06/02/2012

Aquella estranya addicció al dolor

2 min
Pep Guardiola gesticula durant el partit que el Barça va guanyar per  2-1 contra la Reial Societat i en què va patir de valent.

Dissabte no vaig ser al Camp Nou. Feia temps que teníem planificat amb uns amics pujar a veure el Sabadell a Osca. Tots nosaltres, socis i fills de socis del club, vam experimentar una estranya eufòria en saber que faria tant de fred. "Diuen que estarem a -6", va dir un. Els altres van riure. Al final, la sensació tèrmica va ser de -9 graus. El partit va acabar 0-0. I de tornada no podíem deixar de pensar que recordaríem molts anys aquest partit perquè vam patir de valent, tots congelats.

Alguns en diran masoquisme, però mai he entès el futbol sense el patiment. De fet, patir forma part del tarannà català: dissabte jo patia a Osca, el Cristian Segura i la seva ploma brillant a San Mamés i l'Albert Solé al Camp Nou. Els catalans solem portar les sensacions per dins, i això ens fa patir i anar al camp per buidar el pap. No som d'animar gaire, però sí que som d'insultar l'àrbitre i fer comentaris pessimistes. "De moment tot va malament", diu aquell avi al Camp Nou en un famós vídeo de l'APM? .

I Guardiola? Patia, patia. Ell, el responsable d'haver donat al barcelonisme uns anys estranys, bàsicament perquè s'ha guanyat molt sense patir gaire, patia de valent, com va patir contra el Madrid i a Mestalla. Guardiola patia perquè té jugadors lesionats, perquè d'altres van cansats i els rivals pressionen. Patia perquè vol guanyar sempre, i feia patir els seus. Com ja va fer al Bernabéu en el seu moment, Guardiola va demanar un esforç a Puyol. "Pels meus collons, aguantes", va dir a Madrid no fa gaire.

El futbol es basa en un relat. I qualsevol relat guanya amb èpica. No recordarem moltes de les golejades d'aquest Barça -amb l'excepció d'aquelles al Madrid- però sí partits en què es va patir molt. Poble victimista i patidor, el català santifica sant Iniesta de Stamford Brigde o sant Coro de la salvació, però també recorda Sobis o Bum Kum Cha. Amb perspectiva, es recorda més Kaiserslautern o el Chelsea, partits en què el Barça no va jugar bé, que altres en què es va passar per sobre del rival. Si el Barça goleja amb tranquil·litat, tot sembla que té una explicació senzilla: un equip és molt superior al rival. Si toca patir amb molts lesionats, jugadors tocats, àrbitres dolents i rivals crescuts es pot parlar del talent, però també del coratge, i veure patir, i donar-ho tot, els teus jugadors crea vincles emotius. Per això Guardiola, que de masoquista no en té res, fa uns quants dies que pateix però se sent més satisfet que mai dels seus. Perquè sap que el rival és gran, les adversitats gegants i veu les cames cansades, els rostres desfets i els turmells dels seus jugadors plens de blaus al final del partit. Si ell ja deia que "tot costa" quan semblava fàcil, què voleu que pensi ara? Doncs que té un equip genial perquè sap patir. I saber patir, creieu-me, no és fàcil. Per això aquesta temporada serà especial si acaba bé. Perquè s'haurà patit més.

stats