Entrevista

Araceli Segarra: "Som més forts del que pensem"

Araceli Segarra a les Dolomites / ALFONS VALLS

Ens truquem al matí a l’hora prevista. Fem broma amb la contradicció del confinament: a priori semblava que seria un caos, però ens ha ordenat les nostres rutines. “Abans havíem d’encaixar coses i ara totes encaixen bé”, deixa anar. Ella, cul inquiet, tot energia, enyora el contacte amb la natura però està aprofitant per centrar-se en els seus altres projectes: les conferències, les Shirtas o els viatges de la Tina. No para de fer coses. La situació actual no deixa de ser un altre desafiament de la vida, una nova oportunitat per a reinventar-se.

¿La filosofia del “Ni tan alt ni tan difícil” del teu llibre val per ara, pel coronavirus?

El concepte del llibre va molt amb la necessitat de saber escollir les actituds davant la vida, va sobre com ens posicionem i com actuem davant les coses. Com escollim el que fem davant del que tenim al davant, per obtenir un resultat o un altre. Cada petita elecció fa canviar el resultat final. Va molt més enllà del concepte utòpic de tenir una actitud positiva, perquè: què és una actitud positiva? Només somriure no soluciona la vida, la soluciona quines coses fas. Aquests dies estic aplicant molt el que em passa a la muntanya: amb el coronavirus l’única sortida és anar cap al cim. Hi ha situacions en què cap avall no hi pots anar, per allaus o perquè no pots rapelar, i és aquí on som: aquesta situació ens està obligant a haver d’inventar-nos coses, perquè no podem esperar que ens diguin què passarà o què haurem de fer. Si esperes, et quedes congelat. Has de pensar, proposar idees. Jo visc de fer conferències a les empreses i ara no n’hi ha. Què faig? Doncs proposo càpsules, proposo alternatives. Has de ser proactiu, has de posar-te les piles i crear.

¿Això va amb les persones? Vull dir, ¿és cosa teva aquesta actitud cap a les coses que deies?

M’he adonat d’una cosa, que també em passa a la muntanya: tenir un objectiu t’aporta il·lusió. Estar quiet i parat enfonsa l’ànima, mata tota la motivació, però, en canvi, tenir algun lloc cap a on encarar l’objectiu et dona unes raons, uns motius, i tot això genera una energia i un moviment de no estar parat que fa que no t’enfonsis en la misèria. A mi em passa a la muntanya en situacions molt extremes i li passa a la gent que ha patit una malaltia greu. Et canvia el xip. I et mires això d’ara i penses: "Vivim al primer món, no ens n’oblidem". Qui més qui menys té un sostre, d’aquesta no em moriré. A la muntanya no sempre tens aquesta sensació. Si nosaltres hi fotem esperit, tenim bastantes probabilitats de sortir-nos-en bé.

Ets de les que parla del procés de les coses, no del fet de fer el cim. Quan acabi tot això, què n’haurem après de tot plegat? ¿Visualitzes un canvi real en la manera de fer les coses?

Soc positiva amb la capacitat de les persones per moure’ns, crec que som més forts del que pensem. De fet, em fa ràbia que la gent només se'n surti quan no té més remei. I sempre penso: “Creu en tu des del principi, coi, ¿que no veus que podies fer-ho?!” Hi crec molt, en la gent, crec en l’energia i en la solidaritat, però per experiència sé que la gent no té memòria. T’ha de passar moltes vegades una cosa per deixar de tenir un hàbit o un costum i fer un canvi. Sí que és probable que hi hagi gent que faci petits canvis, petits ajustaments, però un percentatge bastant alt, de mica en mica, tornarà a la casella de sortida. Tot i així, crec que aquesta hòstia servirà perquè un petit percentatge hagi reflexionat una mica, que ja és molt.

Aquest cop ens ha aturat de la voràgine.

Estan havent-hi clics, reflexions, gent que està fent canvis. Però crec que després quedarà poc de tot això. Perquè parlem d’una qüestió de tot el món i han d’haver-hi molts canvis a nivell industrial per deixar de consumir, i si els que mouen el cotarro segueixen sent cobdiciosos, nosaltres ja podem fer petits canvis, com que algú ara decideixi canviar la ciutat pel poble i teletreballar, que d’on ha de venir el moviment fort és de les grans economies. Cal tanta roba? ¿Calen tants cereals al prestatge del supermercat? De debò? No crec que aturem aquest consumisme i passem a comprar a l’establiment local, perquè s’imposa el que s’imposa.

El que sí que es quedarà és la derivada tecnològica de tot plegat.

Mira, em fas pensar en les guerres i els canvis importants que han generat, perquè les millores que es feien després es van aplicar a les indústries. Ara s’està millorant molt en l’apartat de la comunicació. Vam viure l’enrenou del Mobile World Congress i semblava una bogeria que s’anul·lés, i mira ara. Doncs jo tenia programada una conferència amb una empresa americana i me la van cancel·lar dues setmanes abans. Pocs dies després s’ho van repensar i van plantejar-me que la fes per videoconferència de manera global. Em va semblar bona idea però va ser difícil reproduir l’efecte del directe. Les meves xerrades tenen imatges, música i hi surto jo parlant. El so no tenia el mateix impacte, no va quedar igual. Quan aquestes carències se solucionin, perquè tothom hi inverteixi recursos en millorar, l’evolució tecnològica serà una millora en la comunicació de les persones.

¿S’acabaran alguns viatges d’empresa, potser?

Espero! Això ho pateixo molt. Molts cops em demanen que baixi a Barcelona i per a algú com jo, per a qui el temps és tan valuós per fer coses, no sempre em surten a compte les cinc hores d’anar i tornar. Sempre pensava: "¿No em podeu trucar? ¿No ho podem fer a través d’una càmera?" Era una mica kafkià que ho demanés. Però veient com s’estan fent ara alguns programes de televisió, si jo em munto un bon sistema a casa, ens estalviem un munt de coses. Farem que condeixi per a tothom i, de passada, menys impacte econòmic i un benefici ecològic.

Ho deies aquests dies per promocionar els llibres infantils de la Tina: “Ja que no podem sortir de casa, imaginem els viatges”. Torna a ser Sant Jordi, encara que diferent, i torna a activar-se l’aventurera de cabells blaus. ¿Farà més viatges?

La meva idea era acabar els llibres, per allò mental de tancar un projecte. El vaig començar el 2008! Tinc algun text més escrit i un parell de pensats, i estic segura que la Tina farà alguna cosa més, encara, però els dibuixos em treuen molt de temps i no estic avançant gaire. Amb les joies (les Shirtas) se me’n va molta energia, n’he fet algunes aquests dies.

¿Estàs trobant espai per a tot?

La meva energia i el meu temps s’ha centrat en quatre fronts oberts que tinc: les joies, la Tina, un altre concepte d’uns llibres que estic posant en marxa i les conferències. Em manté tan ocupada que em fa feliç. Cada dia marxo al llit pensant que he fet un munt de coses i que per demà encara en tinc més.

Tornem a l’actitud que dèiem abans. Hi haurà a qui aquest bucle l’ofegui, i a qui l’estimuli.

Ara em fas pensar en una altra cosa: he trobat a faltar alguna campanya per crear un esperit de motivació a la gent. S’ha parlat de com rentar-te les mans i com mantenir-te actiu fent esport a casa, però no he vist cap acció a la televisió pública per donar unes pautes i eines perquè les persones se’n surtin d’això. No tothom se sap motivar i he trobat a faltar alguna campanya perquè la gent guanyi un punt d’autoconfiança i descobreixi per ella mateixa que pot pensar coses noves. Això seria avançat, amb els recursos que tenim ara, amb psicòlegs i assessors d’empresa. M’ha faltat una eina gratuïta, alguna propaganda que hagués servit d’instrument per a la gent.

A mi em va fer pensar la de les recomanacions per com interpretar les notícies. Verificar bé les fonts hauria de ser una pràctica habitual, no exclusiva dels temps de pandèmia.

Esclar. Qüestiona-t’ho tot, sempre! Per què ara només? Però és que no ens han ensenyat a fer-ho!

És com la dificultat de dir que no quan tothom espera que diguis que sí.

Al final, parlem de tenir dret a escollir, i sense que ningú s’ofengui: no em ve de gust anar a tot arreu o dir sempre que sí als llocs on em conviden. No soc la mare Teresa de Calcuta. Se’m buida la meva bateria, i ¿oi que no deixes morir la bateria del mòbil? Doncs la meva tampoc. Si em suma, si té algun sentit per a mi, endavant. Sona egoista, però ¿com ho hem de fer? Permetem-nos també que es pugui dir que no.