Patrimoni cultural

Una fàbrica on hi havia (i hi ha) de tot

Can Pagans, de Celrà, era immensa i avui acull un centre cívic, la piscina, la biblioteca, l’escola d’art i l’Ajuntament

i
Daniel Romaní
4 min
A la química Pagans hi van arribar a treballar 300 persones de Celrà

Hi ha un grup de tres persones, un de quatre i un de set conversant animadament en diferents taules d’aquest centre cívic. Em pregunto què uneix cada grup, i em diverteixo imaginant-ho. No sembla que siguin famílies. ¿Són companys de feina? ¿Col·leccionistes d’insectes? ¿Han quedat per començar a planejar un viatge sense bitllet de tornada?

Soc a La Fàbrica, de Celrà. Hi ha altres fàbriques en aquest poble, com Càrniques Celrà, o grans magatzems comercials com Tradeinn, dedicat a la venda online de material de muntanya, senderisme i trekking. Però la fàbrica Pagans continua sent La Fàbrica, tot i que ja fa anys que va deixar de tenir activitat industrial. Avui és, sobretot, un lloc de trobada.

Vaig treballar força anys en un ajuntament i recordo que una de les obsessions dels governants -em sembla que ho continua sent- era crear llocs de trobada. “Aquest serà un gran espai de trobada per a tots els veïns del barri”, deien, fins i tot quan inauguraven un raconet al costat d’un carrer transitat, en què el sol feia cada dia una visita de metge. Però en aquesta antiga fàbrica sí que hi ha un munt de llocs de trobada! Acull un centre cívic, les piscines municipals, la biblioteca, l’escola d’art i el mateix ajuntament, entre altres coses.

Visito La Fàbrica guiat per Josep Micaló, celranenc que, quan estudiava arquitectura tècnica, va començar a interessar-se per l’arquitectura dels diversos edificis que la componen. A més, hi té vincles familiars: l’avi va treballar-hi (era un dels responsables de la sala de màquines). Micaló és autor del llibre La Fàbrica Pagans de Celrà, 1902-2002, impulsat pel Taller d’Història de Celrà. “No és una nau industrial com una capsa de sabates, sinó un conjunt de naus molt ben pensades”, em diu, d’entrada. Són edificis de totxo, un dels elements típics del Modernisme de principis del segle XX. A més, aquí el totxo és multifuncional, s’esprem al màxim: també és la base per fer arcs i pinacles, entre altres coses.

Una fàbrica on hi havia  (i hi ha) de tot

“Què s’hi produïa, en aquesta gran fàbrica?”, li pregunto. “Es dedicava a fer productes per adobar pells a partir de matèries vegetals”. “¿I com s’elaboraven?” “Es triturava fusta i escorça i s’hi injectava vapor d’aigua que provenia de les calderes. El producte era conduït als evaporadors, que en feien un líquid concentrat, al qual se li posava bisulfit perquè no es florís i per descolorir-lo”, detalla en Josep. “Inicialment el producte es venia en botes, però més endavant també se’n feia una pasta, que es deixava assecar i esdevenia sòlida; aquest producte sòlid es venia en sacs”, m’explica. “Tot s’analitzava. Per això era tan important el paper del laboratori”, diu en Josep, mentre m’assenyala l’edifici on ara hi ha l’Ajuntament, que és on hi havia el laboratori, i tot seguit em mostra una foto en què tot l’entorn de la fàbrica és pleníssim de troncs amuntegats de qualsevol manera.

Castanyers, alzines i pins

“Aquesta fusta venia dels boscos d’aquestes terres, oi?”, li pregunto. “Sí, dels castanyers, les alzines i els pins dels boscos dels voltants. De l’arbre s’aprofitava quasi tot: l’escorça, les fulles, i d’alguns el tronc... Va haver-hi una important desforestació”, diu. “Però l’augment de la producció va fer necessària la importació. Van fer venir fusta de quebratxo des de l’Argentina. La duien en vaixell fins al port de Palamós, i des de Palamós fins aquí amb el «tren petit» (Palamós-Girona-Banyoles). Fins i tot es van fer expressament plantacions de mimosa al Marroc”.

De seguida la Fàbrica Pagans va aconseguir exportar el producte, primer a Europa, després a països més llunyans. “Durant la Primera Guerra Mundial, va tenir un moment de màxima producció a causa de la gran demanda que hi havia per obtenir productes per adobar botes dels soldats, corretges i altres elements per als cavalls”, diu Josep Micaló mentre passem pel costat d’una pila de cavallets de pintor -ara som a l’escola d’art- estintolats en un dels dipòsits on es guardaven fustes triturades.

La Fàbrica va sacsejar tot Celrà. És realment una indústria de grans dimensions per a un municipi que temps enrere era ben petit. Va motivar, per exemple, la creació de l’Ateneu Celranenc. Per a molts habitants, que fins aleshores s’havien dedicat bàsicament a l’agricultura i la ramaderia, poder treballar a La Fàbrica els suposava una important entrada de diners a casa. Van arribar-hi a treballar unes 300 persones.

Som ara a la coberta de l’edifici, una magnífica terrassa des d’on veiem tot el poble. En Josep repassa algunes de les feines especialitzades de La Fàbrica, més enllà dels que elaboraven el producte: els que es dedicaven a l’explotació dels boscos, els boters -encarregats de fer les botes amb les quals es venia el producte-, els que feien el transport de les mercaderies, els que cosien les saques (això era feina de les dones)...

Abans d’acomiadar-nos, m’ensenya una targeta dels primers anys de l’empresa, on hi diu “Fábrica de extractos tánicos Brillas, Pagans y Cía. Celrá (Gerona)”, de la qual em crida l’atenció els sistemes per contactar-hi: per telegrama i per telèfon (hi havia pocs números: el de la fàbrica era el 64). Era l’inici dels telèfons fixos, sense prefixos.

Cola per a begudes i tint per a olives

La fàbrica Pagans neix a principis del XX, quan comença a caminar una incipient indústria química a Catalunya, i tanca el 1971. Els últims anys la producció havia anat de baixa. Els directius van assajar altres productes, com ara tenyir plàstics, sense gaire èxit. Tenien temps per investigar: van produir una cola amb extracte de pi per enganxar el suro que es posava sota la xapa en algunes begudes (no podia ser tòxica, ja que tenia contacte directe amb la beguda) i un producte per tenyir olives de color negre. “Les olives negres són més madures. Però si s’espera massa que madurin sovint es fan malbé”, explica Josep Micaló. “Per això, per tenir-ne de negres, es collien una mica verdes i es tenyien. Una manera fàcil de distingir les negres naturals de les tenyides era mirant el color del pinyol: si era verd, eren naturals”.

stats