Sant Pere de Rodes, lloc de pelegrinatge medieval i actual

El monestir benedictí custodiava valuoses relíquies a l’Edat Mitjana

Les vistes espectaculars que ofereix el monestir als visitants contrasten amb la duresa del clima de la zona. / FOTOS: DAVID BORRAT

Consulteu aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

“Noi, ens pots fer una foto de grup?”, em diu una senyora gran. “Que es vegi el Port de la Selva”, fa una altra, quan ja tinc el seu mòbil a punt. “Espera, espera... que falta en Josep! Joseeeeep!” La preparació de la foto s’allarga... Qualsevol perdria la paciència, però jo aprofito el temps d’espera per mirar les vistes. Sóc a la terrassa de llevant del monestir de Sant Pere de Rodes, des d’on es contempla una gran panoràmica de la costa nord del cap de Creus. És una àrea inhòspita, desolada, seca, amb una escassa cobertura vegetal des que la plaga de la fil·loxera va emportar-se les vinyes. Els pocs arbres que hi ha estan vinclats per l’efecte de la tramuntana, aquest vent que sorprèn amb ratxes endimoniades, que ha arribat a tombar trens, a fer naufragar vaixells i ha anat esculpint pacientment figures de pedra, de formes i coloracions ben originals.

Als meus peus hi tinc el Port de la Selva. En canvi, Cadaqués, l’altre poble del cap de Creus, el municipi més pintat de Catalunya, que fins i tot Salvador Dalí pintava “de memòria” quan vivia als Estats Units, queda ben amagat: no el veus fins que pràcticament hi ets.

“Per què s’hi van instal·lar, en aquest indret, els monjos?”, pregunto a Sònia Masmartí, historiadora i coordinadora d’aquest conjunt monumental. Pel que em respon d’entrada no sembla que hi hagi motiu. “Pel clima, no. Aquest monestir és en un lloc aïllat i feréstec, amb un clima particular que alterna boires, tramuntanades, tempestes... i algun dia radiant també”.

Sap de què parla, la Sònia, perquè va viure a Sant Pere de Rodes durant set anys. “Hi ha dies d’hivern en què el sol tan sols hi toca dues o tres hores. He vist de tot, nevar i fins i tot ploure llagostes”. “Què dius ara!” “Sí, sí, un estiu, a la sortida d’un concert, va caure un xàfec de llagostes vives damunt de la gent [uns dies després, al Port de la Selva se’n van fer adhesius “commemoratius”, amb el dibuix d’una llagosta]”, m’explica. “I, doncs, quin seria el motiu pel qual els monjos van instal·lar-s’hi?”, insisteixo. I, ara sí, me’n diu un de determinant: “Aquí hi ha molta aigua, cosa sorprenent perquè som gairebé a dalt de la muntanya, a poc més de 500 metres sobre el mar”. L’altitud del Tibidabo, penso. “Tota l’aigua que ara necessitem -per als lavabos, per al restaurant...- ve de la muntanya”, em diu la Sònia, just quan passa pel damunt dels nostres caps un ratpenat. “N’hi ha molts. Viuen aquí però van a sopar als aiguamolls de l’Empordà. Cada dia es mengen la meitat del seu pes en mosquits”.

Som ara a l’església, d’un Romànic molt primerenc, o fins i tot d’un carolingi tardà. El que la fa única són els pilars i les dobles columnes. Recorda els edificis monumentals d’època clàssica.

De l’església passem al claustre, del segle XI. De seguida la Sònia em diu: “Ara anem a l’altre claustre”. “Ah, n’hi ha dos?” “Sí, aquest els semblava poca cosa en un moment d’esplendor del monestir, i van fer-ne un de nou, entre els segles XII i XIII”. El nou claustre, situat al damunt del vell, va quedar en ruïnes (els monjos van abandonar el monestir el 1798; es trobaven molt i molt sols i eren constantment atacats per contrabandistes, bandolers i també pels soldats francesos durant les guerres; i a poc a poc Sant Pere de Rodes va ser espoliat). El nou claustre ha estat reconstruït en dues fases. La primera, als anys 70 del segle passat, imitant al màxim el claustre romànic, de manera que el visitant no reconeix el que és antic i el que és nou, cosa que avui prohibeixen les lleis de protecció del patrimoni. La segona, vint anys més tard, pensada perquè sigui reversible, per si canvia la moda, i amb materials ben diferents dels originals.

Sant Pere de Rodes va rebre nombrosos pelegrins a partir del segle X. “Els pelegrins acostumaven a passar pel poble de Santa Creu, situat ben a prop del monestir, que havia arribat a tenir 300 habitants al segle XIV. Santa Creu vivia del turisme abans que aquesta expressió existís: els pelegrins hi compraven i s’hi allotjaven”, comenta la Sònia. “Però no és gens de pas, aquest lloc!”, li dic. “És cert, però el monestir custodiava valuoses relíquies i atorgava als pelegrins les mateixes indulgències que es podien aconseguir a Sant Pere de Roma”. “Quina indulgència se’ls concedia, als pelegrins?”, li pregunto. “La plenària, o sigui la remissió absoluta de tots els pecats”.

Amb tot, fa poc que se sap que la butlla del papa Urbà II, que concedia indulgència als pelegrins que arribaven a Sant Pere de Rodes els anys sants -els que s’esqueien quan la Santa Creu, el 3 de maig, era divendres- va ser falsejada pel mateix monestir per no perdre la condició de santuari de pelegrinatge. I no l’ha perdut: 100.000 visites a l’any sense haver de concedir indulgències.

LES CLAUS

  • Sant Pere de Rodes custodiava valuoses relíquies i atorgava als pelegrins les mateixes indulgències que es podien aconseguir a Sant Pere de Roma.
  • L’església és d’un Romànic molt primerenc, o fins i tot d’un carolingi tardà. El que la fa única són els pilars i les dobles columnes.
  • Els monjos van abandonar el monestir el 1798; es trobaven molt i molt sols i eren constantment atacats per contrabandistes, bandolers i també pels soldats francesos durant les guerres.

Estimar el patrimoni cultural, la clau per preservar-lo

Hi ha moltes rutes possibles per anar de la Seu d’Urgell a Sant Pere de Rodes, però és més que probable que la que us ha ofert durant 46 dies l’ARA, amb la col·laboració de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, sigui inèdita. I també és probable que deixi de ser-ho, perquè de bona part de les destinacions que han format part de la nostra ruta ens han dit que arran de la publicació dels reportatges els han augmentat les visites.

És igualment cert que la ruta podria haver sigut diferent, i que aquests augments de visites es podrien haver produït en altres llocs, en altres espais monumentals. I és una sort. Som un país afortunat de poder disposar de molts espais per resseguir la petjada de la història. Tant qui ha signat els articles com el mateix diari hem rebut propostes. “No faràs el monestir de les Avellanes?” “Que no sortirà Santa Maria de Gerri?” Insistim, afortunadament tenim encara molt per conèixer.

En aquest sentit, volem agrair a l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural que ens hagi ajudat en aquesta aventura i volem destacar especialment el suport rebut per tots els treballadors dels monuments que hem visitat, professionals que estimen el patrimoni, que és la clau perquè sigui preservat, i que disfruten ensenyant-lo i explicant-ne tots els detalls i tots els secrets.

Més continguts de