PATRIMONI INDUSTRIAL

Borgonyà, la colònia dels ‘inglesos’

Va tenir un dels primers camps de futbol del país i els obrers hi vivien en cases unifamiliars

Així que arribo a Borgonyà la primera sensació en sortir del cotxe és que és una colònia “benestant”. Per als obrers deuria ser tot un privilegi residir en casetes unifamiliars, de planta baixa, en un entorn de natura i verdor. “Aquest model de cases en filera em sembla calcat d’algunes garden city situades als afores de Londres o al nord d’Escòcia”, diu el meu pare, arquitecte i urbanista, que avui m’acompanya i que de seguida ha quedat fascinat per l’equilibri de volums dels edificis.

“Els treballadors estaven ben cuidats. Aquí tenien de tot: escola -la dels nens i la de les nenes, ben distanciades-, teatre, metge, guarderia, futbol, pista de tenis, bombers, cinema... Borgonyà era un dels llocs de tota la comarca on primer s’estrenava una pel·li”, remarca Jordi Grané, manlleuenc, historiador que treballa al Museu del Ter i que avui ens fa de guia per aquest atípic poble.

Comencem la passejada. M’aturo davant d’un rètol. “ En este municipio está prohibida la mendicidad pública ”, llegeixo en veu alta. “Aquí tothom que hi vivia tenia feina a la fàbrica. A més a més, el franquisme no volia donar imatge de precarietat als pobles”, diu el Jordi. El carrer Paisley -nom del municipi escocès d’on provenien els amos- és un dels més antics de la colònia. Precisament en una de les casetes d’aquest carrer va viure-hi dos anys el Jordi. Carme Llinares, extreballadora de la fàbrica, viu actualment al carrer Paisley. La Carme va treballar a la secció de prova, on tot eren dones (a Borgonyà, de quatre treballadors tres eren dones, una proporció que variava en funció de les èpoques). “La meva feina consistia a passar a recollir fils de cada màquina, pesar-los i mirar si estaven nets; que no tinguessin gates (petits engruiximents), granes (llavors del cotó)...” “Ara -segueix- molts extreballadors han marxat. Han vingut sobretot joves. Aquí els preus són més assequibles que a Torelló, però ja no hi ha les comoditats d’aleshores. L’economat continua obert com a petit comerç, però ara hi ha pocs serveis”.

El Jordi du la clau d’una de les cases del carrer Escòcia, i ens convida a entrar-hi. “Aquesta habitació no té les mides reglamentàries!”, diu el meu pare. Tenint en compte el context i l’època -fa un segle-, penso que té unes dimensions més que acceptables. Totes les cases del carrer tenen entre 70 i 90 metres quadrats, comptant el pati, que anteriorment havia sigut jardí i petit hort. Els mobles d’aquesta casa, que es visita habitualment, són “de veritat”, dels propietaris, que viuen a Barcelona i passen aquí alguns caps de setmana (els seus pares i avis havien treballat a la colònia). Però hi falten elements d’abans, com la carbonera, el safareig, les gallines, els conills...

Paternalisme i sexisme

“El dia de Reis tot Borgonyà es reunia aquí, al teatre-casino”, diu el Jordi just quan hi entrem. “Era una festassa, un dels grans moments de l’any. Venia el senyor Fabra, o un representant de l’empresa, de Barcelona, i regalava als nens una pilota i a les nenes una nina”. Visca el sexisme! “Se sortejaven tricicles i bicicletes, hi havia ball”. Ara aquest espai és el que en diuen “polivalent”: s’hi fa teatre, concerts, trobades, actes diversos, tenis taula...

Creuem la via del tren per sota i passem pel costat de la xemeneia, un dels símbols del recinte. “Quina xemeneia tan elegant”, diu el meu pare. És octogonal, altíssima, i té una mena de nus a mitja alçada. “Sembla feta de dues peces, com si primer n’haguessin fet una i després l’haguessin volgut fer créixer”, aventura el pare. “Doncs sí, tens raó. Primer era de 33 metres, i més endavant la van fer de 50. Quan van adquirir maquinària nova havien d’ampliar el tiratge de la caldera i la van fer més alta. Tot i que la rumorologia popular té una altra versió”. “Quina?” “El bisbe Morgades no va autoritzar fer-la més alta que el campanar, que havia d’estar per sobre de totes les coses terrenals”, explica el Jordi. “Però quan bufava el vent cap a les cases, rebien tot el fum. I al final van accedir que fos més alta”.

El Jordi ens guia ara fins a les calderes. “El vapor que en sortia era pel torçat del fil; s’aplicava vapor a 73,5 graus en el moment de fer el torçat, cosa que feia que el fil quedés fort i resistent. L’anomenada que tenia el fil de Fabra i Coats venia motivat per aquest secret en la seva producció. Ah, i l’aigua calenta s’aprofitava perquè les naus, a l’hivern, tinguessin calefacció”. Tot un luxe! “I com és que hi ha dues calderes? Amb una no en tenien prou?”, pregunto al Jordi. “Lògica capitalista: mentre una funciona, l’altra la poso a punt”. Tot previst, a Borgonyà, doncs, per si una es feia malbé.

Baixem finalment al camp de futbol de la colònia. És un camp de gespa “de veritat”. No sé si està així tot l’any, en tan bon estat. Aquest és un dels primers camps de futbol que es van fer a Catalunya. Esclar, els anglesos són els que van portar el futbol a casa nostra. Els vestidors són de color blanc i negre. Segons els comentaris populars, el motiu d’aquests colors és que als inicis l’empresa Fabra i Coats del cotó (blanc) només en feia fil que tenyia de color negre. En un lateral del camp veig dues porteries de recanvi. Tot previst, doncs, a Borgonyà, per si una es fa malbé.

El riu i el tren, essencials

La bandera escocesa oneja en un dels edificis fabrils de la Colònia Borgonyà. Tot i que era coneguda popularment com “la colònia dels inglesos ”, els amos de Borgonyà eren escocesos. Als primers anys a Borgonyà hi havia força treballadors escocesos, però a partir de la Guerra Civil ja no se’n té constància. Els Coats es dedicaven a la producció del fil a Escòcia i van decidir instal·lar aquesta fàbrica tèxtil a Borgonyà, entre altres motius perquè hi passa el riu -la força motriu- i el tren -van fer-hi un baixador expressament-. A partir del 1903, els Coats s’associen amb els fabricants catalans Fabra i es crea la societat Fabra i Coats, que obrirà una gran fàbrica a Sant Andreu, poc després que aquest municipi s’annexionés a Barcelona. La fàbrica de Borgonyà va estar en funcionament des del 1895 fins a l’any 2000, però no ha quedat abandonada: les cases encara estan habitades -algunes d’estiueig-, i hi ha activitat de diverses empreses als recintes on fins fa poc es feia el fil.

El + vist

El + comentat