MONUMENTS DE CATALUNYA (8)

La Roca dels Moros de Cogul: la dansa més vella de Catalunya

És un dels jaciments d’art rupestre més importants de la Península i Patrimoni Mundial de la Unesco

Les tombes del Saladar a prop del jaciment rupestre de la Roca dels Moros del Cogul a les Garrigues. / FOTOS: SANTI IGLESIAS

Els japonesos aprofiten el temps també quan viatgen. No en trobem gaires torrant-se a la platja. L’interès cultural els porta a un munt de llocs, tant massius com poc freqüentats. Avui comparteixo la visita amb un japonès, que viatja sol, per Portugal i per Espanya. La responsable del centre de les pintures del Cogul, Anna Torres, ens fa les explicacions en un anglès senzill. Va bé perquè l’entenem tots dos.

Consulta aquí la sèrie completa actualitzada dia a dia: 'Monuments de Catalunya'

Després de visitar una exposició molt didàctica sobre les pintures pugem per una rampa fins a arribar a una reixa. L’Anna n’obre el cadenat i entrem en una petita balma. “Puc fer fotos?”, diu de seguida, educadament, el japonès, en veure les pintures. “Sí, sí, esclar, endavant”, li respon l’Anna. Davant les pintures, ell té els ulls ben oberts, i la boca també. Jo reconec que he tingut un petit desencís quan les he vist. Les trobo més esmorteïdes que les que he vist reproduïdes a internet i a l’exposició. La calç i la pols han fet, dissortadament, molta feina. Però pensant-ho bé, i tenint en compte que fa milers d’anys que es van fer, Déu n’hi do com es conserven. I Déu n’hi do la informació que han proporcionat de qui eren, com eren i què feien els que vivien fa tants anys a la vall del riu Set i, per extensió, a aquestes latituds.

L’escena central, formada per diverses dones, en parelles, dansant al voltant d’un home nu -que constitueix la dansa més antiga de Catalunya que es coneix- ha sigut molt estudiada, però segur que encara pot ser-ho molt més.

Com passa amb altres atractius culturals del país, probablement aquest és més valorat a fora que aquí, penso mentre baixem en fila índia per la rampa, sota un sol de justícia, primer el japonès, després jo, i finalment l’Anna, que em revela, ara en català, que la reixa que protegeix les pintures prové d’una església de Barcelona que algú va decidir portar cap aquí. Tot ho aprofitem, els catalans.

Més gent de Barcelona

De tota manera, d’un temps ençà ha crescut l’interès per conèixer aquestes excepcionals pintures rupestres. “Fins fa poc venia a les pintures del Cogul més gent de Barcelona i de la seva àrea que del territori. Hem capgirat aquesta proporció, i ja ve més gent de la comarca, de Lleida...”, diu Anna Torres amb cara de satisfacció.

Com molts de la comarca, l’Anna va marxar a Barcelona a buscar un futur millor. Però en aquesta, a les Garrigues, també hi ha futur. L’Anna ha tornat al poble. “Jo buscava treballar en un projecte engrescador, i les pintures del Cogul ho són”, em comenta. Quan va estudiar antropologia i història de l’art, mai no se li va passar pel cap que això li serviria per treballar al costat de casa. Ara Anna Torres és la responsable del centre de la Roca dels Moros del Cogul, que gestiona l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. “Volem que el Centre d’Interpretació i les pintures rupestres del Cogul siguin un espai que atregui turisme cultural. Volem que aquest sigui un referent patrimonial de les terres de Ponent”.

“També vas a les pintures, avui? Altra vegada?”, li diuen, de tant en tant, alguns pagesos. No entenen que anar a les pintures sigui una feina, i que, a més, l’ompli. Per a ella, cada dia és apassionant i diferent. Tot i que n’hi ha de més especials, com els d’hivern en què el sol, poc abans de pondre’s, il·lumina les pintures.

Un canvi social important

“La història de la Roca dels Moros ha tingut poca fortuna -reflexiona l’Anna-. La dificultat de datar les pintures llevantines va propiciar que dos corrents s’enfrontessin des de principis del segle XX, els que pensaven que les pintures són paleolítiques i els que creien que són neolítiques; això no va permetre crear un discurs propi”. Finalment, ni els uns ni els altres: epipaleolític. Ara sembla, doncs, que la majoria de les imatges de la Roca dels Moros van ser realitzades a l’espai de temps que hi ha entre el paleolític i el neolític, conegut com a epipaleolític. És el moment dels últims caçadors-recol·lectors i dels primers agrícoles-ramaders. Un moment de canvi social importantíssim.

Abans d’acomiadar el japonès, l’Anna li mostra en un mapa en relleu la ubicació d’uns quants atractius de Catalunya. M’hi acosto, i em xiuxiueja en català: “Aquests mapes ens els ha donat l’escola del Cogul, que ha tancat; només hi anaven cinc nens... Estem molt tristos”. El japonès fa cara de no entendre res, i ens diu que ara ja va cap a Barcelona. Objectiu: Gaudí. Vagi on vagi, a la Sagrada Família, al Parc Güell o a la Pedrera, és ben probable que hi trobi més gent que la que té previst visitar aquest estiu les pintures rupestres del Cogul.

Sí, hi ha molta feina per fer, encara, per donar a conèixer aquesta joia del passat.

LES CLAUS

La majoria de les imatges de la Roca dels Moros es van fer a l’espai de temps que hi ha entre el paleolític i el neolític, conegut com a epipaleolític.

Les pintures del Cogul són Patrimoni Mundial de la Humanitat de la Unesco des del 1998.

Aquest jaciment d’art rupestre està situat en un lloc que els habitants de la zona van batejar com la Roca dels Moros perquè ja intuïen que era molt antic, tant com “de l’època dels moros”.

Patrimoni de la Unesco des del 1998

Les pintures del Cogul estan situades en un lloc que els habitants de la zona van batejar com la Roca dels Moros perquè ja intuïen que eren molt antigues, tant com “de l’època dels moros”.

La primera informació escrita de les pintures data de fa més de cent anys, concretament del 1908. El geògraf Ceferí Rocafort en va escriure dues ressenyes al diari La Veu de Catalunya i al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. L’article del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya comença així: “Projectada ab en Juli Soler una excursió per Les Garrigues, aon la natura tant poca cosa ofereix de particular, la nostra investigació havia d’encaminar-se principalment a la part arqueològica. Desde l’istiu, que jo ja hi havia estat, teniem recullides algunes notes en què se’ns parlava, sense donar-hi cap importància, d’unes pintures en una penya, ab bous y figures, entre Albagés y Cogul”. I continua més endavant: “Es veritat que les tals pintures podien esser obra d’un improvisat artista camperol [...]; valia la pena d’examinar-ho”.

Quan les pintures rupestres del Cogul van ser descobertes oficialment -alguns habitants de la zona ja les coneixien, però no sabien quina antiguitat tenien-, de seguida van passar a ser un referent dels estudis de l’art rupestre català, espanyol i internacional: eren les primeres imatges de la Prehistòria catalana. L’any 1998, noranta anys després de la seva descoberta, les pintures van ser inscrites a la llista del Patrimoni Mundial de la Unesco, juntament amb altres conjunts d’art rupestre del llevant peninsular.

Més continguts de