El quadre Retratant-se, de Ramon Casas i Santiago Rusiñol, es pot contemplar enguany, en fotografia en gran format, també en visita nocturna. Cada dimecres d’aquest estiu, de les 22 hores a les 24 hores, poden visitar-se els museus del Cau Ferrat i Maricel. Les visites són en grup - en català, en castellà i en anglès - i acaben amb una copa de cava. D’altra banda, l’espai a l’aire lliure del Racó de la Calma (entre el Museu del Cau Ferrat i el Palau de Maricel) ofereix concerts de música clàssica, també a la nit, una iniciativa conjunta de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Sitges i l’associació musical Concertante, organitzadora del concurs de cant Josep Mirabent Magrans. Demà, 10 d’agost, a les 21 hores, hi actua el quartet de saxos Kebyart Ensemble, guanyador del segon premi de cambra del concurs Mirabent i Magrans, amb un repertori de composicions d’autors contemporanis, com ara Ligeti, Bozza i Geiss, entre d’altres.
La prova d’una gran amistat
Casas i Rusiñol són dos referents de la pintura catalana. Van ser amics íntims i el 1890 van pintar aquest quadre a quatre mans
Fa uns anys vaig escriure algunes novel·les juvenils a quatre mans amb el meu germà Bernat, un teleco molt creatiu que s’ha passat al món de l’edició. La iniciativa va començar com si res -“Tinc uns contes, vols fer-hi una ullada i corregir-los?”, em va dir un dia- i va anar creixent. Va donar-nos bones dosis de satisfacció. Guardo a la memòria aquella experiència com un tresor. “A quatre mans? Però a veure, qui fa què?”, ens deien els lectors. Jo responia amb una metàfora: en Bernat és l’arquitecte i el paleta, i jo enguixo, pinto, poso els mobles, decoro... De tota manera, tot sovint aquestes dues funcions s’intercanviaven.
“Qui ha fet què?”, em pregunto quan em dirigeixo al Museu del Cau Ferrat, a Sitges, per veure un retrat fet a quatre mans per Casas i Rusiñol. Abans de veure’l, tinc un petit desencís, que per sort em dura poc. “Em sap greu, però no hi és”, em diu Vinyet Panyella, comissària de l’Any Ramon Casas i directora dels Museus de Sitges, just després que ens saludem. Retratant-se és un dels quadres més coneguts i festejats del Museu del Cau Ferrat, juntament amb d’altres com La morfina, de Santiago Rusiñol, i Ball al Moulin de la Galette, de Casas, i sovint se’n va de gira. “Però el podràs veure”, afegeix. Què vol dir? “L’original és fins a finals d’octubre al CaixaForum de Palma, ja que forma part de l’exposició Ramon Casas, la modernitat anhelada. Però n’hem fet una fotografia a gran format, emmarcada”. Premi de consolació.
Hi anem de seguida, passant per alt altres joies d’aquest museu situat arran de mar, al cor de Sitges. La fotografia és al mateix lloc on hi ha habitualment el quadre original. Aconsegueixo saber qui és qui, tot i que Casas i Rusiñol tenen uns quants trets similars: tots dos duen barret, fan servir una cadira en comptes de cavallet... Són tants els elements que tenen en comú, també més enllà d’aquest quadre! Tots dos van ser artistes vocacionals, fills de la burgesia comercial i fabril de la Catalunya del segle XIX, i cap dels dos no va voler seguir el camí que la família els havia traçat. La figura de més a prop és Rusiñol, la del fons Casas.
Sintonia personal i artística
Sintonia personal i artística Mentre continuo observant el quadre-foto, la Vinyet em va explicant detalladament com va anar-se teixint la història d’una gran amistat entre Ramon Casas (1866-1932) i Santiago Rusiñol (1861-1931). “Es van conèixer al medi artístic barceloní de mitjans dels anys vuitanta, al Cercle d’Aquarel·listes. Cap al 1888 van establir una gran amistat i complicitat artística, com mostren els retrats que l’any següent es van pintar mútuament, en gran format: Rusiñol va representar Casas com a velocipedista reposant i Casas va mostrar Rusiñol amb unes maletes”, m’explica la Vinyet.
Tot seguit em llegeix un text de La Vanguardia del 1889, de quan els dos artistes van exposar aquests retrats a la Sala Parés: “En las dos pinturas se advierten cualidades muy recomendables y singularmente el empeño por parte de sus autores de copiar al natural, con la mayor fidelidad posible y sin efectos calculados ”. El text, de Frederic Rahola, també destaca que els artistes “ en vez de entregarse al ocioso disfrute de su fortuna se dediquen con tan ardiente vocación a la realización del arte, sin miras interesadas ni ansia de lucro, con verdadero anhelo artístico ”.
“Aquell mateix 1889 Rusiñol i Casas van fer plegats la primera campanya artística: van estar tres setmanes pintant les ruïnes del monestir de Poblet -aleshores encara no s’havia restaurat- i van fer el viatge per Catalunya en carro, a la recerca de paisatges i emocions”, m’explica. “Del 1890 al 1892 van compartir l’apartament del Moulin de la Galette, a Montmartre, tot i que tots dos anaven retornant a Catalunya intermitentment. L’estiu del 1890, abans d’una incursió pictòrica a la Cerdanya, els dos amics van tornar a retratar-se recíprocament, rememorant els quadres de 1889 però utilitzant una sola tela, signant-la tots dos i exercint plenament d’artistes à plein air ”. És el Retratant-se que tinc -i no tinc- davant dels ulls.
I se sap on es va pintar? “Sembla que va ser pintat o, almenys enllestit, a Sant Benet de Bages. ¿Veus les construccions que hi ha al darrere de Ramon Casas?” El nom del quadre ja suggereix que un va pintar l’altre... “Però qui va fer què?”, dic a la Vinyet. Em confirma, efectivament, que es tracta d’un duel artístic, que un va fer el retrat de l’altre. “I la resta del quadre?” La part de la dreta la va fer Casas i la de l’esquerra Rusiñol. Intento, sense gaire èixt, trobar-hi diferències d’estil.
La Vinyet, que el coneix com el palmell de la seva mà, ho té claríssim: “Casas hi excel·leix com a retratista, amb gran precisió, en aspectes com ara l’expressió de Rusiñol concentrat en la tela... Fixa’t en els detalls de la indumentària de Rusiñol! A Casas poc li importa el rerefons, que sembla més aviat de compromís. En canvi, Rusiñol, en pintar Casas -més petit, al fons-, té sobretot interès per l’ambientació: la figura de Casas té pocs detalls, només els elements justos perquè se sàpiga de qui es tracta”.
