FUTBOL

"Ara ja no volem imaginar-nos-ho. Ara volem fer-ho realitat"

El Mirandés del català Enric Franquesa visita la Reial Societat en l'anada de les semifinals de Copa

"Això acaba de passar de veritat o ho estic somiant? Què hem fet? Què hem fet? Hòstia. 'Ho hem fet', pensava; superat per la realitat. Va ser un instant de plaer que no puc definir amb paraules. I encara no m'ho crec", admet Enric Franquesa (Sant Cugat del Vallès, 1997).

Ja fa una setmana que el modest Mirandés, de Segona Divisió, va fer realitat la gesta de classificar-se, per segona vegada en tan sols vuit anys, per a les semifinals de la Copa. Però els 35.000 veïns de la ciutat de Miranda de Ebro segueixen vivint "en una bombolla". "Als mons de Yupi. És de bojos. Es respira una felicitat brutal. És que està sent una experiència brutal. Inoblidable", diu el jove defensa de l'equip de l'estadi d'Anduva. Després d'eliminar el Coruxo gallec i l'UCAM Múrcia, de Segona B, de manera èpica, a la pròrroga, i el Celta, el Sevilla i el Vila-real, aquest dijous visita Sant Sebastià per enfrontar-se a la Reial Societat en l'anada de les semifinals. Amb el repte de continuar fent història.

"Ara això ja va de debò. Som a només un pas de la final. I volem anar a totes. Ara
la manera d'afrontar-ho ja no és: 'T'imagines que eliminem un club de Primera?', sense pressió ni res a perdre. Ara ja és: 'Nois, ho podem fer. I ho hem de fer'. I ara ja no volem imaginar-nos-ho. Ara volem fer-ho realitat. Es una oportunitat bestial", subratlla el lateral esquerre vallesà, una peça clau en els onzes d'Andoni Iraola.

El Mirandés viurà l'eliminatòria amb la voluntat de materialitzar la que seria una de les proeses més grans de la història recent del futbol europeu. "A doble partit serà molt més difícil. Però en el món del futbol pot passar de tot. Grècia va guanyar una Eurocopa. I el Leicester, una Premier. Si hem estat capaços de superar el Sevilla i el Vila-real, sent justos vencedors, per què no hem de poder guanyar ara la Reial?", apunta el 26 d'un Mirandés que, desafiant la lògica, vol allargar el seu somni, convençut que res és ara impossible i que mai tornarà a estar tan a prop de guanyar un títol així.

En la Copa del Rei de les sorpreses, l'equip d'Anduva està il·lustrant que, tot i que en aquest futbol tan mercantilitzat els sentiments van quedant cada dia més al marge, "aquí no només importen els diners". "Potser t'acosten més a les victòries, però el més important continua sent la il·lusió. Les ganes de donar-ho tot, de córrer, de lluitar, fins a no poder més", recalca un Franquesa que en el tram final del partit contra el Vila-real, exhaust, va haver de ser substituït per unes molèsties als isquiotibials que li podrien fer perdre el partit d'aquest dijous a Anoeta.

La humilitat i el treball, incansable, constant, són, de fet, els dos grans trets característics d'un Mirandés que, "reivindicant el futbol modest, humà, el més sacrificat", no només ha arribat a les semifinals, sinó que camina en un còmode desè lloc per la Segona Divisió tot i tenir un dels pressupostos més baixos de la lliga.

"L'objectiu era aconseguir la salvació, però estem superant totes les expectatives. I el que estem fent a la Copa està sent la cirereta a un curs boníssim", afirma el lateral esquerre d'un conjunt que ha tornat a Segona després de dos cursos a la categoria de bronze i que, amb la confiança d'haver encaixat tan sols una derrota en els últims 17 partits, vol superar la fita que aquell Mirandés liderat per Pablo Infante va firmar fa vuit anys, arribant a les semifinals des de Segona B. "És la proesa més gran de la història del club. I ara volem superar-la", repeteix Franquesa, format a La Masia i captivat per l'estadi d'Anduva, on juga cedit pel Vila-real, i per la ciutat de Miranda de Ebro.

"Aquí la gent no és ni del Barça ni del Madrid. Són del Mirandés. Des de ben petits. Els preguntes a la canalla de quin equip són i tots et contesten que són del Mirandés. Baixes al carrer i els nens juguen a futbol al parc amb la samarreta del club. Al principi, quan em venia un nen a demanar-me que li firmés la samarreta jo, acostumat a veure que tot sigui Barça o Madrid, pensava: 'Estàs segur que vols que jo te l'embruti?'. I si el club baixa a Segona B
o a Tercera seguiran sent del Mirandés. Aquí la gent és del Mirandés", assegura, subratllant l'aura romàntica que envolta Anduva.

I, feliç d'estar-hi vivint dies tan bonics, conclou: "Som un poble petit, humil. Notes el caliu, la passió i la il·lusió de la gent. I et buides per intentar que tornin contents a casa. Això és el més bonic de tot. Aquesta és l'essència del futbol. El més bonic de ser jugador no són els èxits que pots viure a individualment. És veure que la gent del teu voltant encara gaudeix més que tu, que, quan s'acaben els 90 minuts, són encara més feliços que tu. Com l'afició del Mirandés. O com els meus dos germans petits, que juguen amb mi al FIFA o que van a l'escola amb la meva samarreta. Això és el que més orgullós em fa estar. Més que els resultats. Veure que a ells els fa tanta il·lusió veure'm em fa posar la pell de gallina".