PATRIMONI INDUSTRIAL

Un museu per saber d’on ve l’aigua de l’aixeta

Consumim cada dia més de 100 litres per persona. D’on surt aquesta aigua? A Cornellà ens ho expliquen amb detall

La majoria de famílies tenim més lligams amb empreses on han treballat avantpassats nostres que no amb castells o palaus. Aquest és un dels motius pels quals el patrimoni industrial ens genera una atracció especial. Però n’hi ha molts més, de motius. Ens explica un període fonamental de la nostra història recent i ho fa amb components que s’han conservat: maquinària, eines, productes, edificis, anuncis... i persones que ho han viscut i ens ho poden explicar.

Sortosament, hi ha algunes indústries que tenen un gran valor patrimonial i continuen funcionant. És el cas de la central d’extracció i bombament d’aigua de Cornellà de Llobregat, que des del 2004 acull un magnífic museu sobre la seva història i ofereix una mirada pluridisciplinària de l’aigua (tecnològica, científica, històrica i ambiental).

“Aquesta central de bombament d’aigua funciona des del 1909. Ho ha fet ininterrompudament fins avui”, em diu Sònia Hernández, directora del Museu Agbar de les Aigües, que em guia pel conjunt d’edificis modernistes, fets de maó, que aixopluguen les instal·lacions construïdes per extreure aigua de l’aqüífer del Llobregat -una reserva estratègica amb una superfície de 110 km 2 - i abastir Barcelona. L’aigua de l’aqüífer es continua fent servir en dies que plou molt i el Llobregat baixa marronós, cosa que fa que la planta potabilitzadora de Sant Joan Despí quedi aturada.

Som en una gran sala on hi ha tres màquines de vapor que produïen energia per extreure aigua dels pous i impulsar-la per les canonades. Després que el vapor fes funcionar les màquines, es liquava i, per un circuit tancat, tornava a les calderes. El reciclatge no és un invent del segle XXI! M’és molt fàcil ambientar-me unes quantes dècades enrere en aquesta sala, no només per l’estil, modernista, sinó també per la banda sonora que hi sento. “Es va fer un estudi de recuperació de sons i es reprodueixen en les visites”, diu la Sònia.

Durant la guerra

“Aquesta instal·lació de vapor, que utilitzava el carbó, va deixar de funcionar als anys 30, substituïda per l’electricitat. Però tenim documentació de la postguerra, dels anys 40, que mostra que, a causa dels sovintejats talls de subministrament elèctric, la feien funcionar. L’electricitat podia fallar... però l’aigua no va fallar mai”, diu la Sònia, amb un somriure, alhora que recorda que aquí, durant la Guerra Civil, es va patir força. “Es va fer un refugi perquè l’aigua és un recurs estratègic i la central podia ser bombardejada. A més, hi havia la Siemens, que durant la guerra es va transformar en indústria armamentística”.

Ens encaminem cap a la zona on hi ha les bombes d’impulsió, modernes i d’època, passant per una mostra d’un conjunt de peces antigues relacionades amb l’aigua, amb les quals s’explica la història de l’abastiment a Barcelona. Ens aturem davant d’un “mapa de l’aigua” de l’àrea metropolitana, una gegant teranyina subterrània que permet que l’aigua arribi a totes les llars, indústries i equipaments. Una xarxa que fins i tot ha perfilat la ciutat i ha obert vies com la carretera de les Aigües, a Collserola -actualment un circuit esportiu molt apreciat-. Es va fer per dur aigua del dipòsit de Sant Pere Màrtir -situat a uns 300 metres d’altura- a una part de la ciutat: sota la carretera hi passa una canonada d’aigua.

Arribem a la zona de les bombes d’impulsió actuals. No hi ha ningú. “Aquí hi veuràs personal només de tant en tant, i només els operaris de manteniment de la maquinària; tot està telecomandat. Aquestes bombes estan impulsant aigua a 3 metres cúbics per segon; l’aigua que surt d’aquí arriba a les llars entre un i cinc dies més tard”. I afegeix: “A Barcelona es consumeixen 104 litres per persona i dia”. “¿És molt o poc?”, li pregunto. “Doncs poc. La creixent consciència d’estalvi ha fet baixar força el consum”. “No sabem fabricar aigua, i no en tenim substitut. Per al petroli, en canvi, hi ha energies alternatives. Ara el repte és aprofitar l’aigua, netejar-la i ser tan eficients i responsables com puguem en la seva gestió i consum”, reflexiona la Sònia just quan som dins un enorme dipòsit del 1955, ara buit, reconvertit en sala d’actes.

Ara passem per una gran font en construcció -és una reproducció a escala real d’una de Gaudí, de fet, una “cascada” que hi havia al jardí de la Casa Vicens, a Barcelona, i que va ser enderrocada-. Arribem a una gran estructura poligonal de ferro de color blanc i granat, d’estil indiscutiblement modernista. Dins hi ha un pou. La marquesina de l’entrada al pou, a la qual s’accedeix per una escaleta, em recorda a la d’algunes estacions de metro de París. És el mític pou anomenat Fives Lille, un dels 12 que hi ha al recinte, que no es visiten per motius de seguretat. El Fives Lille té 30 metres de profunditat i tres bombes. “És el primer pou que va construir Aigües de Barcelona. Es va posar en marxa el 1909”, l’any de la Setmana Tràgica. Ha plogut tant des d’aleshores! No sempre ha plogut bé, però. Sort d’aquests pous que ens van guardant l’aigua.

[NOTA: Aquesta visita la vaig fer fa unes setmanes, perquè ara, a l’agost, el Museu Agbar de Cornellà està tancat. Per visitar-lo, i val molt la pena, haureu d’esperar a l’1 de setembre].

La Torre de les Aigües del Tibidabo

A Barcelona hi queden algunes torres d’aigua modernistes. Una és a la plaça Ramon Calsina i va ser dissenyada el 1881 per Pere Falqués. Havia de rebre les aigües del Besòs i distribuir-les pel Poblenou, una missió que no va complir mai. L’aigua que s’extreia del riu estava barrejada amb la de mar: el gust era desagradable. Es veu que un dels promotors, desesperat, es va suïcidar llançant-se des de la torre. La del Tibidabo va tenir més sort. Avui el seu dipòsit encara abasteix una petita part de la ciutat. Però anem una centúria enrere... L’arribada del funicular al Tibidabo el 1901 va convertir la muntanya en lloc d’esbarjo. Al cap de pocs anys es començarien a construir el temple i el parc d’atraccions. Calia abastir d’aigua els visitants i residents. Josep Amargós i Samaranch, el mateix autor de la central de bombament de Cornellà, arquitecte reputat, va projectar la Torre de les Aigües del Tibidabo el 1905, de 50 metres d’alçària.

Més continguts de