MONUMENTS DE CATALUNYA (15)

Monestir de Poblet: esmorzar en silenci amb els monjos

Poblet, Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1991, és el monestir medieval més gran del món en funcionament
El monestir de Santa Maria de Poblet és un cenobi de l’orde del Cister fundat l’any 1150. / FOTOS: TJERK VAN DER MEULEN

Se senten més els ocells, les passes, el dong de les campanes i també els avions que pinten el cel... Se senten més que en gairebé tots els altres indrets habitats del país. El silenci és un dels elements distintius de Poblet. Sempre ho ha sigut. Hi ha hagut crits i corredisses en temps convulsos. Però després ha tornat el silenci.

Monuments de Catalunya: descobreix aquí la sèrie completa, actualitzada cada dia

Els monjos del monestir de Poblet esmorzen cada dia sense dir res. A l’hora que la majoria de catalans desdejunen amb la tele o la ràdio, o miren vídeos divertits d’un grup de WhatsApp que va ser creat amb un propòsit que ha quedat oblidat, ells ho fan en silenci.

He arribat al refectori, amb el mòbil tancat, i hi he trobat una argolla amb la inicial del meu nom: la D. Esmorzo amb la comunitat en absolut silenci. M’haig d’espavilar a agafar el pa, la llet... Un cop ha passat el carro amb l’esmorzar, no goso anar a buscar res més. Veig que en acabar cada monjo agafa el bol, el plat i els coberts i desapareix sense fressa per una porta. Jo encara no he acabat d’esmorzar; no sé si el silenci o la curiositat em fa anar a poc a poc... Quan per fi acabo, faig el que he vist fer. Ah, esclar! Toca netejar-ho.

Una dutxa sostenible

Em sento descansat i ben acollit. He dormit plàcidament a l’hostatgeria interior del monestir, en una cel·la austera. M’he dutxat sense sabó -no cal posar-ne!-. L’aigua de les dutxes, comunitàries, surt a força pressió, passa per unes pedretes i les fa bellugar, cosa que fa que se’n gasti molta menys i que ragi a pressió i no calgui fer servir sabó.

Em sento més ben cuidat que al millor hotel. D’entrada, ja em va sorprendre la rapidesa amb què el prior em va respondre el mail: em deia que vingués quan volgués, sempre que respectés la vida monàstica. “Déu ens guarda com la nineta dels ulls”, deia a la cloenda la seva resposta. Des de la fundació del monestir el 1150, els monjos de Poblet segueixen les regles de sant Benet, una de les quals diu: “Tots els forasters que es presenten han de ser acollits com el Crist, ja que ell un dia dirà: «Era foraster i em vau acollir»”. L’acollida és, doncs, una de les seves principals divises. A més de respectar la seva manera de fer, el ritme del monestir, el que demanen, sobretot, és un clima de silenci: demanen que no es parli a les cel·les, ni al claustre, ni al refetor, ni gaire fort dins del recinte emmurallat.

Després d’esmorzar, passejo, guiat pel prior, Rafael Barruè, valencià, de Vila-real. Té la meva edat i a les estones lliures es dedica a la pintura abstracta. Recorrem un munt de racons d’aquest extraordinari monument romànic cistercenc, el monestir medieval més gran que hi ha habitat al món, que el 1991 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco.

La vista que ofereix el pas de ronda de la muralla és magnífica. Aquest és un dels millors llocs per observar el cimbori. Josep Tarradellas, un enamorat de Poblet (hi va llegar el seu arxiu), va impulsar, com a president de la Generalitat de Catalunya, la restauració del cimbori, que presentava força esquerdes.

Albert Einstein a Poblet

Després de fer una bona caminada per sales i passadissos, sec amb el prior en un banc del claustre. M’obsequia amb una petita lliçó d’història: “Aquest monestir és, com el de Santes Creus, fruit de la repoblació comtal. Va quedar abandonat l’any 1835, com tots, a causa de la desamortització de Mendizábal”. I quan va tornar a tenir monjos?, li pregunto. “Espera, espera... No vulguis córrer. Amb la Renaixença es produeix una redescoberta de Poblet, que és visitat per intel·lectuals, persones interessades en el patrimoni (fins i tot va ser visitat per Albert Einstein). Eduard Toda, cònsol, bibliòfil i filantrop, va tenir un paper molt important en la recuperació d’aquest monestir. El 1940, just després de la Guerra Civil, retorna l’activitat a Poblet amb l’arribada de quatre monjos italians. De mica en mica s’hi van incorporant novicis, alguns dels quals són joves de la comarca que havien vist com s’havien endut el capellà del poble per matar-lo durant la guerra, i això els remou, i se senten cridats a venir al monestir”.

Quan acaba la seva lliçó, pregunto a en Rafael: “Què és aquest ferro a la paret?” Feia estona que m’hi fixava però no gosava interrompre’l. “Els monjos venien aquí a llegir, aquí s’encadenaven els llibres, perquè ningú se’ls endugués: eren objectes de gran valor”, em diu. Esclar, la lectura era, a l’època medieval, una de les finalitats de les galeries dels claustres. I és que temps enrere, el veritable patrimoni d’un monestir com aquest no era la seva arquitectura sinó les publicacions que s’hi copiaven, el coneixement que guardava i irradiava. No eren pas les pedres (que ara es valoren més) sinó els llibres (¿que valorem menys?).

De nou Toda: gran defensor de Poblet

L’any 1936, a l’inici de la Guerra Civil, quan Eduard Toda -de qui ja hem parlat a l’article sobre Escornalbou, que també va salvar ell- residia al monestir de Poblet, un grup de rojos van acostar-s’hi. Van preguntar per l’encarregat del monestir. Toda va sortir a rebre’ls. Ell mateix explica en un llibre el diàleg:

- Venimos a fusilar frailes.

-Lo veo un poco difícil.

- ¿Por qué? ¿No es esto un convento?

-Sí.

-¿Cuántos frailes había?

-Entre todos pasaban de doscientos.

-¿Y dónde se han ido?

-Se esparcieron por todas partes, en los pueblos vecinos y en la montaña de la Pena y bosques de Castellfollit y Prades.

-¿Y cuándo marcharon?

-Hace exactamente ciento y un años.

“Vaig pensar que em pegarien quan em van preguntar si els prenia el pèl; jo m’havia limitat a respondre breument les seves preguntes”.

Toda va tenir una predilecció especialíssima per aquest monestir, una mena de devoció laica que li va durar 71 anys dels 86 que va viure. Va publicar el seu primer llibre sobre Poblet quan en tenia 15. El 1930 va ser nomenat president del Patronat per a la Restauració de Poblet, que va engegar amb l’ajut de diferents col·laboradors. El 1936 el conseller Ventura Gassol el va nomenar delegat per al salvament dels béns patrimonials de la Conca de Barberà i poc després va ser designat comissari de Poblet. Va morir el 1941 al monestir, on va ser enterrat.

Les claus

  • Poblet (segle XII) és, com Santes Creus, fruit de la repoblació comtal. Va quedar abandonat el 1835. Amb la Renaixença se’n produeix la redescoberta.
  • El 1940, just després de la Guerra Civil, hi retorna l’activitat amb quatre monjos italians.
  • Josep Tarradellas, enamorat de Poblet (hi va llegar el seu arxiu), com a president de la Generalitat va impulsar la restauració del cimbori, que presentava força esquerdes.

Més continguts de