'El crit' de Munch i la retallada de Rajoy: història d'una portada

BARCELONA.El procés que se segueix cada dia per confeccionar la portada de l'ARA és sempre col·lectiu. Hi participen fins a una desena de persones, incloent-hi director, directors adjunts i subdirectors, la secció de disseny, fotografia i edició. Un cop decidit el tema, cadascú aporta el seu punt de vista en un debat dinàmic que sol culminar a última hora del vespre.

Al consell de redacció de les 11 del matí de dimecres tothom va tenir clar que aquell dia no es podia fer un diari convencional: Mariano Rajoy havia anunciat el seu paquet de mesures per estalviar 65.000 milions d'euros, l'ajust més gran de la democràcia, i calia que l'ARA reflectís d'alguna manera la transcendència de la jornada. La primera idea que es posa sobre la taula és que sigui un ARA retallat o empetitit, bé amb un dels angles seccionats (cosa que suposava guillotinar un a un tots els exemplars) o bé fent servir una bobina de paper més petita. La idea és fer un diari-símbol diferent del d'un dia normal.

A les 13 h es convoca una segona reunió. La rotativa ja ha comunicat que veu impossible qualsevol de les dues opcions. Cal, doncs, tornar a començar. Llavors, en plena discussió, es decideix fer unes proves per veure com quedarien unes pàgines empetitides però amb la mida de paper normal, de manera que quedés un marge en blanc. Es decideix reforçar la idea amb un punteig de retallable i el pictograma d'unes tisores. Les proves agraden i es decideix tirar endavant, no només amb la portada sinó amb totes les pàgines del diari. Això vol dir que s'han de redibuixar per adaptar el nou espai, una feina ingent per a l'equip de maquetació que amenaça, a més, l'hora de tancament del diari.

Portada conceptual o normal?

Un cop en marxa la retallada del diari cal decidir quina mena de portada es fa: una de conceptual o una de convencional. Al matí es parla de diverses opcions: unes grans tisores, unes eines de fuster, un toro ensangonat o fins i tot deixar-la en blanc amb el punteig de retallable.

A la tarda les discussions deriven cap als referents artístics. Es pensa en les imatges de l'infern d' El jardín de las delicias d'El Bosco, en alguns gravats de Goya sobre l'Espanya negra o fins i tot algun quadre de Picasso i de Dalí. I és d'aquesta manera que, en un moment donat, s'arriba a la idea d'un quadre molt més conegut i expressiu com El crit d'Edvard Munch. L'última decisió va ser si el quadre ocupava tota la portada o només una part, i si calia reforçar-ho amb un titular o no. Aquestes van ser les decisions més fàcils. Només es va afegir l'editorial perquè la imatge ho deia tot. I, per cert, es va tancar més d'hora de l'habitual.