LA PISSARRA DEL MUNDIAL

Als Estats Units tenen dues cames

El joc amb els dos peus és una de les característiques més diferencials de les nord-americanes

El titular no és una obvietat. Bé, llegit textualment sí que ho és. De fet, llegir-lo així seria fins i tot un alleujament per a Espanya, que podria trobar en aquesta mirada superficial una bona manera d’humanitzar la seva rival als vuitens de final. Ahir els Estats Units van desfer-se de Suècia (0-2) i van confirmar el que tothom esperava: que passaran com a primeres del grup F i que, per tant, es creuaran amb la roja en la primera ronda del KO al Mundial de França.

Però el titular no va per aquí. El missatge és que als Estats Units totes les jugadores -o si més no la gran majoria- dominen a la perfecció el joc amb els dos peus. Utilitzen els dos perfils i tant és si juguen a la banda dreta o a l’esquerra. És impossible de saber si Tobin Heath és dretana o esquerrana. Passa el mateix amb Alex Morgan, amb Sam Mewis, amb Lindsey Horan, amb Rose Lavelle... Amb totes.

Algú deu pensar que aquest hauria de ser l’estàndard bàsic a nivell professional. L’hi compro. Però la realitat és que no ho és. L’esquerrana encara és massa esquerrana i renuncia a situacions de xut quan li cau a la cama menys hàbil, i la dretana tampoc s’atreveix a centrar quan arriba a línia de fons si avança pel carril contrari al que li seria natural. I per això em fascina el que fan els Estats Units, perquè aquest talent tècnic aparentment tan obvi i tan senzill i tan exigible, no el tenen altres seleccions, i a elles realment les ajuda a marcar les diferències.

Que les jugadores dels Estats Units tenen dues cames -llegit no textualment- ja em va cridar l’atenció en el 13-0 a Tailàndia. Qualsevol acció a prop de l’àrea acabava amb remat, i hi acabava perquè qualsevol situació era susceptible de ser bona per finalitzar. No calia esperar a tenir-la al peu adequat. No calia que necessàriament fos en carrera, com a mi m’agrada. Tampoc fent aquella diagonal concreta que sempre em funciona. Qualsevol situació podia ser gol. El bombardeig va ser espectacular. Per molt que intentem restar-li valor assumint que la rival era inferior, la proporció segueix sent impactant: un gol cada 7 minuts i 21 xuts entre els tres pals. Impressionant.

Allò em va despertar la curiositat i vaig llançar uns quants missatges. La Marta Turmo, una central que vaig entrenar a la selecció catalana i que ha estat estudiant quatre anys a la Franklin Pierce University, prop de Boston, em va fer una reflexió interessant. “Quan entrenes allà acabes dominant les dues cames sí o sí. Es fan unes repeticions amb la dreta i les mateixes amb l’esquerra. No t’ho demanen expressament. Aconsegueixen que no pensis que tens una cama bona i una de dolenta”. Boníssima.

Aquests dies també n’hem parlat amb la Laura del Río, que ha jugat als Estats Units i amb jugadores nord-americanes en diferents etapes de la seva carrera professional. Ella també em desviava la qüestió dels aspectes tècnics, i apuntava als psicològics. De mentalitat. De desig competitiu. “Allà ho aposten tot per l’esport. El seu sistema universitari fa que sigui la vida de moltes jugadores, que saben que no poden perdre una beca si volen estudiar. És la seva única sortida professional i no la volen deixar escapar. Des de petites, les famílies inverteixen en entrenadors personals, fan tecnificació, fan el que sigui per millorar en les àrees en què tenen dificultats. Entrenen un munt d’hores, amb l’equip i pel seu compte”. Alex Morgan va estar-se sis setmanes a Espanya perquè sentia que li faltava passió pel futbol. Explica que és clau per ser on és ara. Carli Lloyd només rendia al 80% i culpava les companyes dels seus errors. No era resistent, no era prou tècnica, no entenia el joc. Va buscar ajuda i va tocar el cim al Canadà fa quatre anys. Tenen dues cames. Són com les altres jugadores del Mundial. Però no ho són.

Més continguts de