De quina cohesió parleu?

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l'aspiració a la independència és la d'advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. Primer s'accepta amb la boca petita que potser sí que la independència és l'única alternativa possible a la decadència social i a la desaparició nacional dels catalans però, immediatament després, s'assenyala el perill de fragmentació de la societat. Una ruptura que, implícitament, fa al·lusió a uns hipotètics ciutadans que tindrien altres lleialtats nacionals.

ÉS UNA VELLA CANÇÓ. Fa trenta-quatre anys que serveix per justificar un socialisme català de dependència espanyola amb l'excusa de posar fre a les possibles temptacions lerrouxistes. Lamentablement, el PSC, per molt que es defineixi com a "sobirà i autònom del PSOE" en la seva web oficial, més que fer de dic contra el lerrouxisme, hi ha recorregut quan li ha convingut per raons electorals. El trist espectacle d'aquestes setmanes de la candidata del PSC a la secretaria general del PSOE per reduir la seva catalanitat a un mer accent -o accident- irrellevant, ja ho diu tot. Però també és la cançó que canta el sobiranisme indecís, tímid i, sovint, pusil·lànime. És aquest sobiranisme sense confiança ni en el país ni en ell mateix. El sobiranisme del "ja m'agradaria, però no és possible", o el del "no ens deixaran", com si l'exercici de la dignitat nacional necessités permisos.

LA MEVA SOSPITA, TANMATEIX, és que la fragmentació que realment fa por als nostres polítics, la cohesió social que veuen perillar, no és la que diuen, sinó la que resultaria de l'amenaça d'alguns poders fàctics catalans, els principals interessos dels quals estan estretament lligats a Espanya. Ja siguin interessos comercials o empresarials, ja siguin ambicions polítiques o lleialtats nobiliàries, o encara vincles sentimentals -i de mercat- amb la cultura espanyola, el cert és que les resistències d'algunes minories catalanes al projecte independentista són fortes.

DIT SENSE EMBUTS: LA RUPTURA que es produirà en el procés cap a la independència serà entre catalans. D'una banda, els que ens volem emancipar i, de l'altra, alguns poders fàctics, tots ben catalans, però de lleialtat nacional espanyola. De manera que ja és hora de deixar definitivament en pau el pobre votant, considerat en funció del seu lloc de naixement o de la llengua que parla en la intimitat domèstica. És el moment de començar a desemmascarar on resideixen els interessos objectius de l'unionisme que, en benefici propi, renuncia no tan sols a la defensa de la dignitat nacional sinó que posa en risc el benestar i la prosperitat futura de tot el país. I és hora de denunciar els que apel·len a la cohesió social per, farisaicament, dissimular que atien la fragmentació en benefici propi. La principal resistència a la independència, doncs, no és als barris perifèrics de nova o antiga immigració: és al poder que es concentra dalt dels ponts aeris.

SI SEGONS LA DARRERA ENQUESTA d' El Periódico ja som una majoria de prop del 54 per cent de catalans favorables a la independència per només un 32 de contraris, què espera el sobiranisme polític a prendre'n nota? Una dada molt interessant de l'enquesta és el 70 per cent de catalans que, tanmateix, pensen que perdríem el referèndum perquè no saben que ja som de majoria, i que és expressió directa dels temors que observen en els lideratges del sobiranisme. L'independentisme necessita una majoria social encara més àmplia, que només aconseguirà quan tingui el lideratge polític solvent que, amb coratge i sense excuses, assenyali clarament qui és que juga irresponsablement amb la nostra cohesió nacional.