El Barça de Pep Guardiola va tancar ahir al Benito Villamarín de Sevilla un idil·li de quatre anys amb la Lliga. Aquesta història d'amor va començar amb una dura derrota per 1-0 al camp del modestíssim Numància a finals d'agost del 2008 i va acabar ahir al camp del Betis amb un empat (2-2). El resultat de les quatre Lligues no pot ser millor: tres títols de Lliga i un subcampionat, amb 91 punts, que l'haurien fet campió en qualsevol temporada des que les Lligues són de 20 equips i les victòries valen tres punts -des de la 1997-1998-, menys la 2009-2010, en què el Madrid de Pellegrini va acabar subcampió amb 96 punts.
Des que el Barça va perdre virtualment aquesta Lliga, amb la derrota al clàssic del Camp Nou, l'equip s'ha deixat anar i s'ha relaxat. Per a qualsevol altre equip deixar-se anar seria sinònim de perdre intensitat i perdre la resta de partits, però no per a aquest Barça. Des de l'1-2 del Madrid, el Barça ha golejat el Rayo per 0-7, el Màlaga per 4-1 i l'Espanyol per 4-0. Ni una concessió, que hauria estat compresa pel barcelonisme, en seriositat i intensitat.
Ahir a Sevilla el Barça anava pel mateix camí que en els tres partits anteriors, fins que Dani Alves es va autoexpulsar als 52 minuts. Des que el Barça es va quedar amb 10 homes va perdre el control del partit, i els sevillans van començar a collar els blaugranes fins que van aconseguir remuntar el 0-1 de Busquets.
De fet, el Betis de la primera part no va tenir res a veure amb el de la segona. L'equip de Pepe Mel sempre havia aconseguit inquietar Guardiola amb el seu plantejament valent, que, tot i haver encaixat alguna golejada, va provocar més d'un mal de panxa tàctic al de Santpedor. Però en els primers 45 minuts no va semblar el mateix Betis.
Als 8 minuts de partit Xavi va picar un córner des de l'esquerra al primer pal, on va aparèixer en carrera Busquets, que amb un bon cop de cap va posar la pilota al segon pal. El Barça va controlar la primera meitat amb una tranquil·litat i solvència que res feia pensar que el partit acabaria amb empat, però l'expulsió d'Alves no era al guió. Abans del descans els blaugranes van tenir encara un parell d'ocasions més per sentenciar el partit: una falta de Xavi que va fregar l'escaire (minut 20) i una arribada d'Adriano fantàstica amb un xut molt ben col·locat que Casto va desviar a córner amb una gran intervenció (minut 31). El Barça s'havia alliberat de tanta tensió, de buscar una remuntada "impossible" -segons Pep-, i jugava pel pur plaer de jugar a futbol, sense mirar el marcador ni la classificació.
Però tot se'n va anar en orris quan a Dani Alves se li van creuar els cables a l'inici de la segona meitat. Sense el brasiler, Guardiola va fer entrar Montoya per Afellay, però l'equip, amb un home menys, es va descompensar, i el Betis, revolucionat, ho va aprofitar per marcar dos gols en tres minuts. Els dos gols de Rubén Castro en dues jugades semblants van trencar el fora de joc, i, en l'un contra un amb Valdés, primer el va superar amb una vaselina i després amb un xut ras ajustat al pal esquerre del porter de Gavà. Un altre equip hauria aixecat la bandera blanca, però no aquest Barça, que, tot i la inferioritat, va anar a buscar l'empat fins que Keita va rematar de cap una centrada excel·lent de Montoya al minut 91.
Punt final de l'era Guardiola a la Lliga. Però al llibre del guardiolisme encara li falta una pàgina per escriure, el 25 de maig al Vicente Calderón.
