PATRIMONI INDUSTRIAL

De fàbrica de filats a fàbrica de coneixement

Era una fàbrica modèlica que només va funcionar... 19 anys! Des de fa dècades se la coneix com a l’Escola Industrial
DANIEL ROMANÍ
DANIEL ROMANÍ

He sentit a parlar d’un indret, al Pirineu lleidatà, concretament a la Vall Fosca, on fa cosa d’un segle van construir un edifici de cartró que havia de ser efímer i diuen que continua dret. Hi aniré d’aquí uns dies, i us en parlaré. Hi penso quan em dirigeixo a Can Batlló, al carrer Urgell, una de les fàbriques més grans que va arribar a tenir la Barcelona del segle XIX. Va ser construïda en un temps rècord, dos anys, i inaugurada el 1870. Va tancar el 1889: només va funcionar a ple rendiment durant 19 anys!

S’explica que un dels motius principals del tancament va ser l’alta inestabilitat social de l’època, que va afectar molt directament Can Batlló: el 1889 va esclatar una bomba a les oficines que l’empresa tenia a la Rambla de Catalunya. Hi va haver un mort.

“Va ser una fàbrica important de filatures de cotó, tissatge i tint. Ocupava quatre illes de l’Eixample, uns 60.000 metres quadrats. Hi van arribar a treballar 2.500 persones. Can Batlló volia rivalitzar amb la fàbrica de l’Espanya industrial, de Sants”, m’explica Teresa Planes, directora de Serveis d’Edificació i Logística de la Diputació de Barcelona, que em fa de guia. També m’acompanya Rosa Serra, experta en patrimoni industrial.

“A Can Batlló tot estava molt ben pensat; tenia una sala de teixits soterrada per esmorteir el soroll i hi havia un munt de galeries subterrànies, que ara es continuen aprofitant: hi passen els serveis de telefonia, electricitat...”, diu la Teresa.

Iniciem la visita a l’Edifici del Rellotge, pujant per unes grans escales que duen a la sala noble, on llegeixo els noms de personatges cabdals de la història de la tècnica. La meitat em són familiars, per a l’altra haig de tirar de Sant Google. A les escales llegeixo una placa que diu que l’edifici va ser la primera seu del Servei Meteorològic de Catalunya, dirigit per Eduard Fontserè, des del 1921 al 1939. “Can Batlló ha acollit tantes coses!”, diu la Teresa. Després de fàbrica tèxtil va ser un hospital de repatriats de Cuba i a continuació una escola tècnica -s’hi formaven infermeres, bibliotecàries, manyans, pagesos i altres oficis: l’objectiu era “aixecar” el país formant tècnics-. A l’època de la Mancomunitat va ser una universitat industrial i posteriorment va prendre el nom d’Escola Industrial, amb què el coneix la majoria de la població.

Malgrat la seva curta vida, la fàbrica va anar posant-se al dia. “Al principi hi havia il·luminació amb gas, que era perillosa en una fàbrica tèxtil, i es va passar a l’elèctrica. Can Batlló va ser una de les primeres fàbriques de Catalunya a funcionar amb energia elèctrica, juntament amb la de Xocolates Juncosa”, m’explica la Teresa.

Quants metres té la xemeneia?

Arribem a l’altíssima xemeneia de maons. Abans d’entaforar-nos als seus peus, on temps enrere hi arribava el negre fum del carbó -ens hi ofegaríem a l’instant-, ens creuem amb Joan Tosas, durant molts anys arquitecte de la Diputació de Barcelona, i que aquest estiu s’acaba de jubilar. “Quina alçària té, la xemeneia?”, li pregunto. “Doncs alguns diuen que 60 metres i d’altres 63”. “Tres metres de diferència, déu-n’hi-do”, penso. Em ve al cap la disputa que tenen el Nepal i la Xina sobre l’Everest (per als primers té 8.848 metres i per als segons 8.844 metres). “La xemeneia era tan alta per enviar la contaminació ben amunt i millorar-ne el tiratge”, diu la Rosa Serra.

Dins del mateix recinte hi ha el Col·legi Major Universitari Ramon Llull, situat allà on hi va haver l’Escola d’Agricultura de la Mancomunitat i, després, als anys 30, l’Escola Normal de la Generalitat. Visitem la seva magnífica capella noucentista, dissenyada per Joan Rubió i Bellver, autor també del vestíbul i sala d’actes de l’Escola del Treball i de la sala noble de l’Edifici del Rellotge, tot dins del recinte de Can Batlló. “Abans que es creés l’Escola d’Agricultura, això no s’estudiava a les aules”, fa constar la Teresa.

Aquest col·legi acull uns 250 estudiants. Hi van fer estada l’historiador Pierre Vilar i el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre d’altres. La residència dels mallorquins, se’n deia, ja que acollia molts estudiants de Mallorca (i encara avui n’hi ha força). “Ara hi tenim sobretot estudiants de medicina, enginyeria, economia i dret, i també un petit contingent de refugiats sirians, en condició de col·legials”, diu Lluís Pla, cap d’estudis d’aquest col·legi major.

Anem finalment a la piscina Sant Jordi, que és on hi havia la bassa a l’època que funcionava la fàbrica. “Es necessitava molta aigua, a la fàbrica, per al tint i per al vapor”, remarca Rosa Serra. “Aquesta va ser la primera piscina olímpica coberta d’Espanya. La va inaugurar el dictador Franco l’any 1966, en una de les seves llargues visites, en què també va inaugurar l’autovia de l’Ametlla, Empuriabrava o l’ascensor inclinat del santuari de Queralt”, diu la Rosa. “Està molt bé que no s’hagi especulat amb tot aquest espai de Can Batlló i que hagi tingut sempre usos formatius”, diu la Rosa. Ella hi té una vinculació especial, entre altres coses perquè hi va treballar, com a professional de la Diputació, i el seu avi va obtenir el títol de mestre d’obra aquí, a l’Escola del Treball. Un centre de formació professional que continua al mateix lloc.

Arquitectura i enginyeria de nivell

“Una visita a can Batlló ha d’incloure almenys tres espais”, suggereix Antoni Roca, professor d’història de la ciència i la tècnica a la UPC i membre del Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica. El primer espai és la sala creada al primer pis de l’Edifici del Rellotge. Té uns esgrafiats de l’època en què es va instal·lar l’Escola d’Enginyeria Industrial i inclou la galeria de noms clau de la història de la tècnica. Per arribar-hi, cal pujar per l’escala monumental de volta catalana, construïda per Guastavino. El segon espai és el vestíbul de l’Escola del Treball. Té uns arcs catenaris esgrafiats i dissenyats per Rubió i Bellver, com en una catedral (laica), arcs que també va utilitzar a la capella de la Residència d’Estudiants, al mateix recinte. El tercer espai és l’edifici central. De nou hi ha una escala espectacular, que reposa sobre uns arcs catenaris molt lleugers. Al soterrani encara es pot veure l’estructura modular de la sala de telers de l’antiga fàbrica. “A Can Batlló -diu Antoni Roca- hi conflueixen arquitectura i enginyeria de les bones”.

Més continguts de