MONUMENTS DE CATALUNYA (16)

Monestir de Vallbona: un lloc de pau, on t'escolten

Un grup de dones eremites són al seu origen, que ha tingut vida monàstica durant 850 anys i fins avui

El preciós claustre del monestir de Vallbona, i al fons, els dos cimboris, un sobre la nau central. / FOTOS: SANTI IGLESIAS

“Em vaig enamorar d’aquest claustre”, em diu Glòria Nogué, priora de Santa Maria de Vallbona. “És un lloc de pau, i cada dia i cada hora té una llum diferent. No m’havia plantejat mai ser monja i aquí se’m va despertar la llavor -m’explica-. A casa érem molt montserratins. Anàvem molt sovint a les cel·les de Montserrat... tot i que, de nena, jo havia anat a una escola de monges, i quan tenia onze anys vaig dir als pares que me’n traguessin. Eren massa rígides. Preferia anar a l’institut”.

Monuments de Catalunya: descobreix aquí la sèrie completa, actualitzada cada dia 

El claustre és l’element vertebrador de la vida monàstica. Tot passejant-hi amb la Glòria confirmo que és un lloc de trobada, on conflueixen totes les estances, plàcid i d’una gran bellesa. Des del mateix claustre observo allò que atorga a aquest monument una gran singularitat: dos cimboris, un dels quals al mig de la nau central. L’arquitecte Puig i Cadafalch deia que el cimbori damunt la nau central era una de les obres més atrevides de l’Edat Mitjana.

Hi ha poques visites avui. De fet no rep tant gent aquest cenobi. Dels 20.000 visitants a l’any, la majoria són catalans. Entre els estrangers destaquen els francesos: el Cister, l’orde al qual pertany el monestir, va néixer a França. A Vallbona hi ha enterrada la reina Violant d’Hongria, dona de Jaume I. Però d’hongaresos “no en tenim gaires... tot i els forts vincles amb Hongria”.

Vallbona va néixer d’una manera atípica: d’un grup de dones eremites que van demanar ser integrades a l’orde del Cister. Quatre monges del monestir de Tulebras (Navarra) van desplaçar-s’hi per “ensinistrar-les”. La primera abadessa prové de Tulebras. Des d’aleshores, durant 850 anys, Vallbona ha tingut vida monàstica de manera ininterrompuda fins avui, menys els anys de la Guerra Civil, en què pràcticament tot va ser cremat.

S’han hagut d’espavilar, i molt, les monges de Vallbona. Ho van fer al segle XVI, quan el Concili de Trento va prohibir que els monestirs femenins estiguessin sols, aïllats (van haver de cedir propietats i tallers a persones de pobles veïns i així va néixer el poble de Vallbona de les Monges). Ho van fer al segle XIX, quan van deixar de viure dels dots de les noies que entraven al monestir (es van vendre objectes de plata i elements artístics). I ho fan ara, que per motiu d’estalvi i consciència ecològica prefereixen tenir el seu propi hort, molt ben cuidat, i estan canviant el sistema de calefacció de gasoil pel geotèrmic.

“El de Vallbona ha sigut un monestir de monges aristocràtiques. Eren filles de la noblesa o estaven vinculades a les classes aristocràtiques. I trobo que hi havia bastanta diferència en la manera de comportar-se dels monjos de Poblet i de Santes Creus. Les de Vallbona han sigut, al llarg de la història, més generoses i comprensives”, diu Josep Maria Sans Travé, expert en aquest monestir.

Potser aquesta actitud de les monges és perquè les dones solen ser més empàtiques, penso. Sans Travé m’explica que les de Vallbona es preocupaven bastant pel benestar dels seus vassalls. Tenien, per exemple, una important farmàcia, i els proporcionaven medicaments. Precisament el nou museu que obrirà aviat al cenobi tindrà l’antiga farmàcia com un dels eixos. “Les monges d’aquí van tenir molts menys plets amb els vassalls que els monjos de Poblet i de Santes Creus, que eren del mateix origen social que els del voltant, i en fer-se monjos havien ascendit socialment i volien demostrar-ho. En canvi, les monges no havien de demostrar res. Els de Poblet fins i tot van fer que els habitants de l’Espluga de Francolí fossin excomunicats”. Devia ser molt greu, això, oi? “Al segle XIII un monjo de Poblet va marxar del monestir i es va refugiar en una casa de l’Espluga. Això va crear tensió entre el poble i el monestir, i un grup de l’Espluga va arribar a apedregar els monjos”, m’explica Sans Travé, que de jove, els dissabtes, ja anava a Vallbona a fer inventari de pergamins, i a planxar-los, perquè estaven tots ben cargolats. Després va ser director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, però mai no ha deixat de treballar per aquesta joia de la comarca de l’Urgell.

Després de recórrer el monestir, m’acomiado de la Glòria de nou al claustre. Ella es dirigeix a l’església, n’és l’organista. El claustre preciós, trapezoïdal, rep ara una llum diferent. Ja no hi ha sol, només ombres. Els cimboris reben els últims rajos.

Direcció a Tarragona, dono voltes a la idea que l’ ofici de monja és anacrònic. Se sap què fan les monges a les escoles, als hospitals, però ¿les de clausura? En aquest país alguna es fa popular i decideix marxar del monestir... Aleshores m’ha vingut al cap un comentari que m’ha fet la Glòria: “Escoltem tothom, la gent creient i no creient. I si podem els acollim”. I he pensat que, en aquest món amb tan poca gent que escolta, si hi ha un col·lectiu especialitzat a fer-ho, benvingut sigui.

The Catalan Heritage House

The Catalan Heritage House és un nou espai d’informació del patrimoni cultural, material i immaterial de Catalunya, ubicat al barceloní Palau Moja, a la Rambla. Ofereix informació de caràcter promocional, adreçada al turisme que passa uns dies a Catalunya, i també al visitant d’aquí que vol saber-ne més. Actualment té inventariats 199 espais patrimonials. Depèn de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, que també gestiona els museus, monuments i jaciments de la Generalitat.

“Si assumim que el patrimoni no és una foto congelada en el temps sinó que està viu, des de l’Agència del Patrimoni Cultural voldríem incidir molt especialment en el seu ús social i, per tant, contribuir a canviar la relació tan esporàdica i fugissera que hi solem tenir per una de molt més empàtica, conscient i coneixedora: el patrimoni ens interpel·la i enriqueix com poques experiències i per això l’hem de fer molt més nostre”, diu Àlex Susanna, director de l’Agència. Es tracta d’un organisme de gestió innovadora inspirat en el model anglosaxó, del qual va ser pioner l’English Heritage, que també han adaptat escocesos, danesos o neozelandesos.

S’han fet un munt d’esforços en les últimes dècades per conservar el patrimoni català, però encara queda una feinada a fer. Comparant les fotografies d’alguns dels monuments d’aquesta sèrie de fa uns anys i les d’aquest 2016 s’evidencia el canvi. Però no hi ha raó per aturar-se: és, en efecte, un patrimoni viu i cal mantenir-lo, donar-lo a conèixer, i falten encara obres estructurals. I la col·laboració entre els ens públics i privats és clau per a aquest repte ingent.

Les claus

  • El monestir va néixer d’una manera atípica: un grup de dones eremites van demanar ser integrades a l’orde del Cister. Quatre monges del monestir de Tulebras (Navarra) van desplaçar-s’hi per “ensinistrar” les eremites en els valors cistercencs.
  • Durant 850 anys el monestir de Vallbona de les Monges ha tingut vida monàstica, de manera ininterrompuda fins avui, menys els anys de la Guerra Civil, en què pràcticament tot va ser cremat.

Més continguts de