L’ALTRA MIRADA

Aprendre a gaudir de l’esport sense so

Mario Guillén és un terrassenc de 36 anys que va néixer sord

S’imaginen practicant qualsevol esport sense sentir absolutament res? És el que li passa a Mario Guillén, un terrassenc de 36 anys que va néixer sord. El seu problema, però, no li ha estat cap impediment per fer tot tipus d’esports: des del karate fins al judo o al mugendo, passant per la natació, les triatlons o les aquatlons. Sense pretendre’n ser un professional -compagina feines puntuals com a electricista, fotògraf i treballador en un càtering-, cada dia s’entrena fins a sis hores. “Em llevo a les 5 del matí per anar a nedar 5.000 metres. A la tarda, 5.000 més”, explica el Mario a l’ARA en llengua de signes, en una conversa que tradueix la seva germana, la Laura.

L’aigua és gairebé el seu ecosistema natural. Amb 11 anys va començar a nedar, i amb 12 va iniciar-se al waterpolo, seguint l’exemple d’un cosí. Era porter, ja que la sordesa li impedia sentir els xiulets de l’àrbitre, i en més d’una ocasió l’havien penalitzat per aquest motiu. “Era molt difícil. Has d’estar més atent a tot per no perdre’t res, ja que moltes coses t’entren per l’orella”, confessa. L’ajuda dels seus companys d’equip va ser fonamental. I és que el Mario va néixer sense la part del cargol a l’orella; per tant, no sent res ni amb audífons. Als 14 anys va ser un dels primers casos d’implants coclears a Espanya. “Sent sorolls i, si és en algun lloc tancat, sap distingir quins són, però la veu, com que és més melòdica, se li fa difícil d’entendre”, explica la Laura.

A diferència d’altres sordmuts, que es mouen en cercles més tancats, el Mario va anar a col·legis integrats amb oients. Tenia una logopeda que hi anava cada dia i li traduïa el que deien els professors, mentre que els amics es comunicaven amb ell a través d’un llenguatge de signes inventat. Als 19 anys va deixar el waterpolo, sent el tercer porter de l’equip sènior. En aquell moment va abandonar els esports aquàtics, i no els va reprendre fins als 31. Mentrestant, va començar a córrer, i va disputar maratons fins que una lesió al genoll el va obligar a parar. El 2013, un amic li va descobrir el món de les aigües obertes. Va començar fent 2.000 metres, i a poc a poc va anar a més. Amb només un any d’entrenament, va fer podi en la primera prova de llarga distància. “Si hagués començat abans, ara potser seria olímpic. Tothom està sorprès per la seva capacitat de superació”, afegeix la Laura. En proves de natació, les diferències es redueixen, ja que l’únic hàndicap del Mario, que es treu l’implant quan entra a l’aigua, és que no pot sentir el tret de sortida, ni tampoc les indicacions que es donen durant les competicions. “A vegades canvien el recorregut de les curses perquè fa mal temps i ell no sent els xiulets dels organitzadors des de la canoa i es perd. Acostuma a desmarcar-se del grup i a anar sol, i algun cop ha passat por. Sempre li diem que ha d’aixecar més el cap!”, explica la Laura. A l’aigua sent silenci absolut. “Pensem que la seva concentració és més gran que els altres participants. No té distraccions”, afegeix la germana. Fa cinc anys que, malgrat que competeix amb el grup de més de 30 anys, s’entrena amb els joves del CN Terrassa. “Soc més vell, però tinc més ganes que ells”, somriu el Mario, un cas atípic, ja que és l’únic sord conegut en competicions d’aigües obertes a Espanya. En el futur, no descarta entrenar nois sords que podrien veure en ell un referent.

De ser un desconegut a tot un exemple d’integració en un esport que cada cop el té més en compte. En molts lliuraments de premis ja l’aplaudeixen amb el llenguatge de signes: “Se’m posa la pell de gallina”, diu. L’aigua també és força present en les seves fotografies. Es fixa en competicions de motos d’aigua, de natació i de waterpolo. El seu vessant esportista li permet captar detalls, com gestos o mirades. “Com que és sord, té la vista més desenvolupada. És una manera d’expressar-se”, conclou la Laura. Un dels seus somnis pendents és convertir-se en el primer sord que creui l’estret de Gibraltar, un repte que li va quedar pendent quan la seva candidatura en un concurs de Gaes no va prosperar. “Si troba un patrocinador, ho intentarà”.

Etiquetes

Més continguts de