Àlex Pella, el regatista català seduït pel mar

“El mar feia que amb la meva família passéssim temps junts, ens unia. He crescut així. El lligam que sento és immens”, diu, amb senzillesa, Àlex Pella (Barcelona, 1972), el regatista català que ha fet del mar el seu hàbitat natural. Seduït per la seva bellesa, ha recorregut 50.000 milles nàutiques en els últims 14 mesos, una distància equivalent a fer dues voltes al món. “No tenia edat que ja era a l’aigua. Estiuejàvem a Sa Riera (Begur) i miressis on miressis hi havia mar. M’aixecava, sortia a pescar amb el meu oncle, dinava, feia la migdiada i, amb el vent de garbí, tornava a navegar. Això era un dia habitual a casa meva”. Amb un afany de superació envejable, al febrer va batre el rècord de l’anomenada Ruta del Te, entre Hong Kong i Londres, en la qual va invertir 36 dies, 2 hores, 38 minuts i 2 segons, de manera que feia miques la marca del seu amic, el francès Lionel Lemonchois, en cinc dies. “En la meva disciplina els valors de l’esport encara es mantenen. El que es fa a l’aigua és respectat. El primer rival, aquí, és el que t’envolta. El mitjà és inhòspit i això ens uneix a tots”.

A bord del Maserati Multi 70, un trimarà de 22,5 metres d’eslora, del patró italià Giovanni Soldini, i amb tres tripulants més -entre ells, l’espanyol Oliver Herrera-, Àlex Pella afegeix aquesta fita a les que ha sumat en els tres últims anys, que han sigut d’allò més exitosos: la Route du Rhum, el Trofeu Jules Verne, la Transat Jacques Vabre i la tercera etapa de la Volvo Ocean Race. Unes xifres de les quals el català se sent orgullós perquè només les han aconseguit tres companys més al llarg de la història. “Guanyar és molt bonic, és el premi a l’esforç. Assumim molts riscos i qualsevol error ens pot costar la vida”. Durant aquesta travessia de 13.000 milles (més de 24.000 quilòmetres), van rebre una visita inesperada que va fer aflorar els seus sentiments. “Feia dies que racionàvem els aliments i una pastera se’ns va acostar demanant menjar. T’impacta i t’adones de moltes coses: el que per a nosaltres era un joc per a ells no ho era. El tràfic de mercaderies i persones... tot això existeix”, exposa, amb dolor.

Tripulant de la vella escola, té clar què representa el futur. “Gràcies al GPS, podem saber on és tot en qualsevol moment. Abans els exploradors navegaven nus, sense un destí al qual abraçar. I els vaixells? No els trigarem a veure volar, amb l’ajut del vent. Però la matèria primera serà la mateixa que ha enamorat tothom. Espero que aquesta essència no es perdi mai”.

Establert a Dénia, l’epicentre de la seva activitat professional és a la Bretanya francesa. “Hi ha una cultura molt arrelada a la societat. Vaig a comprar el pa i les converses fan referència al mar; vaig al taller i el mecànic em parla del seu vaixell. Si vull continuar evolucionant, haig de ser allà encara que trobi a faltar la meva gent”. A Espanya les portes no només no s’obren amb facilitat sinó que es tanquen abans del previst. Trobar patrocinadors que apostin per un projecte així sembla inviable. “Els descobridors del segle XVI eren espanyols i portuguesos i tenim condicions de navegació del 90%. Què passa, doncs? L’accés no és públic, sempre trobes un obstacle. Hi ha clubs nàutics però van dirigits a una petita part de la societat, no és com agafar una motxilla i sortir a la muntanya”. Ni a França, Anglaterra, els Estats Units o Nova Zelanda han gaudit dels esdeveniments que s’han viscut a l’estat espanyol. “Tot el que s’ha invertit ha sigut per promocionar proves, no per acostar l’esport a les persones. És una qüestió de mentalitat: si obrim les portes del mar guanyarem una cultura perduda, els que tenien una barca ja no la poden tenir perquè és molt cara. Tindrem més instal·lacions, accessos i qualitat de turisme. Activarem la gent, podrem allargar l’estiu i potenciarem que hi hagi més mesos de feina. Hi ha un immens ventall de possibilitats”, finalitza.