposada al museu abans que es traslladés l’original l’any 2008, o la que es va fer en marbre més recentment, que s’exposa a la seu de Barcelona del Museu d’Arqueologia de Catalunya”, m’explica Santos.

Soc conscient que estic davant d’una peça excepcional. És una escultura d’època hel·lenística (finals del segle IIaC), feta per encàrrec dels emporitans. És l’única escultura grega original trobada a l’extrem occident de la Mediterrània! A més, és una peça original -la majoria d’obres gregues que tenim a Catalunya són còpies romanes-, feta amb un dels marbres més antics esculpits que hi ha a la Península. Són dos els marbres usats: de l’illa de Paros per al tors i del mont Pentèlic per als vestits (l’ús de materials diferents permetia reflectir detalls i textures diverses).

L’Asclepi és la descoberta més important que s’ha fet a Empúries al llarg dels més de cent anys d’excavacions. Feia tan sols un any i mig que la Junta de Museus de Barcelona, a instàncies de Josep Puig i Cadafalch, havia iniciat l’excavació quan es va trobar. “El bust va aparèixer a un metre i mig de fondària, dins d’una cisterna. Quan la campanya d’excavacions del 1909 ja s’havia donat gairebé per acabada, es va trobar la resta de l’estàtua”, recorda Santos.

Això no té ni cap ni peus

És prou apreciada? Prou estimada? “La Venus de Milo, de la mateixa època, rep milers de visitants cada dia al Louvre. És un reclam internacional de primer ordre”. Sí, esclar que és guapa, però el màrqueting hi deu tenir molt a veure, penso mentre la Marta em mostra les vitrines on hi ha una serp, que se suposa que pertany a l’Asclepi (feta de la mateixa escala i de la mateixa pedra de Paros). “Aquí tenim les restes d’una escultura de mida més petita que s’ha atribuït a Apol·lo -diu Marta Santos-. En aquest cas, el cap és a la seu de Barcelona. En canvi, els peus són aquí”. Això no té ni cap ni peus!

“El fet que l’Asclepi estigués soterrat va impedir que fos cremat i transformat en calç pels frares servites del segleXVII, com va ser el destí de molts altres marbres d’Empúries. Això també el va protegir de les inclemències del temps i dels excavadors furtius. A prop d’on es va trobar l’estàtua hi havia un forn per fer calç amb les pedres, que feien servir per construir”, m’explica.

“Durant molts anys, des de la troballa, ningú dubtava que no fos el déu de la medicina. Però es tracta d’una iconografia única que no segueix cap model, i avui hi ha diferents interpretacions. Hi ha dues línies principals, després de descartar que fos un agathos daimon -geni bo-, com va proposar l’investigador alemany S. Schröder, que va tenir el gran mèrit, el 1995, de posar damunt la taula la qüestió de la iconografia de l’escultura; la seva proposta va ser una bomba”, diu Isabel Rodà, catedràtica d’arqueologia de la UAB. “Joaquín Ruiz de Arbulo creu que es tracta de la imatge del déu Serapis, i jo m’inclino per un déu ambivalent, dues deïtats en una: Asclepi i Serapis, déu alexandrí que incorpora l’egipci Apis (s’ha trobat una inscripció que esmenta un comerciant alexandrí del segle I aC que va a Empúries i impulsa la creació d’un santuari dedicat a Serapis)”, diu Rodà. La discussió continua oberta, sembla que per molts anys. Cal rebatejar l’Asclepi?