Els pobles del món àrab prenen el carrer i imposen el canvi impossible

BarcelonaEl 2011 ha estat l'any de les revoltes i revolucions al Magrib i el Pròxim Orient. L'anomenada Primavera Àrab és probablement el procés polític més important des de la caiguda del mur de Berlín. Una imprevista mobilització popular va fer explotar el malestar acumulat en dècades d'opressió i misèria, en un moviment iniciat pel jovent, que va acabar tenint una amplitud de masses. Els ritmes i la profunditat del canvi a cada país són diferents, però la Primavera Àrab encara no ha dit l'última paraula.

Tunísia, Egipte i el Iemen: el canvi és possible

Les mobilitzacions populars massives van enderrocat les dictadures de Ben Ali a Tunísia i de Hosni Mubàrak a Egipe. D'una manera totalment inesperada, van demostrar que es podia acabar amb règims que tothom considerava estable. A Tunísia s'ha elegit democràticament un nou govern, encapçalat pels islamistes moderats d'Ennahda i una Assemblea Constituent que ha d'elaborar una nova Constitució. A Egipte s'estan celebrant les primeres eleccions democràtiques, on els Germans Musulmans es perfilen com a primera força, enmig de fortes protestes per exigir la fi de la Junta Militar que governa el país des de la caiguda del dictador. L'islamisme polític, fortament represaliat sota les dictadures, haurà de passar la prova de foc del poder per demostrar si està a l'alçada de la reivindicació de canvi. Al Iemen, després de mesos d'enfrontaments, el president Ali Abdullah Sàleh ha accedit a abandonar el poder i s'ha exiliat als Estats Units.

Líbia: l'OTAN entra en escena

El règim de Líbia, atrapat entre les revolucions d'Egipte i Tunísia, va respondre amb una brutal repressió a la revolta. Després de mesos de vacil·lacions, França, la Gran Bretanya i els Estats Units van encapçalar una intervenció militar de l'OTAN, emparada en una resolució de l'ONU i d'acord amb règims àrabs com el del Qatar. Les forces rebels de Líbia, amb suport militar exterior, van derrotar l'exèrcit de Muammar el Gaddafi, que va ser capturat i mort el passat octubre. El preu de l'ajuda de l'OTAN és alt i la situació del país és caòtica. El Consell Nacional de Transició, liderat per antics exiliats i alts funcionaris que van abandonar Gaddafi, no té el prestigi necessari per a desarmar les milícies i establir una autoritat legítima. En les últimes setmanes hi ha hagut grans manifestacions exigint transparència al nou govern.

Síria i Bahrain: la revolta ofegada en sang

A Síria s'ha desencadenat la revolta més important de la història del país, que el règim de Baixar al-Assad reprimeix a sang i foc, amb un balanç de 5.000 morts en nou mesos i un creixent aïllament internacional, que s'ha traduït en sancions econòmiques. Les promeses de reforma democràtica no es compleixen. La formació de l'Exèrcit Sirià Lliure, amb soldats desertors, fa presagiar un escenari de guerra civil. A Bahrein les forces de seguretat reprimeixen brutalment la protesta de la plaça de la Perla de Manama, amb suport de tropes saudites.

Marroc, Algèria, Jordània Aràbia Saudita: reformes perquè res no canviï

Al Marroc el rei Mohamed VI ha volgut contrarestar les protestes del moviment del 20 de Febrer, amb una reforma constitucional per donar més poder al govern, però que no posa fi al poder hegemònic del monarca. S'han celebrat les primeres eleccions legislatives sota el nou text, amb el triomf dels islamistes moderats de Justícia i Desenvolupament. A Algèria Abdelaziz Bouteflika, després de les primeres manifestacions, anuncia la fi de l'estat d'emergència, vigent des de fa 19 anys. A Jordània el rei Abdallah II relleva el govern. Les protestes a l'Aràbia Saudita han estat reprimides i la monarquia ha convocat eleccions, assegurant que en el futur permetrà votar a les dones.