21/05/2012

Barça o Chelsea, una qüestió d'estil

4 min
OBJECTIU ACONSEGUIT  Didier Drogba lliura la  Copa d'Europa a Roman Abramóvitx.

BARCELONAPodem mirar un partit d'una manera analítica i racional o amb el cor. Si recordem aquesta última final de la Champions amb el cor, podem pensar en les llàgrimes dels jugadors del Bayern i la rialla de Lampard i Drogba. Ningú amb seny pot negar que Lampard, Cech i Drogba mereixien guanyar una Champions. Terry, sempre llest a tacar la seva bona carrera de central amb incidents amb dones de companys o polèmiques racistes amb jugadors de la seva selecció, és un cas diferent. Però Lampard la mereixia. Sentimentalment, doncs, podem veure aquesta final com un regal a uns veterans que havien fet mèrits.

Si analitzem la final fredament, ho farem en funció dels estils de joc i el rendiment dels jugadors. La gràcia del futbol és que tothom l'entén d'una manera diferent, però fins i tot els que justifiquen el futbol defensiu saben que el Chelsea va tenir prou sort, ja que va concedir moltes ocasions en contra. Aquest Chelsea no mereixia guanyar enguany, però ho ha fet.

Durant la final de Munic, els insults contra el Chelsea i els missatges d'ànim al Bayern van ser trending topic a Anglaterra. El Chelsea, un club històricament de segona fila, s'ha convertit en un nou ric gràcies als diners d'Abramóvitx, però, a més, el seu estil de joc no ha servit per empatitzar amb la gent. Mourinho ja va fer mal a la imatge dels blues amb les seves males arts, i l'estil defensiu que ha proposat Di Matteo després del fracàs de l'aposta valenta per André Villas-Boas ha acabat de convertir el Chelsea en un equip poc estimat. Però ha aconseguit esdevenir el primer equip de Londres a guanyar la Champions.

Una de les gràcies del futbol és que el Manchester City ha necessitat un gol en l'últim segon per guanyar la lliga quan tenia l'equip més car. El futbol és tan difícil de predir que el modest Montpeller ha guanyat la lliga francesa al davant del PSG amb capital del Qatar. I Abramóvitx ha necessitat gairebé 10 anys gastant milionades per guanyar la Champions. I l'ha guanyat patint en defensa com un equip modest. Un esport tan meravellós que no sempre guanya qui sembla que ho faria per mèrits esportius. Les sorpreses formen part del nostre estimat futbol. I forma part del futbol que sigui una sorpresa que guanyi un equip ric.

Abramóvitx va arribar el 2003 al Chelsea i aquell primer any ja es va gastar 111,6 milions de lliures en homes com Duff i Crespo, però Ranieri va deixar l'equip segon al darrere del gran Arsenal d'Henry. El magnat rus, doncs, va apostar per Mourinho i jugadors com Drogba i Carvalho. El segon any es va gastar 103,4 milions de lliures i el Chelsea va guanyar la seva primera lliga en 50 anys. A partir d'aquí, amb la base de l'equip feta, el rus va deixar de gastar tants diners cada any (només les dues últimes temporades ha passat dels 50 milions d'euros en fitxatges), però ni Mourinho, ni Hiddink, ni Scolari o Ancelotti van aconseguir guanyar la Champions. I es van fer fitxatges de nivell, com Anelka, Xevtxenko, Deco, Malouda... Finalment, en el seu any més traumàtic, el Chelsea ha tocat el cel. L'arribada de Villas-Boas va servir per arraconar la vella guàrdia del vestidor, però els Terry, Lampard i companyia van forçar la caiguda del jove tècnic portuguès. De Di Matteo es diu que té com a mèrit caure bé i saber entendre qui mana. Inicialment, ajudant de Villas-Boas, va proposar ràpidament un sistema defensiu en què eren intocables Lampard, Drogba i Terry. I el Chelsea ha guanyat a la contra, amb una versió una mica més defensiva d'aquell Chelsea de Mourinho d'ara fa uns anys.

Ara, a Stamford Bridge expliquen que Abramóvitx hauria preferit fer fora Terry que Villas-Boas. El rus havia après que calia canviar alguna cosa, que els diners no ho eren tot. Després d'uns anys dins del negoci, i espantat en part per les noves normes de la federació anglesa sobre l'estat econòmic del club (el Chelsea té préstecs bancaris molt grans), Abramóvitx ja fa temps que ha decidit que la clau de tot plegat serà bastir una estructura. Posar fonaments. Quan el Barça de Ronaldinho va eliminar el seu Chelsea, el rus va voler fitxar el brasiler. El consell que li va donar Pini Zahabi, representant de jugadors i bon amic, va ser que invertís en els fonaments del projecte, si algun dia volia assemblar-se al Barça. Després dels dos primers anys, en què es va gastar més de 230 milions, Abramóvitx ha invertit en la ciutat esportiva de Cobham, en tècnics i jugadors del futbol base, i en directius amb experiència i menys nom, com Michael Emenalo, un nigerià que va jugar al Lleida i ara és el director esportiu blue , que aposta per la formació.

Diners abans que estil

La final, doncs, és l'últim acte de servei d'una generació de veterans que simbolitzen un Chelsea d'excessos que tenia els pilars en els diners, no pas en un estil. De la final ens podem quedar amb Lampard aixecant la Copa. Llàstima que Bosingwa ho va tapar. Ni aixecant la copa va tenir estil aquest Chelsea, un equip en què jugadors normalets han tapat tant en el joc com en les celebracions un home que quan pot jugar amb espais és pura elegància, Lampard. L'estil no el pots comprar ni amb tots els diners del món: Abramóvitx no el té quan somriu forçadament, Terry no el té com a capità i el Chelsea ha guanyat però no ha convençut. Fa un any, en canvi, Puyol cedia a Abidal el dret de recollir una copa, i ningú dubtava del triomf del Barça sobre el United. Perquè un altre secret d'aquest joc és que, molts cops, els guanyadors s'obliden si no tenien estil. I l'estil no es compra. Es treballa.

stats