DAKAR 2018

Armand Monleón: “Estem recuperant l’ADN del Dakar, que és el que buscàvem”

Entrevista al pilot de motos

Armand Monleón (Igualada, 1987) forma part de la nova generació de pilots que participen en el Dakar. El 2016, l’any del seu debut, va ser una de les sorpreses agradables i va acabar 10è. El 2017, però, no va tenir tanta sort i va haver de ser evacuat a la quarta etapa després d’una forta caiguda, que també el va forçar a abandonar. Aquesta vegada, i després d’un any “molt bo” d’entrenaments, en el qual ha “millorat els errors” de l’edició passada, torna al Dakar amb més motivació que mai. Amb la sensació de tenir els deures fets, dilluns que ve, dia 1, agafa l’avió cap a Sud-amèrica.

On et menjaràs el raïm?

[Riu.] Ho farem a Madrid, a l’aeroport... Pels vols ha anat així. Però bé, almenys el Nadal l’hem pogut fer a casa.

No sé si amb l’emoció de la competició aquestes tradicions familiars queden en un segon pla.

En part sí, però al final també hem de ser conscients que la família és la que sempre és al nostre costat. Per això, com que aquest any hi ha una mica més de temps i s’ha pogut fer, val la pena haver estat amb ells i disfrutar de les festes.

Vas debutar al Dakar el 2016 amb una 10a posició, un resultat boníssim. Però a l’edició de l’any passat la cosa no va anar tan bé...

Sabem que el Dakar és complicat. A nivell estadístic, un 53% dels pilots se’n van a casa per caiguda. Però a això juguem. Si vols anar davant has de prendre riscos i competir en velocitat, i a vegades això comporta caigudes que t’envien cap a casa.

I algunes de bastant greus, com la de l’any passat.

Evidentment. Si calcules la fórmula matemàtica amb la velocitat, el pes de la moto i la pedra que agafem, les conseqüències poden ser greus. Però són conseqüències que tenim acceptades. Sabem des del primer dia que pot passar. Però ens agrada aquest esport, el disfrutem i és el que hem escollit.

Quantes vegades t’ha passat que algú proper et diu: “Ho hauries de deixar i dedicar-te a coses menys perilloses”?

És cert que la família sempre es preocupa perquè no corris tants riscos, però córrer és la meva decisió, la meva passió i la meva vida, i tinc la sort que la família sempre ha sigut al meu costat donant-me suport.

En unes declaracions a la web del Dakar parlaves de dues coses clau: l’estratègia i les dunes del Perú. Com t’imagines aquest Dakar?

Penso que serà una edició molt, molt completa. Tenim molts dies de forapista, que sabem que vol dir gran navegació, prendre decisions i assumir riscos. I no només em refereixo a un possible accident, també a escollir per on tirar. Són decisions que al final repercuteixen en el resultat. És per això que penso que serà un ral·li tan complet. Tenim l’altitud de Bolívia, que sempre és un handicap per als pilots europeus. I després arribem a Fiambalá, on caldrà molta navegació i tindrem l’estrès, a dos o tres dies d’acabar el Dakar, de no fallar. Sempe serà aquest joc i aquest equilibri.

Una edició de menys esprint i més navegació. A tu ja et va bé?

Sí! Soc un dels pilots que lluitem per tenir un ral·li on hàgim de prendre més decisions, gestionar les etapes... El Dakar havia sigut els últims anys de més velocitat i el Marc Coma l’està reconduint al que era abans. Més navegació, més gestió, més dificultat. L’ADN Dakar, que és el que estem buscant.

En general hi ha consens entre els pilots que aquest és el camí que cal seguir.

Especialment entre els pilots europeus. A l’escola europea ens han educat en situacions de curses més trencades, més tècniques. Sobretot en comparació amb els Estats Units o Austràlia, on estan acostumats a un altre tipus de competició. Al final, el Dakar és el Dakar. L’ADN de ser a les dunes, del risc de perdre’s, és el que ens agrada.

Suposo que això de perdre’s també et deu haver passat uns quants cops. I llavors com ho soluciones?

Doncs depèn de la situació. A vegades no et queda més remei que tirar enrere. I n’hi ha d’altres que pots tirar endavant i agafar un altre camí fins a arribar al punt de control. Però això és el repte i el que anem a buscar.

Participar en el Dakar és molt car. ¿Creus que amb els èxits de Marc Coma o Nani Roma ara és més assequible per als pilots de casa trobar els diners?

Assequible... no. Són els mateixos preus de sempre, però sí que és cert que els espònsors de casa s’han bolcat en el projecte i de mica en mica anem trobant portes per poder competir.

En motos veníem d’una dualitat entre Marc Coma i Cyril Despres. Ara no hi són i fa la sensació que el Dakar, en motos, no té un aspirant clar.

És una cursa molt oberta. Estem parlant que a priori hi ha una llista de 40 pilots amb molta qualitat, molt complets i amb molta velocitat, vinguts d’arreu del món, tots preparats de maneres diferents. Només hem de mirar els guanyadors d’etapa dels últims dos o tres anys. Els noms gairebé no es repeteixen. Això fa que el Dakar sigui més obert que mai.

M’ha dit un ocellet que estàs molt ben preparat per afrontar el Dakar.

Ha sigut un molt bon any. Ens han respectat les lesions, m’he pogut entrenar moltíssim al desert de la Xina, he fet molts dies de test al Marroc... Estem preparats i ara toca disfrutar de la competició.

T’atreveixes a fer una porra?

[Riu.] És una competició molt oberta. l’objectiu principal és trobar un bon ritme d’etapa en cadascuna d’elles, perquè si trobem el ritme correcte arribarem a fer un bon resultat.

Més continguts de