GIRONA FC
Esports 16/02/2019

Àlex Granell: “Ens hem de desviure en cos i ànima per mantenir el Girona a Primera”

Entrevista al capità del Girona

Jordi Bofill
4 min
Àlex Granell: “Ens hem de desviure en cos i ànima per mantenir el Girona a Primera”

GironaEscollit millor futbolista català del curs 2017/18, Àlex Granell (Girona, 1988), mestre d’educació primària i psicopedagog, atén l’ARA durant la presentació de la segona edició del seu campus, que tindrà lloc del 23 al 29 de juny al Complex Lúdic Esportiu el Collell, abans de la visita del Girona al Reial Madrid (12 hores, beIN LaLiga).

Quins motius el porten a organitzar un campus amb el seu nom?

M’agrada desmitificar l’estereotip d’un jugador de Primera. Som referents i vull aportar un vessant normal, que sovint sembla que és el que més costa. Quan era petit em feia feliç participar en el campus que el Girona organitzava cada estiu a la Devesa. Per això em puc ficar en la pell dels nois i noies, i poder correspondre la seva felicitat passant estones molt boniques junts. És meravellós. La primera edició va ser un èxit i desitjo que ho torni a ser.

Què va sentir quan va rebre el guardó de jugador català de l’any?

És un dels moments més especials que he viscut mai, a títol individual. No he sigut un futbolista que hagi rebut grans reconeixements, perquè els principals èxits m’han arribat sempre en col·lectiu. I, malgrat que me’ls sentís com a propis, m’emociona ser considerat el millor. També haig de dir que l’entenc com el premi a tot un camí i una felicitació, també al club, per la feina feta; perquè si repassem els noms dels jugadors catalans actuals, segurament és injust que el guanyi jo.

La seva trajectòria és de pel·lícula: de Regional a Primera en una dècada.

Per a mi és una recompensa molt gran perquè recordo els mals moments. El Girona em va fer fora als setze anys i jo era un mar de llàgrimes; ara veig que l’esforç i tot el que vaig deixar de fer mentre continuava insistint-hi ha valgut la pena.

Té la sensació que avui es vol córrer massa?

Si vaig fer el salt al futbol professional als 26 anys és perquè no vaig estar preparat fins als 26 anys. En comptes de preguntar-me per què no va passar abans, m’estimo més sentir-me afortunat i pensar que em va arribar en una etapa de maduresa que em va permetre respondre-hi positivament. Potser si m’hagués passat amb 20 anys no ho hauria pogut suportar; tot necessita el seu temps. Això em porta a destacar el futbol formatiu del Girona, perquè ara tenim nois de 18 anys que estan assumint una pressió que per l’edat no els pertoca.

Com a club, s’han multiplicat els recursos en molt poc temps.

Que els jugadors de la base puguin tenir unes instal·lacions com l’Acadèmia Les Hortes, on poden viure i estar concentrats, és magnífic. I, sobretot, que s’aposti pel futbol femení, perquè és necessari. S’ha de donar molt valor a la formació acadèmica si volen ser futurs professionals, això és primordial per a una entitat de primer nivell com és la nostra. Anys enrere era impossible tenir-ho, perquè no hi havia la capacitat econòmica, i actualment és un tresor que no podem deixar escapar.

S’està dramatitzant massa la lluita per la permanència actual?

La realitat ens diu que som on ens toca ser. Això és la normalitat, però s’ha d’entendre quin és l’escut que estimem i com és. El que està fent que una posició lògica sigui anormal són els antecedents. I l’exigència, esclar. La de la plantilla i la de l’afició, perquè t’obliga a voler-ne més. A nosaltres ens incomoda ser en la posició actual però perquè no hi volem ser, no perquè no hi hàgim de ser. I la pressió no és dolenta, però hem de fer un exercici de reflexió i recordar que el Girona és un equip que ha de lluitar per la salvació. Ho estem fent? Sí, i ara el que toca és aconseguir-la. Si arriba el dia en què no l’assolim ens haurem de castigar tots, però ara ens toca no sols lluitar, sinó també aconseguir-la, i estem en aquest procés.

De fet, si la Lliga ja s’hagués acabat se salvarien perquè mai han caigut en zona de descens.

És veritat, però la dinàmica és molt negativa i fa uns quants partits que som incapaços de guanyar. Segurament, si repartíssim les victòries que hem obtingut hi hauria una calma que avui no existeix. Però també és natural tenir por, perquè sabem que si això s’allarga hi acabarem caient.

El vestidor se sent preparat per a aquest repte?

Sí, això és el que més em tranquil·litza. La plantilla i el cos tècnic som conscients del moment actual i estem a punt per capgirar la situació de manera immediata; però no hem de convertir els partits en finals, perquè no ho són. Contra l’Osca ho semblava, i malgrat perdre ni ens hem situat divuitens ni hem baixat de categoria. Pot passar de tot, i no per qualificar els partits de transcendentals els guanyarem. Fins i tot ens afegeix una responsabilitat que no ens hi ajuda. Som autocrítics i no tinc cap dubte que disposem de la capacitat adequada per salvar la categoria.

Tenir cura de l’aspecte mental jugarà un paper important?

Emocionalment no tenim la mateixa força que quan enllaçàvem victòries, però això és un estat d’ànim que s’ha de treballar. Quan una persona dubta, tot és més difícil. Però no només passa en el futbol, sinó que també es pot extrapolar a la vida de qualsevol de nosaltres. No crec en la sort, però necessitem que les coses ens siguin favorables per generar dosis d’autoestima i que tothom pugui donar el millor de si.

Amb el que ha costat arribar a Primera, ningú es plegarà de braços.

Ha sigut un camí duríssim i és el primer que ens diem a la cara aquests dies. Tots hem plorat i suat molt, perquè ha sigut exageradament difícil arribar a l’elit. Hi hem treballat durant anys i ara que hi som ens hem de desviure en cos i ànima per mantenir-nos-hi. No ho podem perdre, i aquesta és una de les raons per les quals lluitem tant: som un equip que està viu, que competeix i que genera, que no es rendeix mai davant els obstacles.

Montilivi serà l’escenari del Catalunya-Veneçuela del 25 de març. Li faria il·lusió ser-hi?

Em brillen els ulls només de pensar en el fet de poder defensar la samarreta de la selecció catalana, i no podria escollir un estadi millor que el del Girona, perquè és un símbol de la meva identitat. Quan competia amb l’Olot a Tercera Divisió, el 2011, vaig jugar amb l’amateur i vam ser campions d’Espanya. Si allò ja va ser especial, no em puc imaginar què significaria participar en l’absoluta.

stats