Urbanisme feminista

Arriba a Catalunya la demanda feminista per incorporar la perspectiva de gènere a la mobilitat, que a nivell internacional porta dècades en marxa

L’urbanisme feminista posa les persones al centre de la vida urbana atenent la seva diversitat. Els espais es viuen de manera diferent en funció del sexe, la identitat de gènere, l’edat, l’estatus socioeconòmic o migratori. “Els rols de gènere estereotipats també es manifesten en la construcció de les ciutats i com s’hi viu. L’urbanisme és un àmbit tradicionalment masculinitzat i androcèntric amb homes majoritàriament al capdavant de les polítiques públiques definint les prioritats, que exclouen les dones de la presa de decisions. Quan no està representada una part de la societat tampoc es posen en valor les seves necessitats. Fins ara, a més, el perfil professional de qui pren decisions a nivell urbanístic ha sigut molt tècnic. La mobilitat és un àmbit en què han de contribuir disciplines tècniques però també socials, des de l’urbanisme i l’arquitectura a la geografia o la sociologia, per analitzar la realitat en la seva complexitat i donar una millor resposta no homogènia”, proposa Sara Ortiz Escalante, sociòloga i urbanista del Col·lectiu Punt 6 ( www.punt6.org/ca), la cooperativa d’arquitectes, sociòlogues i urbanistes que treballa per aplicar una perspectiva feminista interseccional a la transformació del territori.

Les dades de mobilitat (EMEF19. Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner) evidencien que hi ha un privilegi de gènere, els homes majoritàriament tenen una mobilitat motoritzada perquè els resulta més còmoda. En canvi, la mobilitat de les dones és més sostenible tot i ser més complexa, amb desplaçaments de l’àmbit productiu, reproductiu i domèstic, a més del comunitari i el personal. A Catalunya, després de moltes dècades, arriba la demanda feminista que a nivell internacional incorpora la perspectiva de gènere a la mobilitat i reclama un patró de mobilitat sostenible referent per a tothom, que més enllà de les necessitats comunes atén les particularitats de la ciutadania. El Col·lectiu Punt 6 ha assessorat l’ATM per incorporar la perspectiva de gènere al Pla Director de Mobilitat i el Pla Director d’Infraestructures establint 10 criteris, 6 físics i 4 transversals, per a la creació de noves infraestructures com serien una nova línia de metro, estacions intermodals o la connexió del Tram.

Els criteris imprescindibles

6 físics

Bona senyalització. Saber on ets i on vas contribueix a un entorn més segur. La senyalització ha de ser entenedora i llegible, que connecti l’espai amb mapes de l’entorn i els serveis que hi ha al voltant; inclogui la senyalització estàndard visual, auditiva i braille; indiqui el temps que es tardarà a connectar amb altres transports, i estigui pensada per a les persones que caminen i van en bici, a més dels cotxes.

Equipament adequat. Hi ha d’haver elements que acompanyin la vida quotidiana com fonts d’aigua o lavabos públics, espais de cura i de descans.

Elements visibles. Una bona il·luminació, sense parets opaques, obstacles ni elements que obstaculitzin la visió, per orientar-te millor i tenir més sensació de seguretat. S’ha de cuidar la visibilització simbòlica –noms de carrers, places o equipaments– i la imatge de les dones a l’espai públic, sense publicitat sexista ni estereotipada.

Vigilància formal. És important la presència humana més enllà dels cossos de seguretat i les càmeres de vigilància. La mecanització dels espais que comporta la desaparició de personal genera inseguretat.

Visibilització simbòlica apropiada. Crear espais diferenciats a través de la història de la comunitat que es reapropia de l’espai. Les parades de metro de Barcelona es diferencien de les de Hong Kong o París cedint espais –vestíbuls i intercanviadors– per fer activitats comunitàries, entre d’altres.

Entorn vital. La presència de persones en diferents hores del dia i amb activitats diverses, amb petit comerç i personal de l’estació que et pugui atendre mentre dura el servei.

4 transversals

Corresponsabilitat de les cures. Els equipaments han d’acompanyar la cura tant als espais com amb el funcionament.

Resposta a les violències masclistes. Una quarta part de les agressions sexuals passen al transport públic. Cal un protocol unitari d’assetjament perquè les empreses de transport públic tinguin mecanismes per sensibilitzar, informar i donar resposta quan hi ha una agressió.

Accessibilitat universal. Tots els espais –combois, andanes i vestíbuls– han de ser accessibles per a tothom, tant per a les persones amb diversitat funcional com per a qui porta caminador, bastó, cotxet o acompanya gent gran.

Processos participatius. Comptar amb la participació activa dels usuaris, i en especial les dones, permet aprofitar el gran coneixement que tenen de l’entorn.