14: RETAULE DE LA TRANSFIGURACIÓ. CATEDRAL DE BARCELONA

Una imatge única de la Barcelona del segle XV

El retaule de la Transfiguració és el compendi de tota la saviesa i el mestratge del millor pintor medieval català, Bernat Martorell
Una imatge única de la Barcelona del segle XV / CRISTINA CALDERER

“Visitant els retaules de la catedral fas un recorregut per tota la història de l’art a Catalunya”, diu Josep M. Martí Bonet, delegat del patrimoni cultural de l’arquebisbat de Barcelona, un amfitrió de luxe, un savi que coneix pam a pam la història de cada peça de la catedral, alguna de les quals les ha explicat al llibre Història i històries de la catedral de Barcelona. Visitem capelles i més capelles -la catedral havia arribat a tenir-ne 74-, quasi totes tenen retaule, i en tots, el Crist crucificat: és un element indispensable perquè a la capella que els acull s’hi pugui dir missa.

“A la catedral sabem per quin motiu es va fer cada peça, fins i tot quant va costar”, diu Martí Bonet. “En canvi, els museus estan fets de peces de col·leccionistes, algunes de les quals les han obtingut de gangues, als antiquaris...”, afirma mentre m’assec al mateix seient on seia l’arquitecte Antoni Gaudí pràcticament cada dia. De fet, molts museus són resultat d’espolis o directament de robatoris, i són relativament “nous” si ho comparem, per exemple, amb la data de construcció d’aquesta catedral: els prestigiosos Museu Britànic i Museu del Louvre neixen al segle XVIII.

“Els retaules normalment no estaven visibles; estaven tapats amb un teixit o portes o sarges, perquè no els fes malbé la pols o el fum de les espelmes”, m’explica tot caminant entre un núvol de turistes. Quan som a la girola de l’altar major, s’atura de cop davant d’un magnífic retaule gòtic dedicat a sant Gabriel, amb una escena dels tres Reis d’Orient dormint al mateix llit! “Mira quina cara de bons minyons fan tots tres, tapats fins al coll i amb simpàtics estrenyecaps”, diu. Haig de fer una ràpida cerca d’aquest darrer mot, estrenyecaps. Ah, esclar, “gorra de dormir”.

Arribem finalment a l’objectiu de la nostra visita: el retaule de la Transfiguració, obra de Bernat Martorell. “El millor pintor medieval que hem tingut a Catalunya”, segons el meu amfitrió. Dedicat a la Transfiguració de Jesucrist, va ser un encàrrec del bisbe Simó Salvador, tot un personatge que s’havia distingit per intentar la unió dels tres papes que existien al segle XIV (en el moment del cisma d’Occident). Simó Salvador va ser també un gran diplomàtic de la cort d’Alfons el Magnànim a Roma, Sardenya i Sicília.

“Simó Salvador era un personatge singular; va apujar els impostos als canonges de la catedral. Una possibilitat és que fos un convers, o fill d’un convers. Podria haver sigut jueu”, opina Jaume Barrachina, historiador de l’art. “No és estrany que una de les escenes del retaule estigui dedicada a la representació de la trobada de Jesús amb la samaritana a la vora d’un pou. La dona acaba de treure aigua amb un càntir penjat d’una corda i mira amb cara de sorpresa el jueu Jesús, el qual li demana aigua (els jueus i els samaritans no es parlaven entre ells)”, explica Jaume Barrachina, que ha estudiat a fons aquesta magnífica obra gòtica.

Retrat de la Barcelona del segle XV

La representació de les noces de Canà és una de les pintures més belles del retaule de la Transfiguració de la catedral de Barcelona -se n’han fet un reguitzell d’estudis, incloses tesis doctorals, només d’aquesta escena-. Quina taula tan ben parada! I l’aigua que la serventa aboca dins les àmfores és transparent. Em fa la impressió que si la toco em mullaré. El retaule és un compendi de tota la saviesa i el mestratge del gran Bernat Martorell en l’última etapa de la seva carrera. Hi ha unes quantes pintures excel·lents: les esmentades escenes de les noces de Canà i de Jesús i la samaritana, i també la de la multiplicació dels pans i els peixos. En canvi, n’hi ha d’altres que són menys reeixides. Una de les singularitats del retaule és que Martorell va pintar-hi els carrers, les cases, els passos de ronda i les torres de la Barcelona de l’època, de manera que ens proporciona molta informació de la ciutat al segle XV.

M’acomiado de Martí Bonet al claustre. Jo m’hi quedo una estona passejant per pair tanta informació, tanta saviesa. Em fixo en un rètol, Campanya pro obres de restauració dels terrats, i també: “Patrocina una pedra: una, 10 euros, dues, 20 euros, i 3, 30 euros”. ¿No hi ha descompte si en patrocines unes quantes? Jo faria: dues 18 euros, tres 25 euros... Observo els moviments repetitius de les oques, l’animal que des de fa anys regna en aquest espai (temps enrere hi havia hagut un autèntic zoològic, amb àguiles -amb les ales tallades-, micos, gats, serps...). El claustre sempre ha sigut un espai acollidor. D’animals i de persones. Fins cap al 1800 també acollia fugitius de la justícia civil, i si un lladre era perseguit per la policia i aconseguia entrar dintre la catedral, la policia ja no podia seguir-lo. També ha acollit gats: una fundació s’encarregava que es donés menjar als gats que hi havia. Per això, a Barcelona, per dir que hi havia una multitud de persones, es va popularitzar la frase “Hi ha més gent que gats a la catedral!” Ignoro si hi ha gent gran que encara fa servir aquesta expressió, que ja forma part del patrimoni antic d’aquest magnífic temple i de la capital catalana.

Des del sostre de la catedral

Dels milers de visitants que rep cada dia la catedral de Barcelona, tan sols una minoria opten per acostar-se una miqueta al cel, al seu terrat. Per anar-hi cal agafar un ascensor prop de l’altar major. Al terrat, un no té sensació d’altura, perquè la densa arquitectura de l’entorn amaga la vista del sòl. Són nombrosos els elements que ressalten a la magnífica vista de 360 graus que ofereix el terrat: la “caixa” del Liceu, la veïna Torre del Rei Martí -dins el conjunt del Palau Reial Major dels comtes de Barcelona -... i la terrassa Cambó. Aquesta terrassa enjardinada, situada pràcticament a l’altura del terrat de la catedral, pertany a la família Cambó i no és accessible. A Nova York, a principis del segle XX, Cambó es va sentir atret pels roof-gardens que coronen nombrosos edificis. I va voler imitar-ne un. A més, el polític català que va arribar a ministre va fer construir en aquest “jardí d’alçada” un mur amb imatges de vaixells, probablement amb la il·lusió de tenir el mar una mica més a prop.

Coneix aquí tots els tresors del nostre patrimoni