Colònia Güell: Una plaça de manual

BarcelonaMonuments de Catalunya: Consulta aquí tota la sèrie, actualitzada dia a diaHi ha moltes maneres de ser generós. Per a mi, una de les millors té a veure amb el temps, aquest bé tan preuat i tan igualitari (passa per a tothom igual, encara que no ho sembli). “Donar” temps nostre per estar amb els altres, sense neguit, sense ganes de marxar, és un bon senyal de generositat. En aquest sentit (i en molts altres també) el meu pare és generós; sempre que li he dit si m’acompanyava a visitar un monument m’ha respost que sí, sense dubtar-ho. Avui fem cap tots dos a la Colònia Güell.

“Anem a la plaça!”, em diu, decidit, el pare, tan bon punt sortim del cotxe (per cert, podríem haver vingut amb tren; hi ha una estació ben a la vora). “No recordo ben bé on és... ja la trobarem”, diu. Es refereix a la plaça Joan Güell. Ell ja ha visitat la Colònia Güell en diverses ocasions -fins i tot va assistir a un casament a la cripta-; jo, en canvi, no hi havia estat mai. Em deixo portar. La plaça està situada al rovell de l’ou de la colònia. Ens hi asseiem una bona estona. Som en una comarca, el Baix Llobregat, on les destrosses urbanístiques han adquirit dimensions colossals i irreparables. Per això encara és més sorprenent trobar-hi una plaça amb les mides justes. És un espai públic que s’aproxima a la perfecció, si és que no l’ateny. Hauria de sortir a tots els manuals d’urbanisme: les cases són de planta i pis, i els carrers que hi conflueixen són ben amples. Els vianants en són els protagonistes. Els únics vehicles que trobem a la plaça són de dues rodes, i no es belluguen: un patinet, un conjunt de bicicletes i una vespa, l’únic motoritzat. Cada dia guanya per golejada com a principal lloc de trobada de la colònia. Per això no és estrany que hi hagi també l’Ateneu.

Un dels propòsits dels responsables d’aquesta gran fàbrica tèxtil -el 1917, un dels anys que va tenir més activitat, van arribar a treballar-hi 1.200 persones- era que les treballadores -dic “les treballadores” perquè sobretot eren dones (cobraven pràcticament la meitat que els homes!; també hi treballaven força infants, a partir dels 7 o 8 anys, ningú no parlava d’explotació infantil aleshores)- les treballadores deia, i les seves famílies, es trobessin ben còmodes. Els directius de la fàbrica volien evitar qualsevol protesta o aldarull dels treballadors. De fet, Ferran Alsina, tècnic tèxtil que va dissenyar la fàbrica, havia sobreviscut a un atemptat a la fàbrica del Vapor Vell de Sants, dels mateixos propietaris que la Colònia Güell. La prova que s’hi viu bé -avui ja sense la fàbrica en ús- queda confirmada pel fet que més de la meitat dels qui l’habiten són jubilades o descendents de les treballadores.

Encara asseguts a la plaça, veiem passar una guia amb un grup força nombrós i divers, clarament intergeneracional. En destaca un senyor grassonet que du un paraigua obert, d’un vermell llampant, que li fa d’ombrel·la portàtil. El pare i jo escoltem a distància: “Des de mitjan segle XIX es van estendre al llarg dels rius catalans diverses colònies amb l’objectiu d’aprofitar l’energia hidràulica, però la Colònia Güell, des del principi, va utilitzar únicament l’energia de la màquina de vapor. La colònia tenia cooperativa de consum, que oferia preus més baixos que els altres comerços, i els treballadors tenien llibreta de consum on s’apuntaven els queviures que compraven, que se’ls descomptaven setmanalment del seu salari”.

Tot seguit la guia repassa els trets de modernisme que trobem a la Colònia Güell: el maó (en són fetes les xemeneies), el trencadís, el ferro... i l’originalitat de les reixes, que estan fetes amb les agulles de les màquines de filar anomenades selfactines. També assenyala els elements d’estil gòtic i mudèjar.

Continuem el passeig per una de les artèries principals de la colònia, que creua la plaça Joan Güell i du fins a l’edifici de l’escola. Els patis de les cases d’aquest carrer tenen una barana molt baixa, de manera que estan oberts l’exterior. Al capdamunt del carrer tornem a trobar el mateix grup del grassonet amb el paraigua vermell llampant. Nosaltres fem veure que no escoltem perquè no formem part del grup, però el que diu la guia ens interessa: “Aquest edifici va acollir l’escola fins a principis del segle XXI, fins fa ben poc. L’escola era només per a nois -les noies estudiaven amb les monges- i tenia uns mestres de qualitat, que coneixien bé els corrents pedagògics més progressistes de l’època. Un d’aquests corrents era el sistema Müller, importat d’Alemanya, que potenciava el treball corporal alternant exercicis físics i banys d’aigua freda i calenta, amb l’objectiu de mantenir el cos sa. A més de les assignatures més tradicionals, s’hi impartien també classes de música, dibuix lineal i artístic, francès i alemany”. Finalment, el grup del paraigua vermell s’allunya fins a esfumar-se.

Una cripta sense església al damunt

La capella de la masia Güell on es feien les misses va quedar petita quan va començar l’activitat industrial en aquesta colònia, i es va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí una nova església. De fet, en el disseny de la colònia hi van participar arquitectes modernistes de primera divisió, i Gaudí, esclar, no hi podia faltar, i va proposar situar l’església en un promontori amb un bosc de pins.

Aquests dies de calor, asseure’s en un dels bancs del porxo inferior no només permet gaudir de l’ombra sinó també del joc de les columnes naturals -els pins- i les construïdes -els pilars del porxo-; no n’hi ha cap de perfectament dreta.

De l’ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per diverses torres laterals i un cimbori central de 40 metres d’alçada, només es va fer realitat el porxo i la nau inferior. L’any 1908 es va posar la primera pedra, però el 1914 Gaudí va abandonar les obres per motius que ningú no ha aclarit. De manera que el resultat és una cripta sense església al damunt.

La Cripta Güell és una obra cabdal de l’arquitectura de Gaudí; inclou la pràctica totalitat dels seus avenços, com ara el trencadís, la forma anomenada paraboloide hiperbòlic -la seva fórmula matemàtica és complicadíssima-, l’arc catenari -és més fàcil d’explicar sense números: agafeu una cadena o una corda pels extrems, i la forma que agafa, per la gravetat, és l’arc catenari.

L’edifici està fet amb materials molt diversos: alguns de reciclats, com el maó recuit o l’escòria de fosa, la pedra basàltica, el ciment Portland... i d’altres més habituals en l’arquitectura modernista, com el vidre, la ceràmica vidrada o el ferro.

LES CLAUS

• La capella de la masia Güell on se celebraven les misses va quedar petita quan va començar l'activitat industrial a la colònia, i es va encarregar a l'arquitecte Antoni Gaudí la nova església.
• De l'ambiciós projecte, que preveia una església de dues naus, inferior i superior, coronada per torres laterals i un cimbori central de 40 metres d'alçada, només es va fer realitat el porxo i la nau inferior.
• La cripta Güell és l'obra cabdal de l'arquitectura de Gaudí: inclou la pràctica totalitat dels seus avenços arquitectònics.
• El 1917, un dels anys que va tenir més activitat, a la colònia Güell van arribar a treballar-hi 1.200 persones, la majoria dones.