Monestir de Santes Creus: Romànic en un camp de focs follets

Santes CreusMonuments de Catalunya: consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a diaEl lloc on es troba el monestir de Santes Creus, anomenat Camp de la Contrarietat, era un terreny fèrtil que temps enrere va provocar la baralla entre dos nobles. A causa de la disputa permanent, havia quedat erm, sense conrear, per això va esdevenir lloc de pastura: quan un animal moria, l’enterraven al mateix camp, i la descomposició del fòsfor dels ossos barrejada amb les sals minerals de la terra creava a la nit unes llumenetes que els pagesos imaginaven que eren esperits. Són els focs follets, deien. Amb canyes i branques anaven fent creus allà on en veien. Per això va passar a ser batejat com el Camp de Santes Creus. Aquesta llegenda amb fonament històric explica la creació del monestir, que va obrir les portes amb monjos procedents de l’abadia rossellonesa de la Grand Selva el 1160, deu anys després que Poblet.

“Ramon Berenguer IV va intercedir perquè els dos nobles fessin les paus per poder donar les terres als monjos de la Grand Selva. Venien amb l’objectiu de cristianitzar la població, esclar. Inicialment s’havien instal·lat a Cerdanyola del Vallès, a Valldaura, però l’indret no els va fer el pes: les terres de Cerdanyola tenien propietaris, i els monjos no hi tindrien opcions per créixer. A més, tenien la competència del puixant monestir de Sant Cugat. Ramon Berenguer IV els va buscar terres a l’Anoia, però el lloc escollit tenia poca aigua”, m’explica Joan Ibarz, responsable del monument. Ibarz ha treballat en uns quants llocs de la zona, com ara el Museu i Forn del Vidre de Vimbodí i la Cova de la Font Major de l’Espluga de Francolí, abans de fer-ho en aquesta joia del romànic cistercenc.

La primera impressió en entrar al cenobi és que està molt ben conservat. I això que no hi ha vida monàstica, a diferència dels altres dos grans monestirs del Cister, Poblet i Santa Maria de Vallbona. El fet que estigui buit ha propiciat que s’hi hagin rodat unes quantes pel·lícules, com ara El monje (2011), amb Vincent Cassel. Sí, és un lloc de pel·lícula. I no cal pagar guionistes perquè els guions són aquí: hi ha, per exemple, la història real dels ossos de la reina Blanca d’Anjou llençats al pou, i un monjo de Poblet que els va recuperar.

Abandonat però protegit

Un dels motius que expliquen per què s’ha conservat bé és que, de seguida que van marxar els monjos, el 1835, a causa de la desamortització, va crear-se un nucli de població al costat; això el va protegir. “Els monestirs abandonats després de la desamortització són un blanc fàcil per al saqueig... A Santes Creus, després del 1835, els jornalers que treballaven per al monestir van passar a treballar per als grans propietaris que van comprar-ne terrenys. El monestir no va quedar abandonat perquè l’església de seguida va ser la parroquial”, m’explica Joan Ibarz, que ha fet tots els papers de l’auca en aquest monument perquè sigui més valorat i conegut. Rep uns 60.000 visitants a l’any, una xifra que no és fàcil fer. “L’època forta és per les calçotades, de gener a Setmana Santa”, explica. “Vénen molts grups a dinar a un restaurant, i ho complementen fent una activitat cultural. Preferim que vinguin al matí, que estan més frescos. A la tarda, alguns aviat es cansen d’escoltar”.

Inicio la visita amb un magnífic audiovisual sobre la vida dels monjos. El to de veu del locutor és greu, massa greu, al meu parer. De fet, aconsegueix traslladar-te de seguida a un món on tot anava més a poc a poc, un món misteriós i tancat. Però, no hi havia també somriures? De vegades tinc la sensació que pensem que en el passat no sabien congeniar amb la felicitat... i qui sap si en sabien més que nosaltres.

Santes Creus és un llibre obert d’arquitectura medieval. Només els arcs ja omplirien un bon capítol: arcs de palmera, arcs de diafragma, arcs apuntats, arcs faixons... Tot passejant-hi, confirmo que la distribució de tots els espais està molt pensada, té molta lògica: l’església, al nord, protegeix el monestir dels vents; els dormitoris, a la primera planta, per evitar les humitats al terra; segur que hi ha moltes més lògiques que se m’escapen.

Al claustre se me’n van els ulls cap amunt, a la varietat de motius dels capitells: éssers fantàstics, motius zoomòrfics, escenes bíbliques, elements heràldics... Però en Joan també em fa mirar avall: trepitgem un paviment que va ser restaurat durant la Guerra Civil -l’esforç que s’ha anat fent per mantenir el monestir ha estat ingent i continuat.

Acabem la visita a l’església. Enorme, sense ornaments, com exigeix el romànic cistercenc (al sostre hi ha, però, uns primers elements gòtics, unes voltes de creueria). Em sorprèn la rosassa darrere de l’absis, i no pas a la façana d’entrada, com és habitual; l’explicació podria ser que, com a església monacal només per als monjos, no calia posar la rosassa a la façana, perquè els ciutadans no estaven convidats a entrar-hi.

El claustre, a punt de ser restaurat

El claustre principal de Santes Creus necessita ser restaurat: la sal ha deteriorat algunes pedres i l’estructura s’ha de reforçar. Avui el visita Àngels Solé, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, per planificar-ne una intervenció a fons. L’Àngels i el patrimoni formen un bon binomi: ha treballat per a diversos museus (Museu de la Ciència i la Tècnica, MNAC...) i ara dirigeix la institució responsable de conservar els elements històrics i artístics de Santes Creus.

Hi ha un element del claustre que captiva els visitants: el templet del lavatori, d’origen romànic i típicament cistercenc, situat just a l’entrada del claustre. Era el lloc on els monjos es rentaven les mans abans de menjar. És un dels racons preferits d’Àngels Solé: “La seva dimensió, de proporcions generoses, i la seva construcció amb volta de creueria posen en evidència la magnificència amb què es va construir el monestir”, m’explica quan ja ha deixat el grup de tècnics que preparen el projecte de restauració. L’altre element que agrada a l’Àngels és el conjunt escultòric del judici final, damunt la porta que mena a l’església des del claustre. Es tracta de cinc figures d’alabastre policromat, una de central, que representa Crist, tres àngels i un donant monjo. Estan en peanyes encastades al mur sobre un fons amb una pintura mural força esvaïda. És un conjunt escultòric del segle XIV força excepcional dins l’escultura gòtica catalana. “Si deixem a banda portalades i sarcòfags, no és gens habitual trobar escultures exemptes a la paret d’un claustre i d’aquesta qualitat artística”, m’explica l’Àngels.

LES CLAUS

• Un grup de monjos de l’abadia rossellonesa de la Grand Selva van fundar el monestir de Santes Creus amb l’objectiu de cristianitzar la població.
• És un cenobi molt ben conservat. I això que, a diferència de les dues altres joies del Cister, Poblet i Santa Maria de Vallbona, aquí no hi ha vida monàstica.
• Al cenobi s’hi han rodat unes quantes pel·lícules, com ara El monje (2011), amb Vincent Cassel.