Patrimoni industrial

L’anís més famós i els Aromes de Montserrat

Per què s’assembla a Darwin el mico d’Anís del Mono? I què té a veure la fàbrica amb els Aromes de Montserrat?

Estem envoltats de faltes i hi convivim. Amb les efímeres, i també amb les permanents. Com la que hi ha a l’etiqueta de l’ampolla d’Anís del Mono: “ Destillación especial ”, amb ll. Originàriament es va imprimir a França, ja que s’havia d’imprimir en daurat i en aquella època sembla que això només es feia al país veí. Ningú ha gosat corregir l’errada i s’ha mantingut per tradició. És un dels elements que formen part de la identitat d’aquesta més que centenària empresa badalonina.

L’etiqueta té més curiositats: el mico que diu, referint-se a l’anís que conté l’ampolla, “ Es el mejor, la ciencia lo dijo y yo no miento ” té uns trets humanoides basats en el rostre de Charles Darwin. Podria ser una picada d’ullet al debat que hi havia al segle XIX, quan es va crear aquesta empresa, sobre la teoria de l’evolució, però tenint en compte el caràcter devot dels germans Bosch, els seus directius, és més probable que es tractés justament del contrari: una burla a les seves profanes teories.

“Badalona era, fa 150 anys, una de les ciutats més industrialitzades de la Península. Les fàbriques estaven sobretot a la façana marítima. S’hi havien instal·lat perquè aquí hi havia espai, esclar, però també perquè hi passava el tren, essencial per transportar les mercaderies, i perquè podien llençar els residus al mar!”, ens diu Guillem Carreras, guia de la visita, organitzada pel Museu de Badalona, a la qual participo.

“De les fàbriques que hi havia a la façana marítima, l’única que segueix activa és la d’Anís del Mono. Ho fa al mateix lloc de sempre, i una part del procés es fa exactament com fa 140 anys, de manera manual”, diu el Guillem, jove periodista que coneix aquest barri, temps enrere altament industrial, com el palmell de la seva mà: va estudiar a quatre passes d’aquí, a l’institut conegut popularment com La Llauna, que ocupa una antiga fàbrica modernista que es dedicava a la fabricació i litografia d’envasos metàl·lics. La rehabilitació d’aquest edifici, feta pels arquitectes Enric Miralles i Carme Pinós als anys 80, va guanyar un premi FAD. El Guillem, quan estudiava, estava habituat a veure com arquitectes i estudiants d’arquitectura passejaven amb ulls de curiositat per l’edifici.

Iniciem la visita a la fàbrica d’Anís del Mono pujant per l’escalinata que du al despatx del director i a l’arxiu històric de la fàbrica. El vestíbul, on hi ha l’escalinata, està decorat amb grans quadres que va fer Ramon Casas com a elements de publicitat d’Anís del Mono que ens són tremendament familiars.

En una gran sala de la primera planta, folrada de documents antics, destaca especialment la vitrina on s’exposaven les ampolles d’Anís del Mono a les exposicions internacionals. Ara també està plena d’ampolles. Em crida l’atenció una de rodanxona embolcallada amb vímet. En una altra, petiteta, hi llegeixo que és un envàs usat per a licor de menta, rèplica d’un perfum que Vicenç Bosch, director d’Anís del Mono, va comprar a la plaça Vendôme de París per a la seva dona i que va servir d’inspiració per al característic disseny “adiamantat” de les ampolles de la casa.

El Guillem ens explica com va començar tot: “Els germans Bosch es dedicaven a la importació de cacau i tabac de les Amèriques, i van comprar una petita destil·leria situada al costat de casa, on feien aiguardent”, diu. “L’any 1870 van inaugurar aquesta fàbrica”, explica el Guillem quan passem per una sala que conserva la maquinària original que s’utilitzava fa gairebé un segle i mig on actualment es continua fent anís amb un procediment pràcticament artesanal. Una sèrie de dipòsits de coure contenen aigua amb matafaluga, que es bull i es destil·la. Per fer l’Anís del Mono també es destil·len altres herbes, com la regalèssia (però això ja forma part del secret més ben guardat).

Aromes de Montserrat!

Tot seguit passem per una sala on hi ha unes quantes botes de fusta, un celler i... la Moreneta! De seguida el guia ens explica per què hi trobem la Mare de Déu de Montserrat: “Aquí es fan les Aromes de Montserrat. Les feien els monjos i se’n van cansar”.

Una visita a la fàbrica d’Anís del Mono no és completa si no es recorre el pont del Petroli, que s’endinsa al mar. Al principi del pont hi ha una escultura de bronze del singular home-mico darwinià. Rarament està sol, ja que no para d’asseure-s’hi gent per abraçar-lo, fins i tot per fer-li petons, amb la corresponent fotografia. Tot caminant pel pont penso com és possible que un dels principals motius pels quals una pila de fàbriques van decidir instal·lar-se aquí va ser per tirar els residus al mar. I penso també quina sort que, als anys 70, quan Anís del Mono va passar a mans del grup Osborne, no va ser possible traslladar l’activitat a Jerez de la Frontera, com s’havia planificat, ja que no es va permetre que s’enduguessin les màquines que fan el procés manual (es tracta d’un patrimoni cultural protegit).

Des de la punta del pont del Petroli observo el formiguer de coloraines que omplen la platja, la silueta d’edificis de la façana marítima, que inclou la de la fàbrica i la xemeneia d’Anís del Mono, i un triangle blanc, que es va acostant i acaba passant ben a prop, escorat. És un patí de vela, un altre invent genial badaloní.

Marca associada al Modernisme

Segueixo riuades de gent que van cap a la platja i passo per un pas subterrani on un rètol diu “Anís Diana”, amb una noia amb un arc i una fletxa que se suposa que vol fer diana. Anís Diana no era l’única firma que feia la competència a Anís del Mono. Va tenir un munt de competidors. Per exemple, Anís del Tigre (a l’etiqueta hi apareixia un tigre menjant-se un mico!). Però Anís del Mono va aconseguir fer-se un lloc: va arribar a ser proveïdor oficial del rei. Això, temps enrere, era positiu. La marca ha sigut associada al Modernisme, no només per l’arquitectura de la fàbrica, sinó també pel gran impuls que Vicenç Bosch va fer de la publicitat i del cartellisme: el 1897 va convocar un concurs de cartells que va guanyar Ramon Casas. El primer cartell lluminós de la Puerta del Sol de Madrid va ser un anunci d’Anís del Mono, també de Casas. I un altre element modernista era el quiosc de venda d’anís al costat de l’estació de Badalona, desaparegut, obra de Josep Puig i Cadafalch.

Més continguts de

El + vist

El + comentat