Per a Arcadi Navarro, el tàndem universitats-centres de recerca que a Catalunya funciona a ple rendiment des de fa 20 anys “és un model d’èxit”. Ho sustenta en indicadors com el fet que, amb un 1,5% de la població de la Unió Europea, Catalunya representi el 3,7% en publicacions científiques d’impacte. “D’aquestes publicacions -matisa-, el 66% són fetes entre universitats i centres”. A més, com a resultat del sistema, Catalunya obté el 2,7% dels fons europeus del programa H2020 o el 3,3% dels ajuts ERC a investigadors excel·lents concedits en el període 2007-2017. Per a Navarro, aquests indicadors, que situen Catalunya entre les 10 millors regions europees en competitivitat científica, “demostren el nostre potencial per consolidar-nos com la referència científica del sud d’Europa”.
“El màster universitari ha de ser un espai per desenvolupar les vocacions investigadores”
Entrevista a Arcadi Navarro, Secretari d’Universitats i Recerca
Un 70% dels fons captats del programa europeu H2020 -més de 550 milions d’euros entre el 2014 i el 2017- van a parar a l’ecosistema de recerca universitari. Coneixem més sobre la tasca investigadora de la universitat de mans d’Arcadi Navarro, secretari d’Universitats i Recerca.
Quines són les principals mancances que arrossega el nostre sistema universitari pel que fa a recerca i transferència de coneixement?
El principal repte és el de la innovació, el de la transferència de coneixement. Entre la idea d’un científic i un producte hi ha una Vall de la Mort que és molt difícil de travessar. Fem bona recerca que no arriba en el grau esperable a la societat en forma de millores de benestar i de solucions productives. Els altres reptes són de caràcter legislatiu. L’èxit del sistema català de recerca és que es basa en el concepte people, not projects [persones, no projectes], perquè si agafes gent bona i li dones llibertat per fer els projectes que vulguin passen coses meravelloses. Creiem fermament que la base per al desenvolupament i la productivitat del talent és fer-li confiança. Cal donar flexibilitat, estabilitat i confiança, no únicament en els recursos, sinó sobretot en la manera d’organitzar-se i incentivar el talent per adaptar-se a la competitivitat i estàndards internacionals. En aquest sentit, la cotilla de l’Estat, amb les seves tendències burocratitzadores i jeràrquiques, és un obstacle a superar.
Creu que la formació de màsters i postgraus és un àmbit idoni per consolidar aquesta branca de coneixement?
El nostre sistema universitari transfereix a la societat una sèrie de persones formades en un nivell molt alt. Evidentment, els nostres graduats i titulats de màster han rebut una millor educació que els d’altres països i per això quedem molt amunt en els diversos rànquings internacionals. I les persones que han fet un doctorat tenen un nivell de formació científica i tècnica molt alt. Això és un valor enorme per a la societat. En el cas concret del doctorat, que és el nivell acadèmic pur de recerca, s’hi accedeix després d’haver cursat un màster universitari que sempre introdueix a la recerca amb assignatures específiques i el treball fi de màster. Precisament moltes vocacions científiques que acaben fent un doctorat es decideixen durant el màster. Per tant, el màster ha de ser un espai per fomentar i desenvolupar les vocacions investigadores i la tercera missió universitària de la transferència del coneixement.
Els doctorats són un trampolí ideal per endinsar-se en aquest àmbit. Quins requisits cal reunir per fer-ne un?
El doctorat és el màxim nivell formatiu i acadèmic, i l’entrada formal a l’inici de la consolidació d’un perfil investigador. Els programes de doctorat primer de tot han de ser de qualitat. El professorat i els investigadors, a més de doctors, han de ser investigadors actius amb mèrits científics acreditats. Però també han de ser competitius a nivell internacional.
Cursar un doctorat, no obstant això, significa invertir una mitjana de quatre anys. Quins avantatges reporta després haver fet aquesta inversió de futur?
Estadísticament, i segons dades de l’AQU, la inserció laboral se situa per sobre del 90%, i el salari és superior a la mitjana. A nivell personal del doctorand, aprendre, desenvolupar la vocació científica, gaudir de la recerca i d’una feina que aporta valor al coneixement i benestar de la societat. D’altra banda, des de la Secretaria d’Universitats i Recerca es contribueix al reconeixement i una major visibilitat amb programes com ara el de Doctorats Industrials, que mobilitza prop de 50 milions d’euros, la majoria posats pel teixit productiu que acull la formació i desenvolupament de la recerca del doctorand. Estem parlant d’una mitjana de més de 100 projectes o noves tesis anuals, només en l’àmbit del doctorat industrial. Si ens referim al global de les universitats catalanes ens acostem a una lectura de més de 3.500 tesis cada any.
