BARÇA

Albert Puig: “La base del Barça ha de ser sempre de jugadors de la casa”

Excoordinador de La Masia (2010-2014) i segon entrenador del New York City FC

La vocació d’Albert Puig (Cambrils, 1968) sempre ha sigut el futbol base: captar talent i, després, formar la persona i el futbolista. “La formació personal és clau perquè el jugador pugui desenvolupar tot el seu potencial i mantenir-se com a professional”, defensa. Després d’onze anys al Barça, primer com a entrenador de la base i després com a coordinador del planter (del 2010 al 2014), ara prova una nova etapa com a segon entrenador del New York City FC. Malgrat els quilòmetres i la diferència horària, continua molt pendent del Barça i de molts futbolistes del planter que van arribar durant la seva etapa a La Masia. Aquests dies ha viscut la irrupció al primer equip de dos jugadors que ell va dur al planter, Ansu Fati i Carles Pérez.

Quatre anys coordinant La Masia. Com vau treballar en aquella etapa?

Per una banda, vam buscar donar continuïtat al treball que ja feia anys que es duia a terme amb persones com Alexanko, Albert Benages i Albert Capella, seguint la mateixa humanitat i estima. Per l’altra, vam fer un pas endavant per professionalitzar el planter. Vam fer l’esforç econòmic necessari perquè els tècnics es poguessin dedicar íntegrament a la formació. Ara això sembla normal, però llavors no ho era tant. També vam prendre mesures per gestionar l’accés dels pares, perquè els nens poguessin tenir llibertat.

I en la captació de talent.

Sobretot. Vam treballar molt per tenir els millors jugadors. Vam fitxar-ne alguns com Abel Ruiz, Iñaki Peña, Carles Pérez, Riqui Puig, Juan Miranda, Takefusa Kubo, Brahima i Ansu Fati.

Detectar el talent i després convèncer.

Aquí és on intentes aportar el factor humà. Quan tenia clar que havíem de fitxar un jugador, poc després de veure’l ja era a casa seva per conèixer la seva família i convèncer-lo de venir al Barça.

El factor humà és clau.

Com més formes la persona més formes el futbolista. La formació humana no només ajuda a arribar al món professional, sinó també a mantenir-s’hi. Són nois molt joves que, de sobte, tenen fama, comencen a ingressar molts diners… Són situacions gens fàcils de gestionar. Si has aconseguit una base mitjançant la formació personal, un procés en què l’ajuda de les famílies és molt important, pots gestionar-ho millor.

Ansu Fati acaba d’entrar als focus mediàtics. Et va sorprendre el seu debut?

Amb 16 anys sempre és una sorpresa. Segons les circumstàncies, et pots imaginar que es pugui entrenar amb el primer equip o entrar en alguna convocatòria. Però que tot just després de debutar torni a jugar i marqui un gol ja costa més d’imaginar, perquè és molt jove. Ara s’ha de tocar de peus a terra i entre la seva família, que són molt bona gent, i els tècnics, cal anar-lo guiant i que vagi creixent.

¿Com es gestiona estrenar-se així i haver de tornar al filial, si ni tan sols hi ha jugat perquè venia del juvenil?

De manera humana. Que la gent del seu costat li vagi recordant quina és la situació real, i sé que el seu pare ho fa. Hi haurà dies millors i dies pitjors, s’ha de ser al seu costat quan arribin els dolents i recordar-li que s’ha de tocar de peus a terra quan sigui el moment dels bons.

Sembla que ho viu amb naturalitat.

Sempre ha sigut així, molt obert. Quan va venir a La Masia, en un tres i no res ja coneixia a tothom. És molt simpàtic i agradable. La seva família va emigrar de l’Àfrica quan ell era molt petit i, amb tot el que això comporta, també fa que tingui un punt més de maduresa.

Vas anar a Sevilla a buscar-lo. El Madrid també el volia i li oferia més diners.

Hi ha uns quants casos així: Juan Miranda també ho tenia quasi lligat amb el Madrid... Al final, els pares del jugador volen parlar, saber qui s’encarregarà de cuidar el seu fill, qui hi haurà les 24 hores allà… En aquestes edats [Fati va arribar al Barça amb 10 anys], el factor econòmic no és tan determinant. Els pares busquen que el seu fill estigui bé i ben cuidat.

El debut de l’Ansu ha eclipsat els bons minuts de Carles Pérez, a qui també vas portar al Barça.

Demostra el treball de preparació que es fa al planter per poder entendre i desenvolupar el joc quan s’ha de rendir amb el primer equip. Té un xut molt potent, és molt hàbil als primers metres i té una gran capacitat per desbordar i definir: això és el que ja li vèiem quan el vam dur al Barça. Ara és el moment del Carles i de l’Ansu, però tampoc ens podem oblidar de jugadors com Riqui Puig i Abel Ruiz o Juan Miranda i Oriol Busquets, ara cedits.

Hi ha el debat de si amb els futbolistes joves cal més paciència o si, quan tenen talent, se’ls ha de donar una oportunitat .

Cada jugador ha d’anar al seu ritme i, com a club, has de fer un pla de treball per a cadascú. Recordo que amb l’Aleñá i l’Oriol Busquets, abans que fessin 16 anys, vam parlar amb els pares per explicar-los el pla de treball i ells no van acceptar altres ofertes. Cada futbolista necessita el seu pla de treball específic. Per a alguns serà millor incorporar-los al primer equip, siguin joves o no, i per a d’altres potser és millor sortir cedits: la qüestió és no deixar escapar el talent. Els tècnics estan preparats per veure quin és el millor camí. Messi és un cas a part, però Xavi i Iniesta van començar a donar el màxim nivell amb 23-24 anys. Evidentment, també has de creure en els futbolistes i que tinguin oportunitats; amb això el Pep [Guardiola] va ser un referent, amb els casos de Pedro, Busquets…

Els jugadors de la casa també s’espera que estiguin més implicats amb el club.

Evidentment. Un futbolista professional és una persona que fa la feina professionalment, però si t’estimes un club, la implicació serà dues mil vegades més gran. Un futbolista format a la casa ho donarà tot. La gran base del Barça ha de ser sempre el planter.