Ciutats més humanes

Les ciutats han de ser per a les persones i cal relegar progressivament els vehicles de l’espai públic per satisfer les necessitats de mobilitat amb el mínim impacte ambiental possible, prioritzant la mobilitat a peu i de menys impacte –bicicleta i altres artefactes amb petits motors elèctrics– i el transport públic. Així s’afavoreix una mobilitat segura, sostenible, saludable i eficient.

S’ha d’incrementar l’habitabilitat de les ciutats. La mobilitat està molt lligada a la pacificació dels carrers. Els últims cinquanta anys l’ús del vehicle privat ha sigut predominant fins al punt que, de mitjana, ocupa entre el 60% i 70% de l’espai públic. Fa temps que es treballa per pacificar els carrers, però el canvi de paradigma no es consolida fins que sorgeixen dades sobre la incidència de la contaminació de l’aire en la nostra salut: hi ha més mortalitat associada a patologies respiratòries per la contaminació que per accidents de trànsit.

“És un punt d’inflexió que reactiva la classe política, que ja parla de salut, incorpora límits permesos de contaminació i treballa en plans de mobilitat. Ara, a més de potenciar una mobilitat més neta en termes d’emissions a l’atmosfera i d’impacte a nivell de carrer, hem de plantejar-nos com volem viure l’espai públic”, proposa Cynthia Echave, arquitecta i experta en ecologia urbana.

Echave reconeix que no és fàcil solucionar la congestió. No només s’ha de dimensionar correctament el transport públic amb una oferta adequada i una dotació d’infraestructures que inclogui l’escala interurbana, sinó que també s’ha de conscienciar la societat amb campanyes de comunicació que dissuadeixin de l’ús del vehicle privat motoritzat, s’ha de reduir la mobilitat obligada impulsant el teletreball i cal fomentar els desplaçaments amb bici o mitjans alternatius, de manera que les empreses tinguin els seus propis incentius per als treballadors que es desplacin sense contaminar.

També hi ha una sèrie de reptes vinculats a l’entorn climàtic: les altes temperatures, l’exhauriment de recursos no renovables, la gestió de l’aigua i la salut humana. Tot d’aspectes que condicionen la mobilitat urbana: si augmenta la temperatura, la gent caminarà menys.

“Amb un disseny integral de la ciutat es pacifiquen els barris i es contribueix a fer que els desplaçaments siguin més sostenibles. S’han de redissenyar les ciutats, fer entorns verds on la temperatura baixa i resulta més amable caminar o anar amb bici. Necessitem barris on no calgui desplaçar-se, excepte per a una feina que difícilment és a prop, perquè els serveis són a un radi de menys de 500 metres. La mobilitat sostenible no passa només per promoure que la ciutadania es desplaci a peu, es tracta sobretot que el barri sigui un espai millor, introduint-hi verd i fent que guanyi en autonomia i benestar. Millorant la qualitat de vida de l’entorn s’evita que els veïns busquin serveis en altres barris o se’n vagin a la segona residència”, argumenta Joan Rieradevall Pons, investigador i assessor científic de Sostenipra-ICTA UAB.

Pacificar els carrers

El Pla de Mobilitat Urbana de l’Ajuntament de Barcelona (www.barcelona.cat/mobilitat/ca/qui-som/pla-de-mobilitat-urbana) proposa una reducció del 21% dels cotxes. S’ha de trobar una fórmula en què tot funcioni sense col·lapsar res, un model que alliberi el màxim espai sense comprometre aquesta funcionalitat. Hi juguen un paper important les superilles, una proposta de fa trenta-tres anys de Salvador Rueda, ecòleg urbà i president de la Fundació Ecologia Urbana i Territorial. A Barcelona s’ha proposat la implantació de 500 superilles (ajuntament.barcelona.

cat/superilles/ca), aprovades al Pla de Mobilitat Urbana, amb les quals es pot alliberar el 70% de l’espai –6.200.000 m2– que està ocupat pel cotxe simplement reduint entre el 13% i el 15% dels cotxes en circulació.

“És gairebé màgic. Seria el projecte de reciclatge urbà més important del món sense tirar a terra ni una casa. És barat i fàcil –només cal senyalització vertical i horitzontal amb pintura a terra– i permet transformar l’espai públic”, afirma el pare de les superilles.

La superilla defineix un perímetre per on han de passar els vehicles motoritzats i el transport públic, i deixa a l’interior una superfície d’entre 16 i 20 hectàrees on té prioritat el vianant i la bicicleta en els dos sentits. El que defineix aquesta prioritat és la velocitat (10 km/h) dins la superilla, perquè els vianants s’hi sentin segurs. “Ara a Barcelona hi ha sis superilles però en total n’hi ha trenta-una de preparades per considerar-se superilles, que representen gairebé el 15% de la ciutat”, apunta Rueda.

Als carrers perifèrics de les superilles, amb la reducció de vehicles prevista, s’aconseguirà que la contaminació atmosfèrica i acústica sigui inferior a l’actual i hi millori el confort tèrmic. Les superilles han d’anar acompanyades d’un pla de transport públic que permeti reduir els cotxes que circulen per la ciutat –des del 2018 s’ha implantat la xarxa ortogonal, que ha suposat l’increment del 15% d’usuaris de bus–, a més de desenvolupar del tot la xarxa de bicicletes, reduir carrils destinats al cotxe i apujar els preus d’aparcament per dissuadir els desplaçaments amb vehicle privat acompanyat d’una xarxa de sistemes de transport alternativa al cotxe.

La regió metropolitana

L’accés a motors econòmics com Barcelona, que concentra una gran part de l’activitat productiva, genera una dependència de la resta de territoris i implica embussos importants entre les províncies. Amb la pandèmia hem vist que el teletreball repercuteix en l’ocupació de les carreteres i la circulació és més fluida. Teletreballar una part de la jornada ajuda a reduir les emissions i millora la nostra qualitat de vida. L’ús del transport públic metropolità s’havia consolidat i batia rècords de viatgers el 2019, però arran del covid-19 una part de la població té una certa prudència a l’hora d’usar-lo i opta pel transport individualitzat motoritzat, la moto o el cotxe.

Tot i així, la majoria de desplaçaments a Barcelona són en transport públic, caminant o en bicicleta. En canvi, qui arriba a la capital des d’altres llocs de la regió metropolitana i de més enllà sol fer-ho amb cotxe: el 55% dels cotxes que es mouen per Barcelona venen de fora. “La regió metropolitana és la gran fita pendent, és necessari un bon pla de mobilitat intermunicipal. Fins ara s’ha treballat per connectar municipis a través de carreteres, però s’ha d’accelerar la posada en marxa de mesures més potents que millorin la seva connectivitat. A la regió metropolitana hi ha un dèficit de transport públic, el ciutadà d’aquesta zona està desfavorit respecte als de la capital. “És important que estratègicament es facin inversions en transport públic per crear les xarxes amb les freqüències i les destinacions adequades que fan falta”, apunta Rueda.

“Barcelona no pot fer grans avenços en la pacificació si no soluciona aquesta connectivitat”, afegeix Echave. La distància física que imposa el covid-19 és una oportunitat per fer una sèrie d’actuacions que incrementin l’ús de la bicicleta, per ampliar l’espai dels carrils bici i per connectar de manera segura les ciutats, perquè fins i tot els ciclistes amateurs se sentin prou segurs desplaçant-se amb bicicleta.

Accions per reduir la mobilitat

Metròpoli 15. El Pla Cerdà revisitat, tenir a menys de quinze minuts a peu o en bici les activitats quotidianes: botigues, serveis, escoles, centres d’assistència primària, equipaments esportius, entreteniment i oci. Una autosuficiència més gran redueix el nombre de desplaçaments que impliquen sortir del barri i, indirectament, genera una reducció de la mobilitat i que els desplaçaments siguin més sostenibles.

Entorns verds. Cal crear zones per a vianants amb arbres i ecopèrgoles fotovoltaiques, que fan ombra i capten energia per facilitar una mobilitat sostenible amb la càrrega de bicis elèctriques. I cobrir les cobertes amb verd o horts urbans redueix l’illa de calor i ens fa més autosuficients alimentàriament.

Reducció de la mobilitat obligada. Reduir els desplaçaments al lloc de treball o d’estudi afecta positivament la mobilitat sostenible. Quan teletreballem, l’impacte és més baix perquè només tenim les emissions fruit de les connexions a internet.