REM

Anna Boada: “La pressió que menys he patit ha sigut la de la competició”

Diploma olímpic en rem i estudiant de medicina

Quan falta poc més d’un any per als Jocs Olímpics de Tòquio, Anna Boada, bronze mundial i diploma olímpic a Rio de Janeiro en rem, va anunciar la retirada a causa d’uns problemes de salut mental. Tres mesos després explica a l’ARA que afronta amb il·lusió la preparació per al MIR i assegura que té ganes de tornar a competir.

Què la va portar a fer aquell discurs el 31 de març?

Tenia ganes d’explicar una mica davant d’altra gent del rem què estava passant, o per què havia desaparegut de cop. No intentava que es fes mediàtic ni que sortís fora del món del rem. Ho he passat malament i encara que ara estigui millor puc tornar a recaure. Aguantar la pressió és una cosa que vas aprenent amb el pas dels anys. No sé si vaig saber portar aquesta pressió psicològica en cap moment. Però et dona maduresa i et permet superar altres problemes de la vida. Encara no ho he experimentat però espero que en un futur m’ajudi a superar moments de pressió.

¿Li va molestar com van tractar el seu cas els mitjans de comunicació?

D’entrada no sé quin nom donar a aquests mesos, no sé si ha sigut depressió, calia aclarir-me una mica, alliberar-me del món de l’elit, que no deixa de ser molt tancat. Que els diaris de sobte diguessin que “Anna Boada es retira per depressió”, quan no havia existit mai abans, sap una mica de greu. Et sents una mica utilitzat per omplir una pàgina un dia i ja està. I a més pots fer bastant mal a algú a qui li fas repetir molts cops la mateixa història.

A vegades els esportistes es converteixen en figures públiques que sembla que representin un país, però ens oblidem que són persones que competeixen pels seus somnis i desitjos. Com va dir, està més ben vista una fractura en un braç o cama que no pas un problema mental. I qui més qui menys ha patit una època més dura psicològicament.

Exacte. Després de dir-ho, molta gent coneguda i no coneguda em van escriure dient que ells també n’havien passat, que han tingut moments complicats, és el més normal del món. Si no n’has patit mai, no ets conscient que és tan normal.

Li preocupava que l’estigmatitzessin?

Jo mateixa era la primera a qui em feia vergonya parlar-ne amb altra gent. No saps com reaccionaran i et fa vergonya, i ets el primer que ho estigmatitzes. ¿Si tu mateix no ho acceptes, com ho pot acceptar l’altra gent? Aquest és el principal problema. Si tu mateix no acceptes que pots tenir èpoques baixes, no ho pots explicar a altra gent ni pots buscar suport, i és una roda que es va complicant.

¿Fins a quin punt és important treballar la ment en el cas dels esportistes d’elit?

Són coses diferents. La pressió que menys he patit ha sigut la de la competició, perquè és el que ens agrada i ens apassiona i el motiu pel qual ens entrenem. Gairebé és el que menys costa. És més la pressió del dia a dia de l’entrenament, dels anys acumulats entrenant-te en un mateix lloc i tenir poques vacances. Cal acceptar que tens una vida social diferent de la resta. Petites coses que potser a mi m’han afectat. A més, estudiava en paral·lel medicina i han sigut uns anys molt intensos.

Era gaire molt dura la preparació?

Ens entrenàvem a les 5.30 o a les 6 del matí i després anava a classe. Vaig fer medicina a la Universitat de Girona i els horaris estaven pensats perquè estudiés a casa i, com a molt, tingués unes dues hores de classe al dia. Això em permetia anar a classe cap a les 9, després estudiava si hi havia examen o feia pràctiques. A la tarda, a entrenar de nou i després a continuar estudiant fins a anar a dormir. El dissabte a la tarda i el diumenge sí que hi havia festa d’entrenament i ho aprofitava per estudiar més o per anar a fer un tomb…

Viatjar li deu haver permès airejar-se i reflexionar.

Soc molt conscient que la medicina és molt important per a mi i estic molt contenta d’haver fet les dues coses a la vegada, perquè ara tinc un pilar molt gran i nous objectius al davant. Si no tingués tot això crec que donaria massa voltes al tema del rem. Ara, mentre em prepari per a l’examen del MIR al gener, el pròxim objectiu de medicina, vull continuar entrenant-me i veure cap on va tot.

Més continguts de