05/08/2012

ALBERT OM Mister Trillo i l'alcalde olímpic

3 min
ALBERT OM Mister Trillo i l'alcalde olímpic

Quan es van inaugurar els Jocs Olímpics, Federico Trillo encara era allà. Aquell dinosaure polític -ex Manda Huevos, ex Viva Honduras, ex Perejil i ex Yak-42- no havia mort. Era a l'estadi olímpic, al costat de la reina, saludant eufòric la delegació espanyola. Trillo és el nou ambaixador espanyol a Londres. Però Federico Trillo no parla anglès. Fa uns dies li va tocar llegir el seu primer discurs públic. Els catalans que van anar a sentir-lo m'expliquen que van passar vergonya aliena. Un d'ells va gravar un vídeo amb l'iPhone per ensenyar-nos-el a tots els que no ens crèiem que l'ambaixador espanyol a Londres no dominava l'anglès. Com es farà entendre, aquest home? Com es farà respectar, Espanya, si en un moment tan complicat envia a la City un senyor que no parla el seu idioma de manera fluïda? Si es tractava de donar-li una ambaixada, podien haver-lo enviat a Tegucigalpa. Allà, Mister Trillo hauria pogut dir ben alt i ben orgullós " God save Honduras "!

DIR ESPANYA... I SILENCI

Sílvia Estivill és una catalana molt ben connectada a Londres. Secretària general de la Cambra de Comerç espanyola des de fa cinc anys, m'explica amb una imatge molt gràfica la credibilitat que ara mateix té Espanya a la City. Quan truca i s'identifica, nota com l'interlocutor que hi ha a l'altra banda del telèfon li respon amb un silenci inquietant. El mateix que faríem cadascú de nosaltres, suposo, si un dia ens truqués a casa el president de Bankia.

DEU MIL CATALANS

Ningú no en té xifres oficials, però segons les últimes estimacions ara mateix podria haver-hi fins a 10.000 catalans vivint a Londres. Tants com atletes de tot el món competeixen aquests dies als Jocs Olímpics. Una de les últimes a arribar és la Núria Setó, científica, 30 anys. No sap si s'acostumarà al temps que fa a Anglaterra, però a Catalunya no hi tenia cap futur. Aquí ja ha trobat feina en allò que li agrada: la recerca bioquímica. La Marta Tuneu és arquitecta i com tants col·legues seus també s'ha hagut de buscar la vida fora de Catalunya. Gent molt preparada que ha entès que el seu món és el món i que, de tant en tant, es troben amb altres exiliats sota el paraigua de Catalans UK, una organització molt activa que ja prepara la seva pròxima conferència del dia 7 de setembre. El convidat és Jordi Pujol. Un dels que no hi faltarà és Josep Suárez, delegat del govern de la Generalitat a Londres. Em convida a veure la seu de la delegació, a Fleet Street, el carrer on històricament hi havia les redaccions dels diaris anglesos. "Som tres persones treballant-hi i paguem 1.000 lliures de lloguer". "¿Vol dir que el problema econòmic no ve de les ambaixades catalanes?" "No podem fer més amb menys".

ELS MILLORS JOCS

Si res no s'esguerra, diumenge que ve es podrà repetir el tòpic: els de Londres hauran sigut els millors Jocs de la història. Però aquesta vegada, la gran beneficiada no serà la capital anglesa sinó el moviment olímpic. Aquesta ciutat és tan potent que dóna molt més ella als Jocs que no pas els Jocs a Londres. Hi ha ciutats com Barcelona que necessiten uns Jocs Olímpics per situar-se al mapa. Però Londres ja fa molt temps que hi és, al mapa. No li calen els Jocs per atreure gent. Al contrari, mai havia vist aquesta ciutat tan buida com aquesta primera setmana de competició. Restaurants i botigues del West End es queixen que la facturació els ha caigut entre un 30% i un 40% respecte als mateixos dies de l'any passat. Si encara hi sou a temps, la setmana que ve és un gran moment per venir a Londres. Els hotels han abaixat preus, les cues als museus han desaparegut, trobareu entrades per a algun musical i el més important: a partir de dilluns han anunciat que sortirà el sol. I si no aneu a l'est de la ciutat, ni us adonareu que s'hi celebren uns Jocs Olímpics.

L'ALCALDE ESPECIAL

Quan dimecres vaig aterrar a Hea-throw, Gran Bretanya encara no havia guanyat cap medalla d'or i es notava la gent inquieta. Quan ahir al migdia escrivia aquesta crònica, ja en tenia 10 i ocupava la tercera posició del medaller olímpic, després dels Estats Units i la Xina. L'alcalde de Londres sempre va mantenir la calma. Diu que si ets el país amfitrió és de bona educació deixar que primer guanyin les medalles els altres. Aquests dies aquí es torna a comprovar que la glòria olímpica no és mai per a l'alcalde que té la visió de demanar els Jocs, sinó per al que té la sort d'inaugurar-los. Va passar a Barcelona amb Narcís Serra i Pasqual Maragall i a Londres, tres quarts del mateix amb el laborista Ken Livingstone i l'actual alcalde conservador, l'excèntric Boris Johnson. Encara no s'han acabat els Jocs i el debat ja ha començat: ¿Boris Johnson seria un bon primer ministre? A Catalunya aquest debat ens és familiar.

stats