La utopia inevitable
UN NEGUIT CREIXENT. Les previsions fetes per la Santa Aliança s'han anat acomplint a mitges. És cert que PP i CiU acumulen tot el poder polític, que s'ajuden mútuament i que coincideixen en una part substancial del seu programa econòmic. Aquest escenari compta amb la benedicció del lobi del Puente Aéreo i sembla blindat per la força política, financera i mediàtica dels seus impulsors. Però en aquests distingits cenacles hi ha un neguit difícil de negar, perquè algunes coses no van en la direcció correcta. La tremenda erosió de la marca Espanya es confirma dia a dia, i ha tingut com a trist corol·lari la setmana horribilis de la família reial, convertida en una patètica estampa de l'espanyolitat més decadent. En el terreny polític, el govern Rajoy s'ha cremat a dins per obtenir un incert suport a fora, i els pressupostos generals de l'Estat suposen una severa bufetada a Catalunya. Fins a tal punt que, en coneixe'n les xifres, la loquaç Alícia Sánchez-Camacho es va quedar muda durant uns quants dies. Artur Mas, que avui dia és l'únic governant amb una mica de crèdit, es veu pressionat per les seves pròpies bases, intèrprets del sobiranisme rampant. La qüestió és fins a quin punt el govern català pot actuar de manera decisiva per alterar aquest estat de coses.
SILENCIS CÒMPLICES. No em refereixo només a les limitacions estructurals de l'autonomia catalana, la insofrible dependència financera que condemna tot un Andreu Mas-Colell a pidolar cada final de mes per poder pagar factures i nòmines o la tutela del directori europeu, per bé que cada cop més fràgil (Sarkozy només pensa en les urnes i Angela Merkel és assenyalada com a culpable pel New York Times ). El que és preocupant és el silenci còmplice de les elits catalanes, que sembla que han jurat mantenir l' statu quo peti qui peti. És molt significatiu que l'alcalde Trias, escandalitzat per les previsions inversores dels pressupostos de l'Estat, convidés la societat civil a protestar. És una expressió d'impotència, i a la vegada un gest per retratar tots els que se n'estan rentant les mans. L'espoli fiscal, la laminació de l'autogovern i el càstig inversor s'està duent a terme amb el suport tàcit de la Santa Aliança. I el fet que hi hagi catalans il·lustres ocupant llocs clau a Madrid no ha servit per a res.
EL QUE HA DE PASSAR, PASSARÀ. La situació de desencontre és tan gran, que el sobiranisme creixerà i s'expandirà sense ni tan sols proposar-s'ho. Molts s'hi afegiran, com Jordi Pujol, perquè no trobaran raons per oposar-s'hi. El problema és que, per molt democràtica que sigui la nostra societat, hi ha moltes maneres de fer naufragar una idea si es tenen els mitjans necessaris. I l'estat espanyol, tot i el seu desgast, va sobrat de mitjans de coerció. En un termini breu, que s'escurça cada dia que passa, Artur Mas haurà de prendre decisions difícils que fa només un parell d'anys semblaven utòpiques. Però el PP ha aconseguit que la utopia sembli menys insuportable que la realitat. El que ha de passar passarà, i friso per veure com els que més s'hi oposen seran els que més ràpidament intentaran endur-se'n el mèrit.
