Arbeloa, Kiko Casilla
La zona mixta d’un club com el Barça sembla la Torre de Babel. Més ben dit, ho semblava en aquella època llunyana en què els jugadors sortien a fer declaracions. Al català i el castellà s’hi afegeixen amb naturalitat i diàriament l’anglès (per als que el saben parlar), el portuguès dels brasilers i els periodistes que els acompanyen, el francès de Mathieu, l’alemany de Vermaelen i, si cal i hi ha algun enviat especial croat, també és possible sentir la textura del serbocroat. Ara ha desaparegut, però el suec va tenir una presència molt destacada perquè gràcies a Larsson i Ibrahimovic es va instal·lar a Barcelona una colònia de periodistes escandinaus que van treballar aprofitant el sol. De fet, Larsson es va fer famós per parlar només en suec al diari Aftonbladet del seu país. Cap d’ells ha tingut mai cap problema per expressar-se en la seva llengua. I si el department de comunicació del Barça els hagués prohibit fer-ho haurien llegit més d’un article com aquest que ho condemnava.
Tampoc han demanat mai permís per fer-ho. Quan el company de TV3 i Catalunya Ràdio Sebas Guim va preguntar en català a Kiko Casilla, el porter del Madrid es va girar cap al cap de premsa del club blanc a demanar permís. I, com si es tractés d’un recurs al Tribunal Constitucional, la resposta va ser negativa. Estem davant d’una escena -gairebé una metàfora del que està passant en altres àmbits- que deixa retratats tots els protagonistes (de fet, només en surt ben parat Sebas Guim). Un símbol del que és i ha estat el Madrid els últims anys. Per completar l’escena, l’incident de la zona mixta es produeix el mateix dia que el madridisme acomiada com un heroi segurament el jugador amb menys qualitat de la plantilla. Arbeloa, l’amic de Piqué, un jugador de qui no s’enrecordarà pràcticament ningú d’aquí deu anys, surt per la porta gran mentre mites del madridisme com Raúl, Del Bosque o Casillas han marxat de nit i sense fer soroll. Ep, aquest és el seu negociat i ens guardarem prou de qüestionar la llei sagrada florentianiana. Ara bé, crítics com som amb la part de la realitat i la gestió que no ens agrada a casa nostra, també toca valorar quan fem les coses bé: els nostres herois han començat a marxar amb dignitat els últims anys. I ningú dels que vesteixen l’escut del Barça ha de demanar permís per expressar-se en la llengua dels seus pares. El Madrid pot guanyar la undécima i a molts culers els sabrà greu però diumenge, per contrast, el Barça va obtenir una petita gran victòria.
