Ara sí que els molesta
Una de les singularitats que tenim els catalans és que estem enmig de francesos i espanyols. I segurament, en certes coses, ens sentim més identificats amb els veïns de dalt que no pas amb els de baix. Però nosaltres som molt nostres, i per això no ens sentim ni una cosa ni l'altra, simplement som catalans.
L'ombra del dopatge acompanya tots aquells que guanyen. Així va passar amb el Barça el 2006, en què l'equip liderat per Rijkaard i Ronaldinho va guanyar la Champions a París. El diari francès Le Monde va vincular els blaugranes amb el dopatge. El cas va acabar als tribunals i finalment, cinc anys després, el rotatiu ha hagut de pagar 15.000 euros al Barça.
Però no cal anar tan lluny. Fa poc més d'un any, una cadena de ràdio espanyola -per ser més concrets: la que és propietat de l'Església- afirmava que el Reial Madrid sospitava que els jugadors del Barça anaven dopats. De fet, en molts sectors del madridisme encara creuen que les famoses hormones de creixement de Messi haurien d'estar considerades com a substància dopant. El Barça també ha portat el tema a la justícia i caldrà veure com acaba. Tot i que amb el precedent de Le Monde , no cal que ens esperem gaires coses.
I ara, arran del cas Contador, sembla que Espanya hagi declarat la guerra a França. Tertúlies, editorials, rodes de premsa oficials, denúncies... Tots els organismes estan indignadíssims pel tracte que reben del país de Sarkozy. I tot per uns guinyols. Per parlar de dopatge en un context d'humor. ¿No és molt pitjor, pregunto, que s'hagin vessat crítiques de dopatge a un club que participa en la lliga espanyola, en un diari tan prestigiós com Le Monde o en una de les emissores més escoltades d'Espanya? ¿No han fet a la televisió espanyola un munt de paròdies dels francesos, de Sarkozy, de la seva dona, del cop de cap de Zidane a Materazzi, i no ha passat res?
La conclusió és tan evident com senzilla: amb el Barça s'hi poden ficar i no passa absolutament res; ara, si surt perjudicat algun dels héroes nacionales de la armada española , llavors si cal, fins i tot, estem disposats a treure els tancs al carrer. D'això jo en dic doble moral interessada.
