BARÇA

El Barça alça el vol de mica en mica

Treballat triomf dels homes d’Ernesto Valverde a Vitòria amb Messi exercint de líder
Gerard Piqué / FIRMA FOTO

Ernesto Valverde es va criar a pocs metres de Mendizorrotza. Quan era menut va aterrar en un barri on el futbol unia els nois que arribaven del sud d’Espanya amb els que tenien vuit cognoms bascos. Valverde, que va començar a veure futbol al camp de l’Alabès, tornava per primer cop a Vitòria des que ha arribat a ser tècnic del Barça, i va aconseguir un triomf vital per plantar-se a l’aturada de seleccions amb certa calma (0-2). El seu Barça de mica en mica alça el vol, millorant les sensacions i aconseguint allunyar el record d’aquella Supercopa traumàtica que va deixar el club a un pas de l’atac de nervis. Un triomf amb la firma de Messi, capaç de marcar dos gols, fallar un penal i xutar al pal. Un Messi convertit en el líder silenciós, el que parla poc, que juga amb la mirada perduda i una ganyota d’insatisfacció, perquè guanyar, a la seva vida, és la normalitat. Ell vol excel·lir, i aquest Barça de moment encara no ho fa. De mica en mica.

Però Valverde ha aconseguit calmar les aigües, crear unes expectatives de futur retocant coses, recuperant jugadors, assegurant resultats. Guanyar a Vitòria era vital. I no només per seguir al capdamunt de la classificació. El Barça necessitava bones notícies com fos, després d’uns mesos en què els dubtes als despatxos havien arribat al vestidor. Guanyar era important per no haver de viure les dues setmanes sense partits de clubs parlant d’un equip derrotat. El debat seguirà centrat en els fitxatges que encara poden arribar aquests pocs dies que queden de mercat, reforços que arriben per enfortir un equip que ha demostrat tenir orgull després de patir baixes per lesions, sancions i fitxatges imprevistos com el de Neymar. I tot, amb Valverde, el noi de barri de Vitòria, tocant coses de mica en mica, amb el seu estil calmat, amb aquella mirada d’home que mai sembla content del tot, però mai perd el control.

Per enfrontar-se amb un Alabès molt debilitat respecte al de la darrera temporada, Valverde va recuperar la figura d’Aleix Vidal situant-lo en atac, per davant d’un Sergi Roberto condemnat a tornar un cop i un altre al lateral. Rotacions i canvis per intentar mantenir la intensitat contra un rival que va instal·lar dues línies defensives, en un 4-5-1 molt defensiu, sense cap mena d’interès per tocar la pilota. Els vitorians van aconseguir generar tres ocasions clares quan Sobrino va trencar en velocitat per la banda, però van pensar el partit amb el sol objectiu d’eclipsar Messi. I va ser precisament l’argentí qui va marcar diferències en un Barça més que correcte. Concentrat i serè, tot i que sense engrescar encara com abans.

En aquest Barça on el concepte del trident ha quedat amagat als calaixos de la roba vella, ni Deulofeu ni Aleix Vidal tenen el renom del lesionat Suárez o de Neymar. L’Alabès tenia clar que qui hi posaria llum seria Messi i el va perseguir de forma obsessiva, intentant apagar-lo i deixar-lo sense metres, sense espai. Busquets, però, que amb Valverde de mica en mica recupera el seu millor nivell, va aliar-se amb ell per convertir el partit en un monòleg blaugrana. Amb Piqué i Iniesta recuperats ja de les seves lesions, l’equip català es va limitar a moure la pilota de banda a banda, buscant forats, madurant el partit. El Barça va retrobar-se amb un d’aquells guions de fa anys, amb adversaris extremadament defensius, sense pressió alta. I va caldre cansar de mica en mica un equip basc que va veure com Messi fallava un penal, amb una gran aturada de Pacheco, després d’una errada defensiva d’Ely quan va saltar sobre Piqué. Va ser una primera part sense gols en què el Barça, per moments, es va frustrar en caure al parany d’un Alabès que va convertir el matx en una guerra de guerrilles, buscant els duels personals i posant nerviosos jugadors com Umtiti, que va ser amonestat en cedir una falta clara a la frontal de l’àrea visitant.

Una segona part plàcida

El Barça va decidir el partit a la segona part, gràcies a les curses esbojarrades de Jordi Alba, sempre llest a aportar solucions, i el cor de Messi, que quan toca camina com si fos un jubilat passejant un gos i, acte seguit, arrenca a córrer per arribar el primer, controlar una centrada d’Alba i batre Pacheco amb un xut desviat per un defensa. Messi gairebé no el va celebrar, el gol, com tampoc es va mostrar eufòric amb la segona diana després d’una errada local que va aprofitar Alcácer, per donar l’assistència a l’argentí. Més que celebracions, cops de ràbia d’un guanyador nat que no ha paït bé la fugida de Neymar i uns moviments de mercat que fins fa poc no agradaven al vestidor.

Valverde va poder introduir canvis al final d’una segona part plàcida. Paulinho va tenir els primers cinc minuts, Alcácer va entrar per Aleix Vidal i Denis va intentar deixar detalls substituint Deulofeu, que amb l’arribada de Dembélé sap que les oportunitats poden reduir-se a partir d’ara. El de Riudarenes va intentar entrar de cara, donar pilotes a Messi i decidir el partit, però va limitar-se a jugar un bon partit. Sense ser clau, sense decidir el guió. Aquesta responsabilitat segueix sent cosa de Messi, acompanyat per un bloc compacte on tothom va fer el que tocava. Un Barça solidari, treballador, que rebrà Dembélé al capdamunt de la classificació.