Cadí-Moixeró

La barrera del Pirineu
Cadí-Moixeró

Les dues grans serralades del Cadí i el Moixeró, unides pel coll de Tancalaporta, formen una impressionant barrera muntanyosa en el punt d’unió entre el Prepirineu i el Pirineu. És en aquesta zona on el Parc Natural del Cadí-Moixeró acull, a més d’una gran biodiversitat, llocs d’una bellesa i un atractiu especials.

En realitat, en llenguatge plenament actualitzat podríem dir que el Cadí-Moixeró és una mena de spin-off del Pirineu. No deixa de ser un desplaçament cap al sud d’unitats estructurals i mantells de corriment que va ser paral·lel a l’aixecament del Pirineu.

Les roques predominants són les calcàries, de diversos períodes geològics, que ens regalen una bona quantitat d’engorjats, balmes, coves i avencs, escampats per tot el territori del parc i que en formen un dels grans atractius.

Capítol a part mereix el massís del Pedraforca, l’altre gran relleu estructural del parc, situat al sud de la serra del Cadí i literalment enfilat al seu damunt mitjançant un altre mantell de corriment. El mantell del Pedraforca, constituït bàsicament per calcàries cretàciques (secundari), es troba damunt de les roques de l’eocè (terciari) del mantell del Cadí. És per això que diem que el del Pedraforca (que també inclou el Cadinell i els Cloterons) és un mantell superior, i el del Cadí, un mantell inferior.

Les forces compressives que van aixecar el Pirineu també van provocar aquest amuntegament de roques que són els mantells de corriment. Primer es va desplaçar el del Pedraforca cap al sud i, posteriorment, el del Cadí amb el Pedraforca al damunt. Així que han estat les roques del mantell del Pedraforca les que s’han desplaçat més cap al sud, en una distància que es calcula entre els 25 i els 50 km.

El Cadí-Moixeró és un país de rouredes, fagedes, alzinars i pinedes, tot i que aquestes darreres són els hàbitats més abundants del parc. Els boscos naturals de la major part del territori són els de pi roig i els de pi negre, i a més els pins han estat afavorits per l’activitat humana i han colonitzat llocs on abans es feien roures i faigs, arbres amb els quals sovint es barregen.

Les pinedes de pi roig es fan arreu del parc fins a 1.700-1.800 m, amb diverses variants que es caracteritzen per l’estructura i la composició del sotabosc: pinedes amb boix de les bagues, pinedes dels solells secs, pinedes que han colonitzat camps abandonats o que substitueixen rouredes, etc. Les de pi negre es troben només a l’alta muntanya, en general per damunt dels 1.800 m, i alguns pins negres isolats poden pujar fins a 2.500 m: se’n poden reconèixer sobretot tres variants; pinedes seques de solell, pinedes d’obaga en sòls bàsics i pinedes d’obaga en sòls àcids -aquestes es reconeixen perquè solen tenir el sotabosc cobert de neret, un arbust de fulla perenne i flors roses molt atractives.

Però no només hi ha pinedes, fagedes, rouredes i alzinars. Gran part dels solells rocosos del parc -de forma especial al vessant sud de la serra del Cadí, a la vall de Josa- estan coberts per extensos matollars de boix, que fins i tot han marcat la toponímia local: Boixeder de Jovell, Boixeder de Cerneres... Es tracta d’uns hàbitats molt característics dels paisatges del Cadí-Moixeró i són interessants per la flora i fauna que hi viuen, tot i que solen ser poc valorats per la seva sequedat i l’aspecte magre.

Finalment, sens dubte les imatges més típiques del parc són el vessant nord de la serra del Cadí i el Pedraforca, és a dir, paisatges de roca. Els cingles i tarteres tenen una flora molt especial, amb una proporció alta d’espècies endèmiques d’àrees limitades, i també d’ocells que no viuen enlloc més (pela-roques, cercavores) o que hi crien i s’hi refugien (trencalòs, voltor, àguila daurada).

HÀBITATS D’INTERÈS

La normativa europea estableix tot un seguit d’hàbitats d’interès comunitari que cal preservar per mitjà dels espais de la xarxa Natura 2000, en la qual està inclòs el parc natural. Al parc s’han catalogat una trentena d’aquests hàbitats, alguns de molt comuns i extensos (com les pinedes de pi negre, les boixedes i els cingles calcaris) i uns altres de molt rars o localitzats (com les molleres alcalines, la vegetació de les fonts carbonatades i les pinedes de pinassa).

Els hàbitats considerats d’interès europeu ocupen, en conjunt, una proporció molt alta de la superfície del parc, però no ho són les pinedes de pi roig, l’hàbitat més freqüent. Al marge de la normativa europea, en la gestió del parc són objectius preferents els hàbitats rars a escala regional i els que històricament han estat molt malmesos.

És el cas de les rouredes de roure martinenc, que teòricament serien la vegetació primitiva de gran part de les zones baixes, però de les quals avui resulta gairebé impossible trobar taques extenses i madures; en aquest context, les taques de roureda amb arbres vells són un hàbitat d’interès alt. De fet, en general tots els boscos vells o madurs són hàbitats rars i que tenen una fauna i una flora de gran interès conservacionista.

Un altre hàbitat singular són les coves i avencs, relativament freqüents al parc gràcies al predomini ampli de les roques calcàries. Aquests ambients tenen una fauna pobra en espècies, però s’hi troben alguns invertebrats especialitzats que tenen molt interès científic. Les coves són importants com a lloc de cria i refugi dels ratpenats, i els avencs per a uns ocells, les gralles de bec groc i de bec vermell, fins al punt que en aquesta zona els avencs solen anomenar-se genèricament gralleres.

Els ambients aquàtics també tenen un interès gran en el context relativament eixut del Cadí-Moixeró. Cal tenir en compte que la infiltració de l’aigua a les roques calcàries fa que les basses i torrents no siguin gaire comuns, en especial a les parts altes. Per això aquests ambients tenen un paper estratègic per a la cria d’amfibis i com a abeuradors, a banda de ser l’hàbitat de la fauna i la flora estrictament aquàtica.

FAUNA

Els ocells són els vertebrats més fàcils d’observar i els més diversos. Unes 130 espècies es poden observar de forma regular -en més o menys quantitat, i en èpoques diverses- al parc, i unes quantes desenes més es veuen de forma esporàdica. Es poden observar des d’espècies típicament mediterrànies com el tallarol de garriga, als solells baixos, fins a d’altres de boreals o netament muntanyenques.

Els ocells que més solen atreure l’atenció del visitant són els que estan associats als boscos i els d’alta muntanya. Als boscos del parc està ben representada l’avifauna dels boscos montans i subalpins del Pirineu, especialment de les pinedes. Espècies emblemàtiques són el picot negre, associat a boscos amb arbres de mida gran, i el gall fer i el mussol pirinenc, dels boscos de pi negre.

Tot i això, són tan o més característics d’aquests hàbitats ocells molt comuns com la mallerenga petita i el trencapinyes, o la llucareta i la merla de pit blanc, que estan lligats a les pinedes obertes de pi negre. Igualment, és fàcil observar com passen volant alguns rapinyaires: voltor, trencalòs, àguila daurada i xoriguer.

 

CULTURA I HISTÒRIA

Als 17 municipis inclosos al parc hi ha, a més de les belleses naturals que dona l’abrupta orografia, l’aigua i la vegetació, una sèrie de llocs d’indubtable interès i atractiu.

Des del punt de vista històric destaquen els nuclis medievals de Bagà, que fou capital de la baronia de Pinós, i Bellver de Cerdanya, centre d’una antiga batllia. Hi ha un bon nombre de poblacions que mantenen la seva arquitectura rural tradicional i el seu tipisme, com és el cas de Castellar de n’Hug, Fórnols i Josa de Cadí, a més de petits nuclis situats en bells paratges com Torres d’Alàs, Adraén, el Querforadat, Cava, Ansovell, Gisclareny, Cornellana i Gréixer.

Altres pobles de gran interès on encara es conserven restes del seus castells són Saldes i Gósol. I també s’ha de destacar que a Gósol va ser on Picasso va pintar, el 1906, algunes de les seves obres. Hi ha documentació que fa referència a la història medieval de diverses d’aquestes contrades, inclosa la presència de càtars. També hi han deixat empremta el pas de contrabandistes i maquis.

I pel que fa a l’arquitectura religiosa romànica, en aquest sector n’hi ha bones mostres com Sant Llorenç prop Bagà (monestir benedictí), l’església de Talló (seu d’una antiga canònica), Sant Julià de Pedra, Sant Marcel de Bor, Sant Serni de Coborriu, Santa Maria de Josa, Sant Jaume de Tuixén, Sant Salvador, Santa Eugènia de Nerellà, Sant Miquel de Turbians, Sant Just i Pastor de Cerc, Sant Julià dels Garrics, Sant Vicenç de Rus i Sant Martí del Puig.

 

El + vist

El + comentat