Monestir de Sant Cugat: De quan els deutes es pagaven amb misses

Un compendi de la millor arquitectura i escultura catalanes entre els segles XII i XVIII

Se saben moltes coses de la vida diària en aquest monestir gràcies a un costumari escrit pel monjo Pere Ferrer al s. XIII / FOTOS: CRISTINA CALDERER

Monuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a dia

Fa vint-i-cinc anys que visc a Sant Cugat del Vallès i he vist canviar extraordinàriament aquesta població. Crec que és un dels municipis de Catalunya que més ha evolucionat en poques dècades. El centre històric s’ha vianantitzat completament; han nascut, com bolets a la tardor, nous barris per engolir l’arribada de nous habitants i l’emancipació dels joves locals; les antigues zones d’estiueig de Valldoreix, la Floresta i Mira-sol ara són llocs de residència, i s’hi han instal·lat un munt d’empreses, de serveis, d’alta tecnologia, moltes de les quals són multinacionals. Passejant qualsevol tarda per l’anomenat eix de vianants se senten una munió de parles: són de professionals estrangers -i família- que han vingut per aportar el seu know-how. El verd hi abunda, sí, a Sant Cugat, però l’asfalt, els pisos i les cases adossades competeixen en protagonisme. Hi ha, però, un element que no ha canviat gens: el monestir. Situat al rovell de l’ou del municipi (esclar: n’és l’origen), és un compendi de la millor arquitectura i escultura catalanes en un període amplíssim, del segle XII al XVIII. Hi ha Romànic -el claustre-, Gòtic -l’església-, Renaixement -el sobreclaustre- i Barroc -les capelles de l’església.

“El claustre del monestir i el Museu de Sant Cugat reben uns 40.000 visitants a l’any; aquest any probablement creixeran perquè l’Ajuntament ha decidit facilitar l’accés a tothom fent l’entrada gratuïta”, em diu Lluís Campins, director dels Museus de Sant Cugat.

En Lluís m’ha convocat directament al claustre. El primer que em crida l’atenció d’aquest espai són tres elegants xiprers que hi ha en un racó, alts com un Sant Pau, buscant el cel. Què hi fan, tots tres junts, en una cantonada? Quants arbres s’han plantat arreu del país massa a prop els uns dels altres sense preveure que en fer-se grans acabarien fent-se nosa! De tota manera, anys enrere hi havia molta més vegetació, cosa que dificultava contemplar-lo en la seva totalitat. Ara es pot observar molt millor. Però cal tenir els ulls ben oberts per descobrir-ne els detalls. “A veure si trobes on tallaven els cabells i la barba als monjos i els feien la tonsura...”, em diu, de sobte, en Lluís. “No ho sé...” “És aquí!”, fa, amb un somriure, mentre m’assenyala una part del pedrís de la galeria nord, on reposen les columnes, amb mostres evidents d’haver estat utilitzat per esmolar les navalles.

Aquest és un dels claustres més grans que he vist fins ara (i ja n’he visitat uns quants, de manera que la meva estadística particular em permet dir que és un dels més grans de Catalunya). Al monestir de Sant Cugat tot és de grans dimensions. Com la magnífica rosassa de la façana. I és que aquest cenobi benedictí -que era també el “senyor feudal” d’un ampli territori-, va tenir, poc després de fundar-se, un poder i una riquesa extraordinaris. A mitjan segle XI només Santa Maria de Ripoll i Sant Pere de Rodes tenien un patrimoni equiparable al monestir vallesà. “La prosperitat del monestir de Sant Cugat es deu a una suma de factors, que tenen molt a veure amb el seu emplaçament. La fèrtil terra del Vallès li proporcionava una producció agrícola elevada que va afavorir les seves rendes. D’altra banda, tot i que no va gaudir mai del prestigi de Ripoll, panteó comtal, la proximitat amb Barcelona li va atorgar el favor de la cort comtal. I la seva excel·lent posició estratègica -és el monestir més meridional del comtat de Barcelona, el més pròxim a la frontera amb Al-Àndalus-, el van situar en molt bon lloc per participar en l’expansió territorial del comtat de Barcelona als segles X-XII”, m’explica en Lluís.

Sis ous al dia

Exploro els capitells del claustre. N’hi ha d’una pila de motius! De vegetals, de temes bíblics, d’escenes quotidianes del monestir, d’animals mitològics i d’escenes profanes (músics, saltimbanquis...). Hi ha 145 capitells, tots -menys un!- fets per Arnau Cadell, que va deixar la seva signatura en un d’ells. Quan va rebre l’encàrrec de fer-los, Cadell ja era un escultor prestigiós. Fa uns anys es va trobar el seu testament a l’arxiu de la catedral de Girona, on havia treballat. Hi diu, entre altres coses, que perdonava el monestir de Sant Cugat per no haver-li pagat tots els deutes de la feina que havia fet al claustre a canvi d’unes quantes misses dedicades a ell.

Se saben força coses de com era el dia a dia en aquest monestir, sobretot gràcies al Costumari del monestir de Sant Cugat, que va escriure el monjo Pere Ferrer, ja ancià, a principi del segle XIII per encàrrec de l’abat. Cada dissabte l’abat rentava els peus als monjos, i el Dijous Sant ho feia als pobres de la vila (el mandatum ). L’alimentació es basava en els llegums, l’aviram i el vi (rebaixat amb aigua). I l’abat tenia dret a menjar sis ous al dia. No crec que esgotés la seva reserva diària!

Mil anys d’històries

Un munt d’històries han tingut lloc, al llarg dels seus mil anys (del segle IX al XIX) de vida monàstica, en aquest cenobi del Vallès. La major part no es coneixen, però alguna sí que ha sortit del recinte del monestir. És el cas d’una història que exemplifica la lluita entre dos poders feudals: l’eclesiàstic, representat pel monestir de Sant Cugat, i la noblesa. Una història que cada any es representa per Nadal al mateix monestir, amb el nom de Pedra i sang : la nit de Nadal de l’any 1350 un grup de nobles del Vallès, capitanejats per Berenguer de Saltells, van irrompre al monestir durant la missa del gall i van matar l’abat Biure mentre l’oficiava en presència de tota la població. El motiu: una disputa per l’herència que el pare de Berenguer de Saltells havia donat en testament al monestir quan el fill es trobava absent.

Hi ha més petites i grans històries que han sigut generades per grans esdeveniments. El 1835, quan va produir-se la desamortització de Mendizábal, una part importat de la població es va concentrar a la plaça d’Octavià -la plaça que hi ha davant del monestir- mentre els monjos se n’anaven per la porta del darrere i hi deixaven un monjo vell (no sé si se’ls pot titllar de mals companys...). Els santcugatencs el van dur a una casa per cuidar-lo, i aleshores va iniciar-se el saqueig. Durant la Guerra Civil Espanyola, el monestir de Sant Cugat va ser magatzem agrícola, cosa que de ben segur que va ser decisiva per a la seva preservació. L’any 1938 aquest monestir va ser escenari de les Corts republicanes (van ser les penúltimes, en la fugida de les institucions cap a França; les últimes van fer-se a Figueres). Hi ha més històries, moltes més...

LES CLAUS:

  • L'antiga abadia era el monestir més important del comtat de Barcelona
  • La nit de Nadal del 1350 un grup de nobles va matar l'abat durant la missa
  • Un costumari del segle XIII explica detalls de la vida al monestir

Més continguts de