La solidaritat acosta el Barça al títol de lliga (1-0)

BarcelonaÉs una qüestió de galons. On mana Messi, no poc manar ningú més. L’argentí, amb un gol de falta preciós, va liderat el triomf del Barça contra l’Atlètic de Madrid (1-0). Amb vuit punts de coixí, el goal average guanyant i un joc sòlid, el Barça va somriure sota la pluja. L’orfebre ja pot anar preparant la placa de metall amb el nom del club, l’Ajuntament de Barcelona ja pot anar preparant la Rua. La lliga serà d’un Barça que en cas de perdre-la, farà història en sentit negatiu. I en cas de guanyar-la, tancarà amb una copa a les mans una temporada que va començar amb la ferida de la Supercopa. I per capgirar aquesta situació, quan ha tocat, el Barça ha fet seves les armes de l’Atlètic. A la segona part, la solidaritat defensiva va tenir tant de pes com el joc de la primera.

“El que està fent Valverde és magnífic, han defensat molt bé. Semblava que al Barça no es podia jugar amb un 4-4-2 i ara ho fan” va dir amb un elogi ple de verí un Simeone que va treure pit malgrat que els seus homes no van xutar ni un sol cop entre els tres pals de ter Stegen. Els elogis fan mal sempre, però quan van amb segones, encara més. I on Simeone va veure un bon Barça, molts aficionats van veure una senyal de debilitat d’un equip molt cansat que va perdre la pilota a una segona part en que la bandera la va mantenir sempre ben alta un Gerard Piqué irreductible. A Ter Stegen no li va caler tacar-se, ja que els seus companys van fer la feina en una exhibició de solidaritat d’un equip amb dues cares: del toc alegre de la primera, a la cara de pocs amics per foragitar els visitants no convidats a la segona part.

Era un d’aquells partits diferents. La millor entrada de la temporada, molta revenda, nervis a la panxa. Però aquest Barça ha demostrat que sempre que arriba un partit important, sap competir, més enllà del joc. Valverde va entendre que era un dia per ser valent, apostant per Coutinho de sortida per tancar un equip titular de gala queva manar sempre en un primer temps sòlid. Malgrat que l’Atlètic intentava sortir, el Barça va trobar sempre espais, amb Suárez arrossegant els centrals, i Messi, ben ajudat per Coutinho, liderant curses que van acabat en faltes a la frontal. I una d’elles Messi la va enviar a l’escaire del gegant Oblak, premiant el millor joc d’un Barça que va començar ballant al ritme d’Iniesta. Però un cop el manxec es va lesionar, es va passar de la dansa al patiment, de la joia a la lluita. Entre el cansament, la reacció de Simeone i la pèrdua d’Iniesta, un home amb la capacitat de controlar el temps, el partit va canviar en tot just 15 minuts, al descans.

“Hem patit perquè és com s’ha de guanyar a l’Atlètic de Madrid. Hem tingut alguna indecisió que ha generat nerviosisme” admetia Valverde, més prudent que un Busquets capaç de ser tant intens quan juga, com quan parla. “Si aquesta lliga vol ser la millor del món hauria de vigilar algunes coses” va dir en referència al calendari, ja que l’Atlètic havia jugat el seu darrer partit el dimecres a casa, i el Barça, dijous tard a Las Palmas, tornant a Barcelona de matinada. Si Simeone va deixar la prudència abandonada al vestuari, conscient que tant li era perdre per un gol que per dos, Valverde va haver de gestionar els nervis d’un André Gomes que va acabar provocant un debat a al graderia, entre xiulets i aplaudiments. Incapaç d’acostar-se al nivell d’Iniesta, el portuguès sembla prendre sempre la decisió que no toca. Quan cal accelerar, s’atura. I quan toca córrer, es queda clavat.

Rakitic, imperial

L’Atlètic però, no ho va poder aprofitar, tot i que segueix sent aquell convidat que apareix a una festa on no l’han convidat i crea certa incomoditat entre els amfitrions. Directes i agressius, els matalassers van topar un i altre cop contra Rakitic i Busquets, dos gegants que van aixecar un peatge al mig del camp, recaudant un munt de diners cada cop que l’Atlètic perdia una pilota. I darrera, sempre llestos, Umtiti i Piqué van deixar fora de joc a Diego Costa i unGriezmann desconegut. El Barça va eclipsar el francès, com si el volgués amagar per fitxar-lo, i Griezmann no va poder aportar res a un Atlètic incapaç de trobar forats a una defensa on ni tant sols la por de perdre Piqué, amb dolors al genoll, va afectar.

Nervis i passió

Per acostar-se al títol, el Barça va saber sobreposar-se als handicaps. Sense Iniesta, perd joc. I més enllà d’un equip titular amb 10 fixes, no té la profunditat d’armari ideal per gestionar els partits com voldria. Valverde sap qui funciona, qui és la seva guàrdia pretoriana, i de tant confiar en ella, aquesta està cansada, fet que va portar el partit al terreny de l’èpica. I aquí, com si volgués burxar als matalassers, el Barça va excel·lir en el joc que sol dominar l’Atlètic. I tot, amb Messi marcant el camí. L’argentí ho donava tot tapant espais, recuperant pilotes, posant el peu fort a cada duel directe. De pas, estava marcant a Coutinho i André Gomes, els deia que havien de fer: deixar-se l’ànima contra un Atlètic que no va mossegar i només va reclamar un gol de Gameiro, anul·lat per fora de joc de Diego Costa.

“Era un partit important, perquè no és el mateix que el segon classificat se’t posi a dos o que el tinguis a vuit. El dia del Girona tothom estava tirant confeti i l’altre dia estàvem tots amb les mans al cap. Ara tornarem a tirar confeti. Això és el món del futbol” deia Valverde. Un futbol que en dies com aquests, sota la pluja, deixa de ser un joc. I els futbolistes van jugar un segon temps ple d’errades, de tensió. En que el Barça va trobar espais, però no va poder sentenciar. En part perquè Luis Suárez topava un i altre cop contra el seu company de selecció Giménez. Un duel que resumia un partit jugat amb rauxa que acosta el Barça al títol. Encara que per fer-ho, fes seves les armes del rival. La solidaritat defensiva va tenir tant valor com les genialites de Messi.