MONUMENTS DE CATALUNYA (6)

Museu de l'Aigua de Lleida: de quan l’aigua sortia de la font

L’aigua també té història, sobretot l’ús que n’ha fet l’home: a Lleida hi té un museu dedicat que és un pou de saviesa líquida

El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida és un espai fascinant / FOTOS: SANTI IGLESIAS

Ens hem acostumat a prémer el polsador de l’aixeta de les fonts públiques perquè l’aigua ragi -quina força que cal fer en algunes! Suposo que està fet amb la idea que ens conscienciem que l’aigua és un bé limitat-. Però no sempre ha calgut fer-ho. Anys enrere, en força indrets, les fonts rajaven tot el dia. Així passava a la ciutat de Lleida al segle XIX. Aleshores a la capital del Segrià hi havia força fonts monumentals per a ús de tothom. L’aigua no va arribar a les cases fins a finals del XIX, i calia anar a buscar-la a la font (també es podia anar al riu, als pous i es recollia de la pluja). Algunes d’aquelles fonts monumentals han canviat de lloc o han desaparegut (per exemple, la de les sirenes: sembla que els pits a l’aire no van poder esquivar l’estricta mirada conservadora de determinades èpoques), però la majoria continuen al lloc on van ser instal·lades.

Consult aquí la sèrie completa: 'Monuments de Catalunya'

L’aigua de les fonts de Lleida provenia del canal de Pinyana, que neix a la Noguera Ribagorçana, a uns 30 quilòmetres de Lleida. És el canal de regadiu en actiu més antic de Catalunya. Curiosament, doncs, l’aigua dels lleidatans no provenia pas del Segre, que passa per la ciutat. L’aigua del canal de Pinyana s’emmagatzemava en un gran dipòsit subterrani, quadrat, de 10 metres d’alçada, tot de pedra, i cobert amb sis voltes de canó sostingudes per 25 pilars.

Contra les epidèmies

Construït a finals del segle XVIII, el Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida va significar el primer sistema modern de distribució d’aigua: en garantia prou reserves i la potabilitat. Abans de la seva posada en funcionament, eren d’allò més habituals les epidèmies causades per la mala salubritat de l’aigua.

Visito aquest espai màgic guiat per Marc Sans, tècnic del Museu de l’Aigua de Lleida. Hi caminem sense dir-nos res, gaudint del silenci al cor de la ciutat. Hi fa fresca -si més no en comparació amb la temperatura exterior- i detecto que té una molt bona acústica. “Fa uns dies va visitar-lo un grup coral, i van improvisar algunes cançons. Sonava molt bé!”, m’explica en Marc, mentre esquiva un bassal (hi ha algunes filtracions d’aigua que fan que n’hi hagi una mica a terra). Quina llàstima que no es pugui utilitzar com a sala de concerts: no compleix la normativa de seguretat.

Per uns moments miro d’imaginar-me l’espai ple d’aigua -hi cabien fins a 9 milions de litres-, fent-hi submarinisme serpentejant entre els pilars. No és una fantasia: un grup del Centre Excursionista de Lleida en va fer a la dècada del 1990. Hi ha unes imatges a internet, on es veu l’aigua ben neta, que ho certifiquen. Una altra de les imatges singulars -no n’ha quedat testimoni gràfic-és la que oferia la barqueta de rems que de tant en tant recollia les impureses que hi flotaven.

Amb el temps, l’augment del consum d’aigua va fer necessari construir nous dipòsits. Se’n van fer a l’indret conegut com les Basses d’Alpicat, que, com comentava ahir, quan van tancar es van convertir en unes grans piscines. Les basses van relegar el Dipòsit del Pla de l’Aigua a un paper secundari.

El Dipòsit del Pla de l’Aigua, que es pot visitar, és un dels espais del Museu de l’Aigua de Lleida, que explora l’íntima relació entre la capital del Segrià i l’aigua. La seu central és en un edifici històric, el campament de La Canadenca, on anys enrere hi havia habitatges, oficines i tallers de l’empresa hidroelèctrica fundada per Fred S. Pearson l’any 1991 a Toronto amb el nom de Barcelona Traction Light & Power, capçalera d’un grup empresarial que va electrificar Catalunya. Precisament al mateix campament de La Canadenca hi ha l’excel·lent exposició La força de l’aigua. El Dr. Pearson i les obres de La Canadiense a Lleida, que explica l’aventura que va suposar la construcció de les grans centrals hidroelèctriques als rius de les terres de Lleida, que van permetre electrificar Catalunya i, per tant, el desenvolupament industrial del segle XX. S’hi poden veure peces originals sobre la producció d’electricitat, com ara un grup hidràulic, turbines, transformadors, documents originals i la recreació del despatx dels enginyers.

No menys interessant és la mostra Aigües del món. Col·lecció d’ampolles d’aigua d’arreu del món, també a la seu central del Museu de l’Aigua. Conté ampolles d’allò més curioses, algunes per l’aigua que contenen (n’hi ha una, per exemple, amb aigua procedent d’un iceberg de Terranova, anunciada com la més pura del món); d’altres són ben originals per les característiques de l’envàs (hi trobem la Blink, amb cristalls de Swarovsky incrustats; l’Evian, amb les sèries limitades firmades per dissenyadors de renom...). Les ampolles les han portat persones de Lleida que han viatjat. Ho tindré en compte al pròxim viatge. Però primer haig d’acabar de voltar pel país.

Els pous de gel del turó de la Seu Vella

Tenir una nevera i un congelador propis és un privilegi de fa quatre dies. Als que hem nascut amb aquests electrodomèstics a casa ens aniria bé passar unes setmanes sense tenir-los per valorar-los com el luxe que són. Temps enrere el gel era efectivament un luxe que procedia en bona part dels pous de gel. Aquestes construccions subterrànies, de pedra i de planta circular, es tancaven amb una coberta de volta semiesfèrica i tenien un bon aïllament tèrmic. Van permetre que durant una colla de segles en llocs de poca altura i de nevades infreqüents hi hagués el gel necessari per a l’ús domèstic i terapèutic. El glaç català s’havia arribat a comercialitzar molt lluny, fins i tot per mar, en vaixell. Habitualment es transportava amb carro; el viatge es feia de nit.

Els dos pous de gel de Lleida van ser construïts a principis del segle XVII al turó de la Seu Vella, adossats a les muralles. Tenen 14 metres de profunditat i s’han conservat molt bé. Qui en tenia la concessió havia de recollir el gel de novembre a març, més o menys, i l’havia de subministrar d’abril a octubre. “Una part del gel s’havia de donar a l’Hospital de Santa Maria i a altres institucions locals. La resta era per vendre, principalment a les tavernes amb el vi fresc”, m’explica Marc Sans. “¿Però a l’estiu no es desfeia el gel d’aquests pous?”, li dic. “Potser els anys o els mesos de més calor sí, però estava molt ben guardat. Fixa’t que aquí gairebé no hi toca el sol: som a l’obaga del turó de la Seu. A més, abans feia més fred; entre els segles XV i el XVIII hi va haver una petita Edat de Gel a Europa. I aquí a Lleida va arribar a gelar-se el Segre!”

Les claus

Construït a finals del segle XVIII, el Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida va significar el primer sistema modern de distribució d’aigua.

Garantia prou reserves, i també la potabilitat: abans eren d’allò més habituals les epidèmies causades per la mala salubritat de l’aigua.

El Dipòsit del Pla de l’Aigua de Lleida és soterrani, quadrat, de deu metres d’alçada, tot de pedra, i cobert amb sis voltes de canó sostingudes per vint-i-cinc pilars.

Més continguts de