La Seu Vella i la Suda de Lleida, una visita obligada

LleidaMai no ens aturàvem a Lleida quan anàvem cap a l’Aragó. Bé, de fet, de vegades sí que hi paràvem, però just passat Lleida: a les Basses d’Alpicat, a fer-nos una remullada. Aquests dipòsits d’aigua reconvertits en piscines eren l’únic element que els set germans coneixíem de la capital del Segrià.

Consulta aquí la sèrie completa, actualitzada: 'Monuments de Catalunya'

Lleida era un lloc de pas, una ciutat de semàfors lents i xafogor insuportable. No era qüestió de baixar del cotxe, esclar. Preferíem passar-hi amb les finestres tancades, tot i que no teníem aire condicionat. Els qui seien al costat de la finestra -lloc que sovint s’aconseguia, o es perdia, com a resultat d’una baralla- tenien prohibit obrir-la per evitar que entressin glopades d’aire calent.

En aquells viatges cap a l’Aragó aconseguíem anar nou persones al mateix vehicle, com sardines i sense cinturó de seguretat. És que aleshores no n’hi havia! “Le podría poner una multa por muchas cosas, pero sólo se la pondré por una”, va dir un dia el guàrdia civil al pare: al seient del copilot hi anaven dues persones, la mare i un dels meus germans petits. En fi, solíem fer sempre les mateixes parades, sobretot a forns de pa. Però a Lleida no paràvem mai.

Assignatura pendent

Visitar Lleida a consciència era per a mi, doncs, una assignatura pendent des de fa anys. I intueixo que també per a moltes més persones. D’un temps ençà he tingut uns quants al·licients per anar-hi. Sabia que la ciutat té unes quantes bones propostes culturals, com ara la Fira de Teatre de Titelles, que durant molts anys va dirigir la malaguanyada Julieta Agustí i que, malgrat la seva pèrdua, continua sent un esdeveniment internacional ple de sorpreses.

L’estiu passat una bona amiga em va enviar per WhatsApp una fotografia amb la seva família des de dalt del campanar de la Seu Vella. I un grapat de comentaris que convidaven a satisfer el meu deute. “Som dalt del campanar de la Seu Vella, gaudint d’una vista fantàstica de la ciutat, de la plana de Lleida, i del Pirineu!”, em deia l’Eva Marsal. Havia regalat als seus pares un cap de setmana a la gran ciutat de Ponent. No era un regal d’aquests que consisteix a enviar els pares. No. El regal era molt millor, perquè seria compartit amb la família de la filla. Tots plegats havien visitat primer el castell templer de Gardeny (el pare, als anys 50, havia fet la mili al turó de Gardeny, quan el castell estava totalment abandonat: ara s’ha recuperat per a usos diversos).

“Si un dia véns a la Seu Vella, no deixis de pujar a dalt de tot del campanar i gaudir de la gran vista, i del toc de les campanes de ben a prop”, em deia l’Eva. Però m’alertava que “l’accés no és gens fàcil, les escales són estretes i s’enfilen molt -n’hi ha 238!-, i per a algunes persones pujar-hi pot ser una aventura massa arriscada”. Em comentava que li havia impressionat un vídeo amb fotografies de l’estat en què estava anys enrere la Seu Vella, quan tenia usos de caserna militar: “S’hi veu la gran nau central totalment compartimentada. Els militars hi tenien els dormitoris, les cuines, els menjadors, i fins i tot les quadres, una barberia. Al vídeo, el claustre es veu totalment malmès”. I continuava: “És preciós, ara, el claustre; és un dels claustres gòtics més grans d’Europa i dels 17 finestrals que té, només se’n repeteixen dos; és divertit entretenir-se a trobar quins són”.

La guerra

Durant la guerra dels Segadors (1640), la Seu Vella va ser utilitzada com a hospital i magatzem d’armes. L’any 1707, en el marc de la guerra de Successió, va ser tancada al culte, cosa que va permetre l’entrada de la tropa, i després va ser transformada en caserna militar. A excepció del campanar, ja aleshores tots els seus espais es van compartimentar amb la construcció de diferents pisos, i gran part del seu patrimoni artístic va ser mutilat, profanat o bé cremat. Amb la guerra del Francès (1810) van arribar noves pèrdues i mutilacions. La catedral va esdevenir, durant la Guerra Civil Espanyola, camp de concentració i de classificació de presoners, a l’espera de ser evacuats a la rereguarda franquista.

“Sorprèn veure la nau central completament buida, no té ni bancs per seure. I pensar que la diòcesi de Lleida va ser especialment rica! La catedral era un reflex d’aquesta riquesa i havia estat molt ornamentada, amb vitralls de colors, escultures... D’elements ornamentals, ara n’hi ha ben pocs”, em deia l’Eva.

Avui, per fi, un any després d’aquell missatge de WhatsApp, he visitat el cor de Lleida i tot el turó de la Seu Vella. Desconeixia que el conjunt monumental del turó de la Seu Vella ha presentat candidatura a Patrimoni de la Humanitat. Jo crec que ja ho és, de Patrimoni de la Humanitat. Ara tan sols falta que ho digui la Unesco.

Dalt de tot del turó de la Seu Vella s’alça el castell del Rei. Són molts els qui en diuen la Suda, veu àrab que significa àrea urbana closa i que també és el nom amb què les fonts medievals designen el barri noble que s’estenia pel turó. Però en queda ben poca cosa, de quan va ser fortalesa musulmana, tan sols els fonaments. De fet, també queden poques restes de l’època en què va ser castell del Rei, només una quarta part del seu volum. Però es tracta de la sala on es reunien les Corts.

“Som al palau on residia el monarca durant les seves estades a Lleida. La seva construcció respon a diferents etapes entre finals del segle XII i el segle XIV. Per això hi conviuen formes romàniques i gòtiques”, m’explica Núria Piqué, que m’acompanya en la visita. És la responsable dels continguts i publicacions del Consorci del Turó de la Seu Vella, i autora de la col·lecció de contes Els secrets de la Seu Vella i de la Petita història de la Seu Vella, amb il·lustracions de Pilarín Bayés.

“El castell va ser l’escenari de fets transcendentals de la història de Catalunya i de la Corona d’Aragó, com ara el molt probable enllaç matrimonial entre Peronella d’Aragó i Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i el reconeixement de Jaume I com a rei, quan només tenia 6 anys”, m’explica Núria Piqué. Temps enrere, a tocar del castell i la Seu hi havia la ciutat. Però ara aquests dos elements són els únics edificis del turó de la Seu Vella. La ciutat va recular a mesura que el turó es fortificava i es militaritzava. I a mitjan segle XX va començar el lent camí de restauració i recuperació per a l’ús ciutadà.

LES CLAUS

• A la Seu Vella de Lleida (segle XIII) se li va donar, durant més de dos segles, un ús militar. I durant la Guerra Civil Espanyola es va fer servir com a camp de concentració.
• El claustre de la Seu Vella és un dels claustres gòtics més grans d’Europa: dels 17 finestrals que té, només se’n repeteixen dos.
• El conjunt monumental del turó de la Seu Vella ha presentat candidatura a Patrimoni de la Humanitat.
• La sala del castell on hi havia les Corts