BARÇA

Sense Messi, el Barça es limita a sobreviure (2-1)

Triomf sofert en un partit en què Ansu Fati engresca i Messi abandona el terreny de joc tocat

Messi, al terra durant el Barça-Vila-real / EFE

El Camp Nou, que celebrava 62 anys de vida el dia de la Mercè, és com un animal. Respira, estima i pateix. I de vegades arriba un moment en què està a un pas de començar a xiular, tip de patir. Una cruïlla en què una genialitat provocarà una ovació però una errada portarà una estirada d’orelles. Al Barça de Valverde li va sortir cara contra el Vila-real (2-1). Com en els altres partits a casa, va guanyar. Però a diferència dels triomfs contra el Betis i el València, ho va fer sense sentir-se còmode. Al final, el millor va ser el marcador i poder disfrutar dels últims minuts d’un Ansu Fati tan descarat que va tenir prou personalitat per engrescar un equip moix després de perdre Messi una altra vegada. L’argentí, titular, va ser substituït al descans amb molèsties. I quan Messi pateix, el Camp Nou pateix.

La situació era bastant crítica després de la tragèdia de Granada, on l’equip es va desfer, sense saber ni competir ni caure com un col·lectiu. Una derrota que, sumada a les últimes fora de casa, afegia pressió a un Valverde que estava obligat a prendre decisions per aixecar el vol. I l’entrenador va remoure l’equip, fent jugar per primer cop plegats Messi, Suárez i Griezmann en atac, una aposta que obligava a repensar el format. Quan defensava, el Barça s’ordenava en un 4-4-2, amb Griezmann fent de migcampista, per darrere dels dos amics, Messi i Suárez, alliberats de pressionar.

I aquest nou Barça –mig 4-3-3, mig 4-2-2; mig valent, mig prudent– va sortir tan endollat que per uns moments el partit semblava un acte més de les Festes de la Mercè. Tal com havia passat contra el Betis i el València, el Barça va mossegar ben de pressa en atac, però ho va fer amb unes armes que normalment no formen part de l’arsenal blaugrana. Primer un servei de córner en què Messi va veure com Griezmann corria cap al primer pal, on va pentinar la pilota amb els seus rínxols per marcar el primer gol. I, de passada, crear la primera jugada en què l’argentí i el francès col·laboraven. Com si fos una primera cita, per anar teixint complicitats. Tampoc havien tingut gaires minuts, abans, perquè era la primera titularitat de Messi. Abans del minut 15, Arthur Melo marcava el seu segon gol de la temporada amb un xut llunyà preciós. Un xut sec que va sorprendre Asenjo i que el migcampista gairebé no va celebrar. Com si per dins tingués la intuïció que el partit, a diferència dels anteriors a casa, seria diferent.

Tornar a casa significava poder oblidar els problemes, i crear un escenari curiós, gairebé il·lògic: enamorar a casa i espantar fora de casa. Però en lloc d’anar a més, l’equip va anar fent-se petit, com si de sobte tingués por de tornar a caure. Van passar de sortir endollats a perdre el control en pocs minuts, coincidint amb el moment en què Messi va notar molèsties a la cuixa. Quan l’argentí, que va acabar la primera part, es va acostar a la banda per tocar-se la cama, el Camp Nou va començar a mossegar-se les ungles. I els seus companys van cedir uns metres que el Vila-real, fins llavors aculat i espantat, va aprofitar. Metre a metre, jugada a jugada, l’equip de Javi Calleja va anar equilibrant el partit i just abans del descans va marcar amb un gran xut de Cazorla en què Ter Stegen no va estar encertat. Altre cop el rival marcava en el primer xut entre els tres pals.

La falta de confiança de l’equip es va fer evident en una segona part en què Ousmane Dembélé va entrar per un Messi que ja es va quedar al vestidor. El francès, sempre tancat en el seu món, va sortir endollat, jugant amb alegria, com si no compartís la prudència dels seus companys. Però el resultat va ser que després d’una cursa explosiva va notar una punxada i de mica en mica va anar desapareixent del joc mentre Valverde s’ho mirava tot amb aquells ulls que fa qui després de tantes penúries comença a pensar que és víctima d’un programa amb càmera oculta. El tècnic, conscient que calia sacsejar el partit, va optar per donar minuts a Ansu Fati per Suárez. I el jove de 16 anys va revolucionar-ho tot, mostrant l’atreviment de qui no té por de perdre, de qui disfruta amb el present i no pensa ni en el passat ni el futur. En deu minuts, Ansu va permetre respirar a un Barça que va fer un pas endavant a la classificació però no en el joc. Simplement, va guanyar temps.

Si els anteriors partits a casa havien engrescat, el triomf contra el Vila-real va acabar convertit en un exercici de supervivència. Quan el Barça celebra haver guanyat i tot seguit analitza els defectes és que alguna cosa no rutlla.

Més continguts de