MONUMENTS DE CATALUNYA (3)

Conjunt Vall de Boí - Sant Climent de Taüll: Han tornat els colors del Romànic

El ‘videomapping’ de Sant Climent arrenca aplaudiments dels visitants, inclosos els japonesos

Sant Climent de Taüll és una església romànica Patrimoni de la Humanitat situada a la Vall de Boí. / FOTOS: FIRMA FOTO SANTI IGLESIAS

Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada: 'Monuments de Catalunya'Un dels meus fills, quan era petit, va preguntar-li a la meva dona: “Quan tu eres com jo, quan anaves a l’escola, tot era en blanc i negre?” Ella va somriure. “La televisió sí que era només en blanc i negre, però la resta era igual que ara”. He recordat aquesta anècdota tot recorrent la vall de Boí, encatifada de verd, un verd de debò. A l’època medieval la natura oferia els mateixos colors que avui, esclar. Però el color rarament entrava a les cases. A les parets, als mobles, a la vestimenta de les llars dels pagesos i ramaders, el color era molt excepcional. El color era signe de poder, de riquesa. Era només per a uns pocs.

Per això, al segle XII, els habitants d’aquests poblets, quan entraven a l’església, molt probablement quedaven impactats pels colors vius de les figures que hi havia representades, a través de les quals Déu els parlava.

Els qui avui visiten Sant Climent de Taüll poden contemplar com era l’absis el 1123, l’any de la seva consagració, gràcies a la tècnica del videomapping, que projecta les pintures que hi ha al MNAC (van ser arrancades amb el sistema de l’ strappo a principis de la dècada de 1920: en parlaré demà, d’aquesta tècnica, quan visiti Santa Maria de Mur).

“El videomapping de Sant Climent de Taüll, que ha retornat les pintures de color a aquesta església, ha sigut un revulsiu: ha fet créixer les visites. Avui al conjunt de les esglésies de la vall tenim més de 100.000 visites”, m’explica la Cristina Castellà, del Centre del Romànic de la vall de Boí. La confecció del videomapping va ser molt laboriosa. Va participar-hi un equip de restauradors, arquitectes, dissenyadors, arqueòlegs, informàtics... Es van fer gigafotos a les pintures originals que hi ha al MNAC i després es van pintar digitalment per eliminar les esquerdes i refer els fragments que s’han perdut. Força visitants -inclosos els japonesos que col·leccionen monuments Patrimoni de la Humanitat- acaben aplaudint després de veure el videomapping.

No només a Sant Climent de Taüll han tornat les pintures. A Sant Joan de Boí, situat ben a prop, una mica més avall, es va optar per arrebossar l’església i pintar in situ les pintures que també són al MNAC.

“Des de quan són Patrimoni de la Humanitat, les esglésies de Boí?”, pregunto a la Cristina. “Des del 2000. És un segell de qualitat, una distinció que no proporciona cap recurs econòmic directe, però fa que les administracions se sentin apel·lades a conservar aquest patrimoni”, em diu. “I aquesta distinció es pot perdre... com un equip de futbol que baixa a segona?”. “Sí, si no en tens prou cura”. Ignoro si hi ha monuments que l’han perdut, però tal com tenen de ben cuidades les esglésies de la vall de Boí -només està pendent de restaurar Sant Feliu de Barruera- no hi ha res que faci pensar que la perdran.

Mentre volto per la vall, de campanar en campanar, penso com és d’excepcional que en un espai reduït s’hagin conservat, sense gairebé cap modificació, tantes esglésies durant tants segles, totes d’un mateix estil arquitectònic. Un estil que segueix el romànic llombard, que ve del nord d’Itàlia, caracteritzat per la funcionalitat, l’acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre i la decoració exterior d’arquets cecs i bandes llombardes -columnes decoratives als absis.

Qui les va fer construir? “Els senyors d’Erill -diu la Cristina-. Són uns senyors feudals que a principis del segle XII van protagonitzar una ràpida ascensió social, van participar en campanyes de repoblament i de reconquesta sota les ordres d’Alfons el Bataller, rei d’Aragó. I van utilitzar els recursos dels botins de guerra per fer aquestes esglésies, per mostrar el seu poder i tenir prestigi social”.

Avui em quedo a dormir en una senzilla i acollidora pensió d’Erill la Vall. Des de l’habitació veig el campanar de l’església. “¿T’has fixat que els campanars d’Erill la Vall, de Sant Joan de Boí i de Sant Climent de Taüll formen una línia recta?”, m’indica la Cristina, abans d’acomiadar-me. No m’hi havia pas fixat, no. “Es feien senyals des de l’un a l’altre quan hi havia perill”.

Malgrat la invasió del turisme, la vall de Boí no ha extraviat els seus elements d’identitat. Continuen havent-hi uns quants signes d’altres temps: les feines del camp no han perdut gaire protagonisme i he vist fins i tot algun rètol on hi diu “Vall de Bohí”! Natura i patrimoni cultural no competeixen, sinó que conflueixen, es donen la mà, aquí, durant tot l’any.

Si hi aneu, no us perdeu l’oportunitat de recórrer la vall d’Aigüestortes -amb jeeps que surten de Sant Joan de Boí-. Ara, a l’estiu, hi ha multituds, però la bellesa del paisatge no minva gens ni mica.

LES CLAUS

  • Les esglésies romàniques de la vall de Boí les van fer construir els senyors feudals d'Erill, que al principi del segle XII van participar en campanyes de repoblament i reconquesta. Van pagar els temples amb els botins de guerra.
  • El conjunt romànic de la vall de Boí, Patrimoni de la Humanitat des de l'any 2000, va ser fet amb materials locals: granit, pedra tosca, fusta i pissarra.
  • Les esglésies segueixen l'estil del romànic llombard, caracteritzat per la funcionalitat de les seves construccions, l'acurat treball de la pedra, els esvelts campanars de torre i la decoració exterior d'arquets cecs i bandes llombardes.

Santa Maria de Taüll, església en ús

Els dies de més calor, un dels millors llocs per refugiar-se és dins d’una església, sobretot si és romànica. Les parets gruixudes fan que la calor ho tingui molt difícil per ficar-s’hi. Entro a la de Santa Maria de Taüll, una de les dues que té el petit poble de Taüll, i la que continua funcionant per al culte. Les dues, Santa Maria i Sant Climent, van ser consagrades el mateix any: el 1123. Imagino que aquesta té força menys visitants que la de Sant Climent, l’estrella del conjunt romànic de Boí, amb el vide omapping.

En un lateral hi ha el retaule barroc que hi havia a l’absis -tapava, doncs, les pintures, cosa que posa de manifest que durant molts anys no eren valorades-. De seguida constato que és una església que es fa servir: hi ha espelmes, flors, un confessionari… a més d’una pica d’oli -servia per encendre les llànties-, una de baptismal i una d’aigua beneïda. Els materials de l’església són tots locals: granit, pedra tosca, fusta i pissarra.

En sortir fora, m’aclapara una bafarada d’aire calent. M’allunyo del temple i li dedico una darrera llambregada. I aquests pals situats verticalment per tota la teulada? “Són per evitar que, a l’hivern, quan hi ha un bon gruix de neu, caigui de cop i faci malbé les lloses de pissarra, o faci mal a algú”, m’informa la Cristina Castellà. Finalment, m’assenyala un fragment de pintura situat a l’exterior que posa de manifest que inicialment aquesta església, i les altres de la vall, estaven pintades també per fora. Ja sabem que les esglésies romàniques estaven totalment pintades, però com costa fer-se’n la idea!

Més continguts de