Patrimoni industrial

Amb bici per la riba del Ter més industrial

Osona és una petita potència industrial. Qui no ho tingui clar que visiti el Museu del Ter

No recordo gaires detalls de la meva infantesa. Si compto amb els dits de les mans els noms dels profes de l’escola, me’n sobren. No recordo moments que acostumen a ser extraordinaris d’un infant, com el desencís -o no- de saber qui són els Reis d’Orient o quan aprens a anar en bici. Això sí, des de la infantesa m’ha acompanyat la bicicleta. Sempre que puc l’agafo. Quan el Carles García, director del Museu del Ter, em proposa fer un recorregut amb bici seguint el riu no dubto. I tant! Per cert, les bicis estan a disposició de tothom al Museu del Ter, amb reserva prèvia (3 € l’hora + 1 € per hora addicional).

Aigües amunt passem pels antics rentadors, de quan l’aigua corrent encara no arribava a les llars. Seguim pel costat d’un pont del segle XIV -ara en obres-, pel camp de futbol, per indústries que s’hi han instal·lat després que el tèxtil, gran protagonista de la façana fluvial de Manlleu dels segles XIX i XX, anés minvant. Indústries com La Piara -de derivats del porc: va traslladar-se de l’interior del municipi als afores-, General Cable -de cables elèctrics- o la farmacèutica PrasFarma.

“Osona no és només una comarca rural, també és industrial. A la Catalunya interior no hi ha cap comarca que tingui una segona ciutat de les dimensions de Manlleu, amb prop de 20.000 habitants, i una tercera com Torelló, amb 15.000; la comarca ha crescut, en bona part, gràcies a la indústria”, diu el Carles mentre pedalem animadament pel costat de la resclosa de la Teula, que data del 1841 -fins al 1920 era de fusta- i serveix per furtar aigua del Ter i dur-la a sis fàbriques i dos molins.

Santiago Rusiñol

Arribem finalment a la Colònia Rusiñol, que va néixer com a fàbrica tèxtil a mitjan segle XIX. Més endavant va passar a mans de Jaume Rusiñol (Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón de Jaime Rusiñol). Hi havia habitatges per a obrers, la casa del director, la del tartaner, un economat, una escola, la casa del capellà, una petita església i una cantina. El net gran de Jaume Rusiñol era el prestigiós pintor modernista, poc motivat per al negoci. Se sap poc que Santiago era qui havia de portar en el futur les regnes de la fàbrica. El pare i l’avi l’havien format per fer-ho. Però ell s’estimava més fer viatges en carro -el progrés i la velocitat deshumanitzen, deia-, voltar per les festes majors i pintar (s’explica que donava diners a la canalla perquè el deixessin pintar tranquil, i que va fer tractes amb un pagès perquè li vengués un carro i una mula per estimbar-los per poder fer-ne un esbós).

De tornada, no seguim el riu sinó el canal industrial, que fa quasi dos quilòmetres. Visito el Museu del Ter (abans es deia Museu Industrial del Ter, ara és senzillament Museu del Ter, ja que tot i que concentra bona part de l’atenció en el passat industrial del municipi, inclou altres àmbits, com ara la biodiversitat del riu).

El museu es troba en un edifici construït per acollir-hi una filatura, Can Sanglas. El primer que fem en entrar-hi és dirigir-nos a les dues turbines. Una, la de model Francis, continua fent electricitat, que es ven a la xarxa pública. L’altra, la de model Fontaine, la més antiga, del 1860, està dedicada a finalitats educatives i només es fa servir com a demostració. Fa funcionar un sistema d’embarrats i proporciona moviment a quatre màquines de l’antiga filatura. “Som al cor de la fàbrica”, diu el Carles.

Aquesta és una de les primeres turbines que es van instal·lar al Ter mitjà i funciona com als inicis, amb l’aigua del riu. “Donava energia a les màquines de les dues plantes de Can Sanglas”, m’explica el Carles mentre posa oli en una espècie de coixinet de la turbina (dineret, se’n diu). Abans que apareguessin aquestes turbines, ben entrat el segle XIX, eren immenses rodes hidràuliques de fusta les que obtenien l’energia per moure les màquines de les filatures.

“Mira, la ballarina!”, fa el Carles. Acciona una palanca perquè la corretja de cuir passi de la politja morta a la viva, i a l’instant una sèrie de bitlles es posen a ballar gràcies a la turbina Fontaine que abans ha posat en marxa. “La ballarina és una màquina de fer cordill: trena diferents fils per obtenir un cordill, més gruixut i resistent que el fil”, precisa el meu expert guia.

A Can Sanglas es feia fil a partir del cotó, a més d’un grapat d’accions relacionades amb posar el fil en diferents suports (per exemple, trescanar: passar el fil d’un rodet o d’una bitlla a un altre).

Paral·lelament al tèxtil, a Manlleu es va desenvolupar una important indústria metal·lúrgica, nascuda en bona part precisament per servir el tèxtil. Una de les més importants és Can Serra, que esdevindrà una de les empreses més importants de construcció de maquinària tèxtil. L’empenta emprenedora de Manlleu també va portar els germans Martí i Xavier Sanglas, besnets del fundador de Can Sanglas, on som ara, a fundar l’empresa Tallers Sanglas al Poblenou, a Barcelona, a principis de la dècada del 1940. Van fer milers de motocicletes, fins que van ser absorbits per Yamaha.

Sí, el tèxtil és passat, és memòria, a Manlleu. Però ha generat i continua generant noves iniciatives empresarials. La inèrcia del moviment provocat per les rodes hidràuliques que feien funcionar les fàbriques de la vora del riu no s’ha aturat.

Toros, sardanes i estalvi

La gent gran de Manlleu recorda que en aquest municipi a la dècada dels anys 60 hi havia hagut una plaça de toros portàtil. Els assistents a les corrides després anaven a ballar sardanes a la plaça Fra Bernadí. L’activitat industrial no va fer un Manlleu gris i apagat, no. Al contrari. Va provocar que es fessin una munió d’activitats de lleure, i la creació de moltes entitats culturals, esportives, cooperatives... La industrialització també va impulsar la creació d’una de les entitats financeres més representatives del dinamisme econòmic del municipi, la Caixa d’Estalvis de Manlleu. Creada el 1896 amb l’objectiu de desenvolupar polítiques de prevenció social i de promoció de l’estalvi entre la classe obrera, la Caixa d’Estalvis de Manlleu també va ser un important suport financer per als empresaris. Ara ja és història, també. Llàstima.

El + vist

El + comentat