Amic Joan (amb perdó)
Eren principis dels 80. Loquillo i El Último de la Fila. Gol sud de Sarrià. Amb la Penya Manigua: el primer i millor grup d’animació del nostre club. A la dreta d’aquell marcador que ens semblava la màxima expressió d’alta tecnologia. De fet, com si no hi fos: el teníem al costat i no vèiem res. Eren els temps de les primeres banderes catalanes a Sarrià. Allà ens vam conèixer, Joan. Tu sempre amb aquell amic ros del teu poble de qui no recordo el nom. Sovint -ara ja ho puc dir- veníeu amb una estelada amb l’estrella vermella. Ens ho passàvem bé, perquè érem joves i anar al camp era una festa. En tots aquests anys mai se m’ha esborrat la imatge del Collet amb qui tants partits -i disgustos- vam compartir des d’una proximitat relativament anònima.
Ara em toca fer balanç de la teva presidència. Reconec que no sóc neutral. No tant per una amistat que hem anat bastint fruit de la coincidència en temes bàsics com per la convicció de la teva bona fe. Ets una bona persona, Joan. I això és el més important. A sobre, ets molt perico. I això, per ser el president, també és molt important.
Del teu mandat destaco tres elements. En primer lloc, no hem tingut cap gran desgràcia. Tot i la situació límit, ens hem mantingut a Primera. Tot i l’agonia econòmica, hem sobreviscut. I en cap moment m’has fet passar vergonya, que no és poc. Algun estirabot, potser erroni, però comprensible -les declaracions a Vigo, la defensa davant els injustos atacs de fa dues setmanes- i poca cosa més. La resta, sentit institucional i convicció. El primer que se li ha de demanar a un president.
El segon gran mèrit ha estat la recuperació del planter. És dels pocs motius per presumir de club. Per resultats esportius i per una certa manera de fer les coses. Tècnics compromesos i competents. Bona gent al capdavant. Al contrari de fa tres anys. Espero que aquests nous propietaris que no t’han volgut escoltar entenguin que això del planter no era només fer de la necessitat virtut. És una opció, un model.
Finalment, valoro el teu coratge per normalitzar el club. Normalitzar és un eufemisme que utilitzem per dir catalanitzar. No es tracta de polititzar, és -et manllevo les paraules- seguir la societat catalana. Hem de situar-nos en la centralitat. En cap cas per agradar als altres: simplement perquè no podem ser uns excèntrics, no ens podem situar en la perifèria de res. Prou que ho estem per raons esportives i pel trist reduccionisme que sovint pateix Catalunya (en el terreny esportiu i en d’altres). Un reduccionisme que porta al que Rubert de Ventós ha definit com a identitat redundant. Ser de l’Espanyol ja és una opció estranya. El que no ens podem permetre -perquè molts no ho volem i per raons estratègiques- és ser la perifèria ideològica i esportiva. I ara que no ens veu ningú, ho podem reconèixer: hi ha pericos -menys dels que alguns diuen, més dels que jo desitjaria- que ho són pel nom i pel que això representa. I tu has estat valent i coherent. Sense complexos. Sense renúncies. Gràcies.
Marxes dolgut. Amb raó. Saps que l’entrada d’un inversor extern era l’única opció. I estic segur que el que et fa mal no és el menyspreu dels xinesos. El que et dol és el que ha fet el Dani. I tens raó. Això, a un amic, no se li fa. Però ja sabem com són els Sánchez Llibre. Un dirigent xinès va explicar fa anys a Felipe González allò que no importa si el gat és negre o blanc, que el que importa és que caci ratolins. Al Dani, això no calia que l’hi expliqués ningú: ho sap de fa temps. El que no entenc és com segueix fent tanta gràcia a tothom.
