MONUMENTS DE CATALUNYA (1)

Catedral de Santa Maria de la Seu d'Urgell: El ‘meeting point’ dels urgellencs

La catedral més antiga, i l’única romànica, de Catalunya destaca per la seva alçada i lluminositat

El claustre de la catedral de la Seu d’Urgell, una joia del romànic, amb el campanar al fons. / FOTOS: SANTI IGLESIAS

“Ja no hi ha res a fer”. “No, esclar, no hi ha res a fer”. La conversa té lloc a l’entrada de la catedral de la Seu d’Urgell. La protagonitzen una parella de mitjana edat que arriba a un funeral i un home que en surt; la parella ha memoritzat malament l’hora. Han fet tard.

Consulta aquí tota la sèrie actualitzada: 'Monuments de Catalunya'

Mentre em fixo en les boles de pedra de la porta d’entrada, que representen panets o ous -símbols de vida i resurrecció- i caparrons humans, m’intriga si el “no hi ha res a fer” es refereix al mort o al fet que han arribat tard. En fi...

Aquest gran temple romànic continua sent avui, ben entrats al segle XXI, un important meeting point de la gent de la Seu, que hi són convocats en els moments més alegres i en els més tristos, i també dels andorrans, que no en tenen, de catedral; en realitat, aquesta és també la seva.

He pujat a la Seu per la ruta que passa pel pantà d’Oliana, sense presses, gaudint del paisatge. “Pont de Sant Ermengol”, he llegit quan enfilava el tram final, que ja adquireix un caràcter pirinenc. Sant Ermengol! A la Seu m’explicaran qui és i els esdeveniments que el recorden: la Fira de Sant Ermengol -se celebra a l’octubre i s’hi venen un grapat de productes artesans, embotits, melmelades, pa, coques, mel, formatge...- i el Retaule de Sant Ermengol, un espectacle que es representa les nits d’agost des de fa més de 50 anys al claustre de la catedral, amb més d’un centenar de voluntaris.

El geni de Sant Ermengol

“Ermengol era conegut com el bisbe constructor”, m’explica Cristina Orduña, barcelonina que fa una pila d’anys que treballa al bisbat de la Seu d’Urgell. “Va regir la diòcesi del 1010 al 1035, 25 anys d’activitat extraordinària, espiritual i social. El bisbe Ermengol va fomentar la vida comunitària dels canonges, va atendre les necessitats dels més pobres, va construir ponts i camins per a la millora de les comunicacions... Va morir precisament quan treballava en la construcció del pont de Bar”, detalla la Cristina mentre passegem pel claustre, cent per cent romànic, i en repassem els capitells, de motius vegetals i personatges mitològics.

“Ermengol és l’artífex de la tercera de les quatre catedrals construïdes al mateix lloc. La seva és d’estil primer romànic, i va ser consagrada el 1040. Però cap a l’any 1100 el bisbe Ot deia que era “quasi ruïnosa” i demanava donatius per refer-la. L’actual és, doncs, la quarta, del segon romànic -m’explica la Cristina-. Va ser començada per sant Ot entre els anys 1116 i 1122, però l’impuls definitiu el va rebre a partir del 1175. El mestre d’obres Ramon Lambard es va comprometre a coronar l’obra: volia cloure les voltes i aixecar els campanars, el cimbori i les torres per sobre de les voltes en set anys. Però les guerres i altres malvestats van impedir-ho”. És doncs, una catedral inacabada, com moltes altres. Però a mi no m’ho sembla pas.

I abans de la de sant Ermengol, quines catedrals hi havia? “La paleocristiana i la preromànica”, explica la Cristina a la porta de la catedral, mentre es desfà la gernació del funeral que omplia el temple. “Què és el que més t’ha sorprès de la catedral?”, em pregunta davant d’una de les peces que més admira del Museu Diocesà, situat al costat del claustre: el Beatus, que conté unes 90 miniatures. “Que es trobi molt enganxada al nucli medieval, cosa que fa que no sigui fàcil tenir una bona vista de conjunt. I m’ha sorprès la seva altura -la nau central té 21 metres!- i la lluminositat extraordinària per ser romànica”. Sí, la llum és importantíssima: la capçalera està orientada a l’est, esclar, on surt el sol, i cada 21 de desembre -si no fa núvol- el sol entra per una finestra lateral i dibuixa una esfera damunt la porta lateral; sis mesos més tard el sol entra per una altra finestra, la de damunt de la porta de la nau central, i va a parar just a l’altar. Dos moments màgics.

“No marxis, encara. Hem de pujar al campanar!” La Cristina em mostra unes planxes de ferro que s’obren cada vegada que repiquen les campanes, i que després es tanquen: les planxes protegeixen les campanes de la intempèrie, i quan estan obertes, espargeixen el so.

Tot i haver-la visitat a consciència, m’ha quedat algun racó per conèixer. “Damunt de la nau nord hi ha una gran sala sense obertures on van refugiar-se en diferents ocasions habitants de la Seu, especialment durant el bandolerisme del segle XVI. En aquella època els canonges van fer un pou, un forn de pa... per si no en podien sortir”, m’explica Albert Villaró, que se sent molt vinculat a la catedral, entre altres motius perquè va excavar al claustre, el seu espai preferit, que apareix en alguna de les seves novel·les. Encara que sigui conegut per uns quants, qui sap si algun cop aquest amagatall pot tornar a ser útil.

Josep Puig  i Cadafalch, restaurador

De tant en tant, a la història d’aquest nostre petit país hi trobem persones que han fet una pila de coses per a la societat i, a més, les han fet bé. Una d’aquestes figures és Josep Puig i Cadafalch. Conegut sobretot com a arquitecte -és autor de nombrosos edificis modernistes arreu de Catalunya, sobretot al Maresme (a Mataró, on va néixer, i a Argentona) i a Barcelona-, va ser alhora un polític clau en el desenvolupament del catalanisme polític des del camp conservador i en la seva institucionalització -regidor de l’Ajuntament de Barcelona, diputat a Corts, president de la Mancomunitat de Catalunya-. Impulsor de grans canvis urbanístics de Barcelona, també va destacar com a historiador de l’art, dinamitzador cultural i director d’un grapat de restauracions de monuments romànics.

Puig i Cadafalch era un apassionat de l’art romànic. Va recórrer tot el país perquè no es perdés, i va propiciar un munt de restauracions en una època, les primeres dècades del segle XX, en què aquest estil tornava a ser valorat després d’anys de menysteniment.

A la catedral de la Seu d’Urgell va impulsar una important restauració, tant de l’interior com de l’exterior, no pas de l’estructura de l’edifici -les parets, algunes de més de dos metres de gruix, són ben sòlides-, sinó de la part més ornamental. Per pagar la restauració, van vendre’s alguns elements com l’arc del cor, que va anar a parar a Hearst (Califòrnia). Des de Puig i Cadafalch, però, la catedral de la Seu d’Urgell s’ha anat despullant d’ornamentació per retornar als orígens.

Més continguts de