Per a molta gent, Gavà és platja i contínuum urbà. Ignoren que acull uns quants atractius culturals. A més del Museu de Gavà, destaca el Parc Arqueològic Mines de Gavà, situat al lloc on s’extreia la variscita i on es va trobar la Venus. Són també molt recomanables les visites al Castell d’Eramprunyà i al refugi antiaeri de la Rambla de Gavà. El municipi va ser objectiu militar durant la Guerra Civil a causa de la fàbrica Roca, on es produïen projectils, i per això es va construir aquest refugi. Precisament la fàbrica Roca és la protagonista d’una exposició que aquest estiu acull el Museu de Gavà, fins al 24 de setembre. La mostra repassa els 100 anys de l’empresa. El 1917 la família Roca Soler, vinguts de Manlleu, van instal·lar-se a Gavà per construir-hi dues naus industrials per fabricar calderes i radiadors. A partir del 1930 van edificar noves naus a Viladecans per fer banyeres esmaltades i porcellana sanitària. Roca ha tingut tanta popularitat que ha donat peu a l’eufemisme de “can Roca” en lloc de vàter.
La llum i la foscor, el naixement i la mort
Aquesta petita i valuosa escultura de fa 5.800 anys, símbol de fertilitat, és una de les primeres figures antropomorfes de la península Ibèrica
Gavà és un municipi del Baix Llobregat molt ben connectat des de fa molt amb tota l’àrea metropolitana. Hi arriba el tren des del 1881! El nucli antic conserva l’estructura que tenia als segles XVI i XVII, formada per dos eixos centrals, el carrer Major i el del Cap de Creus. Un dels monuments més singulars del centre és la Torre Lluc, construïda al segleXIX i envoltada d’uns magnífics jardins. Aquesta torre és la seu del Museu de Gavà, que conté col·leccions procedents de donacions de particulars i de materials arqueològics d’excavacions. La peça estrella del museu és, sens dubte, la Venus de Gavà, que té més de 5.800 anys d’antiguitat. Feta de ceràmica, té una alçada de 16 centímetres, i és ben fosca, pràcticament negra, a causa de la tècnica de cocció reductora (cocció sense que entri oxigen al forn).
Com que els seus ulls semblen sols i la seva pell és fosca, alguns hi han volgut veure el dia i la nit, la llum i la foscor. I també el naixement (és una dona embarassada) i la mort. “Fixa’t en la seva actitud maternal, protectora, amb la posició de les seves mans sobre el ventre”, em diu en Josep Bosch, director del Museu de Gavà. A la Venus de Gavà s’hi concentra, doncs, segons la interpretació més estesa -ei, que pot haver-n’hi moltes altres!-, la fertilitat de la dona, amb l’embaràs, i la fertilitat vegetal, amb l’espiga incisa, justament sobre el ventre.
“És una de els primeres figures clarament antropomorfes del neolític a la península Ibèrica”, subratlla Josep Bosch. Quan es va trobar? “El 1994”. Faig un ràpid repàs de les escultures que he anat trobant en aquesta sèrie: l’Asclepi d’Empúries va aparèixer el 1909, la Venus de Badalona el 1934... Aquesta és la troballa més recent.
Cadascú té la seva manera d’ordenar el que ha passat des que va néixer a partir d’un seguit de fets, ja siguin personals, familiars o públics. Per a mi, i per a força gent de la meva generació, tot el que ha succeït després dels Jocs Olímpics de Barcelona ja és de “l’època actual”. “La vam trobar Alícia Estrada, que va morir fa uns anys, molt jove, i jo mateix, que aleshores érem els directors de l’excavació de les mines de Gavà”, explica Josep Bosch, un apassionat de l’arqueologia que va començar a treballar al Museu del Montsià -ara Museu de les Terres de l’Ebre- i des de fa poc és director del de Gavà. “Estava entre runes, entre trossos de primeres matèries dels qui feien collarets de variscita, de materials constructius, com ara terra en forma de tovots, troncs... De fet, estava trencada i la vam haver de recompondre. Va costar d’identificar-ne tots els fragments. I no descarto que ens en deixéssim algun”, diu Josep Bosch. I per què la van llençar? “És una incògnita. Potser se’ls va trencar i la van llençar. També podria ser que, en un episodi de destrucció i violència, fos destruïda pel fet de ser un element simbòlic”.
Influència ‘francesa’
Influència ‘francesa’ La Venus de Gavà s’emmarca en la tradició de representar figures humanes fetes amb ceràmica a la península Ibèrica en el neolític antic. Però la tècnica amb què està feta ve del nord, concretament de França. La tècnica correspon clarament a la cultura del Chassey, que ocupava bona part del territori de l’actual estat francès (la cultura del Chassey era una societat fonamentalment agrícola, amb ramaderia, que vivia en poblats de cabanes, en algun cas primàriament fortificats). “La superfície polida, la decoració esgrafiada amb recobriment de pasta blanca, la profusió d’elements decoratius, com el collaret... tot això la fa molt francesa ”, diu Bosch. Ha de ser, doncs, una de les primeres aportacions dels francesos a la nostra cultura. Després n’han vingut moltes més, sobretot relacionades amb la gastronomia: les creps, els croissants, la quiche lorraine, la baguet... però no pas la truita a la francesa!
“A Gavà, doncs, conflueix la pràctica d’una forta tradició local de fer representacions antropomorfes amb la incorporació de tècniques que venen de fora, una combinació d’elements endògens i exògens”, diu en Josep. “A les nostres terres això ha passat en moltes èpoques. No és exclusiu d’aquest període de la Venus”, comento. “Sí, tens raó, però en aquesta època tan pretèrita, del neolític mitjà ple, la presència d’elements exògens és excepcional”. Gavà va ser, aleshores, efectivament, focus d’atracció i d’irradiació. El fet que aquí hi hagués variscita -amb la qual es feien collarets, que es van escampar pel nord-est de la península Ibèrica i pel Midi francès- va propiciar que, gràcies a l’intercanvi, hi arribés, per exemple, corall vermell, i que viatgessin persones, i idees!
Aquesta tardor la Venus de Gavà també viatjarà. Anirà al Museu Arqueològic Nacional de Madrid. Amb motiu dels 150 anys d’aquest museu s’han seleccionat 150 peces, i una és aquest tresor de Gavà, de manera que, tot i que aquí hi posaran una rèplica (n’hi ha d’altres, de rèpliques, concretament al Parc Arqueològic Mines de Gavà i al Museu d’Història de Catalunya), cal anar-hi aquest estiu a veure-la abans que se l’emportin -per un temps- a Madrid.
