Els corredors verds, els grans eixos vertebradors de la metròpolis

Per assegurar-se una bona qualitat de vida, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), tot ciutadà hauria de poder tenir a 500 metres del seu habitatge un espai verd de qualitat. Actualment, la metròpolis barcelonina compta amb 51 parcs distribuïts en 31 municipis que acumulen unes 290 hectàrees verdes. “Treballem sempre amb l’objectiu de millorar contínuament la gestió i els serveis que ofereixen aquests parcs, així que ens encarreguem de la seva promoció i conservació. Aquest any, per exemple, n’hem incorporat quatre de nous: el Bosc de Can Gorgs a Barberà del Vallès, el Torrent de la Font a Badalona, el Parc de la Timba a Cervelló i el Parc Forestal de la Bastida a Santa Coloma de Gramenet”, apunta Dina Alsawi, cap de la Secció de Parcs del Servei de Promoció i Conservació de l’Espai Públic de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Els pulmons verds dels municipis de la metròpolis prenen importància no només com a espais naturals enmig d’un entorn urbà, sinó també com a espais confluents per a la ciutadania, per socialitzar i descobrir la biodiversitat de l’enclavament que els acull.

“Valorem l’afluència d’usuaris als parcs i alguns, pel seu emplaçament, tenen un nivell d’ús espectacular. El de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, per exemple, és dels intensius per la diversitat d’equipaments i per l’element patrimonial de l’ermita. En canvi, si anem al Parc dels Pinetons de Ripollet, ens trobem en un espai de transició entre el municipi i el seu espai agroforestal. No és tan de proximitat, per això té un altre caire i un altre tractament”, assenyala Alsawi.

La disposició d’aquests espais a les ciutats els caracteritza, no només pel que fa als usos que hi dona la ciutadania, sinó també pel paper que prenen com a corredors verds més enllà dels límits municipals. “Els espais agraris de Can Trabal són dels pocs terrenys agrícoles que queden dins d’aquesta continuïtat urbana que forma Barcelona, l’Hospitalet i Cornellà. Són importants perquè encara ajuden a ser funcionalment òptims per al conreu però també fan de lligam en la idea que tenim de connectar les ciutats amb el propi territori. A còpia d’unir altres parcs, vertebren una seqüència d’espais lliures fins a arribar a un lloc molt important, com és el riu Llobregat”, explica Ramon Sisó, arquitecte del Servei de Redacció del Pla Director Urbanístic metropolità de l’AMB.

Espais de vora

“Sembla estrany però les dificultats per arribar al riu són grans. La construcció de les autopistes, les grans infraestructures segregades, el que connecta a gran escala, fa de muralla entre la ciutat i el territori”, considera Sisó. En aquest sentit, l’AMB treballa per “reconnectar” els entorns urbans amb els espais oberts del seu voltant incidint sobretot en les zones de transició. “Els espais de vora serveixen per graduar aquest pas d’una zona a una altra. A part de ser agràries o de conreu, històricament s’hi han acumulat els artefactes que la ciutat ha expulsat. Per això ara es tracta de capgirar la situació. Aquests espais llindar són molt importants des del punt de vista natural i de la biodiversitat, ja que s’hi donen situacions d’ecotò, és a dir, esdevenen espais de transició entre ecosistemes”.

Recosir elements

La regeneració d’aquests espais intersticials és fonamental perquè puguin jugar un paper determinant en el medi i en la consideració que tindrà d’aquest espai la ciutadania. “La intenció és recosir tots els elements que el creixement urbà ha desconnectat”, certifica José Alonso, arquitecte d’infraestructures de l’equip d’Espais Fluvials de l’AMB. Tal com assenyala, el Llobregat és un corredor no només d’aigua, sinó d’infraestructures que l’han omplert aprofitant la seva topografia. “La primera línia de treball duta a terme per l’AMB en entorns fluvials és aconseguir una accessibilitat longitudinal, és a dir, fer que des del mar fins a Martorell sigui possible recórrer el riu a peu o en bicicleta per ambdós marges. La segona línia és fer-se càrrec de la necessitat perpendicular, és a dir, que les ciutats i municipis metropolitans puguin anar al riu i fer-se’l seu. El cas de Bellvitge és paradigmàtic: en línia recta el té a uns 700 metres, però fins que no es va fer aquest projecte el 2010, la connexió no era possible”, explica Alonso.

Autoregeneració

Des de l’AMB s’intenta fer una gestió al més lleu possible perquè es produeixi una autoregeneració de l’entorn del riu i s’aprofundeix en l’educació ambiental a través de diferents programes oberts a la ciutadania. “Cal conjugar interessos per obtenir un punt acceptat per tothom. No tornarà a ser un bosc de ribera però l’hem de recuperar, no podem oblidar que actua com un connector de tota una infraestructura verda metropolitana i la vertebració que fa del paisatge i dels seus espais potencials és imprescindible”, afegeix Montserrat Arbiol, tècnica responsable de manteniment del riu Llobregat de l’AMB.

Amb el pas dels anys, la fisonomia del riu Llobregat ha anat canviant. Per prevenir les inundacions, s’hi van fer unes intervencions defensives que es van convertir en una barrera per a la ciutadania, van estretir el llit fluvial natural i van afavorir l’augment i dispersió d’espècies no autòctones, com la canya americana. “Les accions de l’AMB no van encaminades a fer córrer el rellotge enrere, és impossible, sinó que volem promoure el component social de fer tornar la gent al riu, que el descobreixi i el defensi”, assenyala Alonso. En aquest sentit, els projectes de connexió amb el riu també busquen afavorir una mobilitat sostenible i potenciar l’ús de la bicicleta, així com reduir la petjada del carboni al medi ambient.