Entorn de Tàrraco: casa de luxe amb jardí i vistes al mar

Altafulla/ConstantíMonuments de Catalunya: Mira aquí la sèrie completa, actualitzada dia a dia

A què dediquem el nostre lleure diu molt de com som, de com és la nostra societat. Temps enrere, però, el lleure no era pas un indicatiu de la societat, simplement perquè molts ciutadans no en tenien. A l’època romana, era tan sols per a pocs, una minoria que en gaudia de valent. Ens en podem fer una idea força nítida si anem als Munts (Altafulla), on hi ha les restes d’una important vil·la romana. Hi va residir, entre d’altres, Caius Valerius Avitus, un dels dos duumvirsde Tàrraco, el càrrec més alt de l’administració local. Imagino el personatge en aquest turó vora el mar; rellegint les cartes de Plini el Jove sota un arbre; passejant pels jardins; collint flors per a Faustina, la seva dona; anant als banys de la mateixa vil·la, primer amb aigua calenta -caldari- i després amb freda -frigidari - ; banyant-se al mar, o fent d’amfitrió amb amics i representants públics de l’emperador, oferint-los un gran tiberi, potser un porc senglar caçat als turons del voltant, fet a la llenya, acompanyat de vi amb mel, fruita abundant...

El bany de Caius Valerius Avitus

Aquesta impressionant vil·la romana és a dotze quilòmetres al nord-est de Tarragona. M’imagino Caius Valerius Avitus fent el recorregut fins a Tàrraco amb un carro tirat per cavalls, i els dies que no té pressa amb una petita embarcació. El veig fent un salt de quasi vint segles, tornant del gran espectacle del circ per mar i fent una aturada a la que encara avui continua sent una de les millors cales del país, verge com aleshores, la cala Fonda, coneguda també com a cala Waikiki. Tancada al nord i al sud per penya-segats, amb forma d’amfiteatre natural o de mitja lluna, és una delícia. Com les millors cales, només se la pot conquerir a peu o per mar.

Mentre passejo per les restes d’aquesta luxosa vil·la deixo de pensar en l’amo per posar-me en la pell dels treballadors que estaven al seu servei. La llista se’m fa llarga i segur que me’n deixo: els assistents personals, els que l’ajudaven a vestir-se, els jardiners, els cuiners, els encarregats dels animals de granja, els de les herbes medicinals, els assistents del bany, els responsables del foc per escalfar l’aigua... Em sorprèn veure-hi uns dipòsits d’aigua de dimensions considerables. “En aquesta vil·la es necessitava aigua per a un munt de coses: per banyar-se, per menjar, per netejar-se, per cuinar, per regar els jardins, per conrear. Hi havia tanta necessitat de recollir-la i guardar-la que van convertir una habitació en dipòsit d’aigua”, m’explica Josep Anton Remolà, responsable de l’àrea de recerca i col·leccions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, que s’ha ofert amablement a acompanyar-me en la visita. “Aquesta era, de fet, continua sent, una zona poc plujosa; probablement hi devia haver un aqüeducte des del riu Gaià, que passa ben a la vora, fins a aquesta vil·la”, em diu en Josep Anton, mentre passem pel costat del que era un mitreu (un lloc de culte habitual en campaments militars, barris portuaris… però no pas una vil·la). Passem finalment per les restes de la presó. Sí, als Munts hi havia presó. La funció punitiva era important, també en una vil·la així. “Al que se suposa que era la presó s’hi van trobar restes de mans emmanillades cremades”, m’explica en Josep Anton.

L’enigma de Centcelles

“Coneixes Centcelles?”, em diu de sobte en Josep Anton. “No hi he estat mai”. “Anem-hi, t’agradarà, és un lloc ple de sorpreses”. Som-hi, doncs. En el breu trajecte dels Munts a Centcelles (Constantí) té temps d’explicar-me que la seva afició a l’arqueologia l’acompanya des de l’adolescència, quan passava hores i hores a la biblioteca de Tarragona llegint el Noticiario arqueológico hispánico.

Centcelles és al costat del que era la via d’Itàlia a Hispània, a la vora del riu Francolí, al municipi de Constantí, ben a prop de la petroquímica de Tarragona. Havia sigut església a l’Edat Mitjana: pot ser un dels fets que explica per què s’ha conservat força bé. És un edifici de l’època tardoromana (segle V), que conserva una cúpula magnífica amb un mosaic. Hi ha també uns banys. Les totxanes usades en la construcció de portes, finestres i cantonades estan subjectades amb morter de calç (hi ha tant gruix de morter com de totxana!). Sembla que la calç l’obtenien del marbre que decorava els edificis públics de Tàrraco, que, en aquesta mateixa època, s’estaven desmantellant. Al segle V, Tàrraco vivia canvis profunds. Però, què era Centcelles? Quina era la seva funció? En Josep Anton m’explica que hi ha diverses interpretacions. Té la seva, però és prudent i es limita a dir-me-les totes: alguns diuen que és un mausoleu de l’emperador Constantí; d’altres, una vil·la, i encara hi ha els que hi veuen una base d’operacions dels exèrcits romans imperials. Si teniu més idees...

Aqüeductes per abastir Tarragona

La seva situació, al costat de l’autopista, fa que quedi sovint fora del circuit de visita de la Tarragona romana. Val la pena anar-hi, al Pont del Diable, també conegut com a aqüeducte de les Ferreres. Sorprèn la seva solidesa després de vint segles. Supera amb escreix la d’uns quants ponts actuals fets amb coneixements tecnològics molt més avançats. Hi ha algunes pedres erosionades, foradades com un formatge de Gruyère -sobretot les de les parts que són més a prop de terra-, però la majoria tenen una forma ben regular, com acabades de tallar. El Pont del Diable ha sigut restaurat, per descomptat, en diferents períodes, com durant la dominació musulmana. És un dels més grans i més ben conservats del món romà. Va construir-se al segle I després de Crist, coincidint en una època de gran creixement de Tàrraco posterior al regnat d’August, el primer emperador romà, que va residir dos anys a la ciutat.

Tàrraco tenia dos aqüeductes. L’un recollia l’aigua del riu Gaià, a l’altura del Pont d’Armentera, i l’altre, el de les Ferreres, la que procedia del Francolí. Hi ha la possibilitat que hi hagués un tercer aqüeducte. Aquestes conduccions hidràuliques tenien com a missió dur l’aigua fins als dipòsits distribuïdors emplaçats a la ciutat ( castella aquae, torres d’aigua). Aquí l’aigua es filtrava i es feia baixar per un complex sistema de conduccions a algunes cases benestants, els palaus, les termes, les fonts i al port (on nombrosos vaixells feien estada). L’aportació dels romans en l’àmbit de les obres hidràuliques va ser importantíssima, com en tants altres camps: agricultura, comerç, dret, construcció...

LES CLAUS

• La vil·la romana dels Munts (segle I) és en un turó situat a dotze quilòmetres al nord-est de Tarragona.
• Hi tenia la residència un dels dos duumvirs de Tàrraco, el càrrec més alt de l’administració local.
• Aquesta residència senyorial té uns dipòsits d’aigua de dimensions força considerables. Es necessitava aigua per a un munt de coses: per banyar-se, per menjar, per netejar-se, per cuinar, per regar els jardins, per conrear...